Max Allier

(1912-2002)

(notícia necrologica mandada au "Bram dau Clapàs" per l'estiu 2002)

- Me demandas quau soi ? Ieu me dison l'Alhièr d'un nom que sentís bòn a l'alh amb a vendèmias. Soi lo filh dau sorelh... Entre mar e Cebenas blanqueja ma ciutat... Amb sa rauba d'estiu espandida [...] vei grumejar la mar de Ròse als Pirenèus...

Aquí coma se presentava lo poèta dins son principau reculh de poèmas, lo bèu libre de sos quaranta ans: Solstici (1969). Lo títol dau poèma es ja tot un programa: " AICI SOI"...

Aquel crit, "ací soi", representa ben nòstre poèta. Car Max Alhièr siaguèt present, consciéncia apassionada e militanta, tot de lòng d'aquel segond pendís dau sègle XX atraversat de terrors inausidas, de malastres immesurables, d'espèrs fòus.

"Amb un agach tène jot mon empèri lo mond..." ajusta o poèta. "Luche contra l'ombrum d'un temps de carestiá"...

E tanben son païs entre mar e Cebenas. "Mos paires iganauds un còp me lo donèron ... De sègles an patit per conquistar lo drech d'agachar coma sieuna aquela clapareda...". Saupre se demest aqueles avis i aviá tanben "lo grand Alhièr", un cap camisard Ganjòu que retrobam dins los documents de 1703-1704 e que los istorians de uòi an un pauc oblidat? Que d'aquí nòste Max auriá tengut "los rajòus de son sang mostardièr"...

Max Allier (o Alhièr, escriuriái ieu, per o far milhor en occitan), nos a quitats discrètament aladonc, aqueste trist matin dau 20 de Mai de l'an dos dau sègle nòu. E de verai, aviá atraversat en intellectual engatjat, dins los rengs dau Partit Comunista, l'autre, lo terrible que ne sortissèm, lo vint. Atentiu als grands auvaris, als grands estramasses...

Max Alhièr e Max Roqueta son estats per ieu, Montpelhieirenc, los dos grands ainats que m'an dobèrt las pòrtas dau païs encantat de la literatura d'òc modèrna...

Cau dire quauques mots de l'itinerari d'escritura de Max Alhièr, que s'encapita a despart de l'ensèms de çò que s'es fach en òc dins la meteissa pontannada, es a dire 1945-2002. Tot de lòng d'aquel temps Max a pas quitat de prene la paraula. Son òbra es fòrça abondosa.

Per ieu çò milhor : sos poèmas (A la raja dau temps, 1951; Solstici 1969). Ne sabe de flòcs de per còr. Ne retene dos registres ont Alhièr es un grand poèta: l'amor, e l'agach sus los tempèris dau sègle.

L'amor d'en primièr. Una vocacion obligada per tot poèta, mai que mai s'es occitan, pas rai? escotatz aiçò:

mieuna que ta beutat e mon amor t'aparan...
la nuòch a de moments a de raufèls d'amor ...
Dins ta farda a ta cuòissa pegada
desnuda la vertat de ma vida es enclausa
amb sa carn de sorelh e sos popèls tibats

Ne caudriá citar de paginas entièiras. Solelhosas, serenas, afebridas. Alhièr tròba dins la plenor assadolada de l'amor fisic una immensa serenitat que l'empeuta sus la patz immesurabla dau cosmòs. Es un pauc lo fraire, dins aquel registre, de poètas nòstres coma Robèrt Allan o Sèrgi Bèc. Valent a dire d'entre los milhors cantorals de la plenor de l'amor, bèla frucha solelhosa que pòrta a l'òme la clau de la plenitud de son viure... Totes tres, es pas tant lo desir brutlant e chapaire que dison, mas lo bonur de la carn. E o fan d'un biais meravilhós. E Alhièr es pas lo mendre dels tres. Escotata aquel tròç d'"amor avalit":

Un jorn de mai a viure embé tu solitaris
a se potonejar sus l'òrle dau boscàs
a sègre embalausits l'ombra d'un corpatàs
de temps puòi a se jaire abraçats sus la bauca

Tot un jorn enclausits de s'aimar d'èsser ensems
de veire a de moments sus la rasa qu'ondeja
pas qu'un tropèl que chorra alai dins la solesa
de tant palle que sembla arrapat dins lo vent

A l'ora puòi qu'amont la freg se reversina
alin quand dau penjal qu'i cabussa lo bòsc
giscla l'idol de l'aura au pus naut de sa crida
sarrats se'n tornarem embé la pèl qu'escòi

De lònga au calabrun tornarem sus la dralha
devèrs l'aubèrg qu'un fuòc de lenha i cremarà
Tu risenta au lindau d'un vam me passaràs
per t'espatar los braces nuds a la flambada

Lo lengatge d'Allier, de tot segur, es influenciat per dos fars dau montpelhieirenc escrich: Ròcaferrièr e Langlada. Curiosament de tròces de frasas de "l'Estanh de l'Aur" se retròban intactes dins sos vèrses. Referéncia volguda o inconscienta? La poëtica ela meteissa, la vese jot una influéncia fòrta de Federic Garcia Lorca. E aquò nos mena a parlar d'un autre pendís de l'òbra, son aspècte engatjat.

Que lo poèta engatjat que canta la grandor tragica de l'umanitat dau sègle XX es tanben de granda auçada. Causa de sotalinhar se soscam a tot çò qu'a pogut se far en occitan coma "poësia" engatjada sovent (mas pas totjorn) literàriament nula, ailàs, entre 1968 e 1981. Alhièr prenguèt la paraula dins aquel capítol vint ans abans los autres. E son cant gandís l'universau. Es benlèu lo sol poèta occitan engatjat dau sègle XX que demòre de bòn legir. Los cantaires s'i son pas enganats. Glàudia Galibèrt metèt polidament en musica lo poèma emblematic sus la guèrra d'Espanha: lo cau citar entièr, es un grand moment de la poësia d'òc dau sègle XX:

AI viscut los jorns de vergonha
Amb aquò mon temps a traucat
l'istòria entrumida dau monde
morre nud Grèus d'umanitat
d'òmes espelits de las ombras
an dich au mau Non passaràs

Ieu me ramente Barcelona
Espanha en flors de mar en mar
Dins ieu coma un sorelh repofa
l'estiu dau Frente Popular
Madrid Granada las Astòrias
son d'espinhas d'aur dins mas carns

T'ai tota en mon còr Catalonha
Montjuich los plans descaladats
e vese au canton d'una androna
la filha embé sa risa roja
fai petar l'ombra que s'acorcha
au sorelh de la libertat

L'aura bolega Una auba monta
que fai se levar los faidits
De noms me sagnan sus las bocas
coma d'amoras Tòrne ausir
los ròcs que trestomban Ferotge
chapla lo Dragàs mon païs

Vint ans Mas de còps dins lo suau
las fònts son rajòu se trebola
Una ombra ton ombra Grimau
ensagnosida se i amorra
E d'un vam l'Alhambra aveusat
crema de temps dins la nuòch roja

Saique es de mau se faire un òme
Fai patir lo camin que vai
dins los revolums de l'istòria
de l'òme monina a l'Icar
Es de grèu de luchar de lònga
per la justicia dels pelaus

Bòrni idolant jot tant d'escombres
mon temps aurà pasmens sauvat
l'òme A dapàs de l'embolh monta
dòrs lo rescòntre que se fai
Pinhastre s'agandís son ombra
sul camin que Sant Jaume trai

Lo legeire aurà comprés que mete "Solstici" au nombre dels tèxtes incontornables de la literatura d'òc dau sègle XX. Lo poèta que retròba la tragica grandor solara de "l'òme, aquel fuòc qu'entrelusís" dins aquelas pontannadas de fèrre. E que, amb lo recul dau temps, demòra un dels sols legibles, au nòstre, dins aquel registre... Una granda consciéncia engatjada de nòstre temps...

Per ieu la grandor d'Alhièr es aquí: lo poèta. E dirai pas poèta occitan, car, coma Renat Nelli, joguèt sus lo fil de rasor d'un bilinguisme assumit. O ditz clar: " Francés emai occitan, son mieunas las doas lengas e soi tant de biais amb una coma l'autra. Aquestes poemas, los engimbrère en francés tant coma en òc. ".

Mas Alhièr, es tota una vida d'engatjament occitanista pinhastre e atrabalhit. Sufís de consultar los ensenhadors de la revista "Oc". I apareis tre 1945 amb un poèma que lo capita d'intrada en bòna plaça dins la generacion jove d'aquela pontannada, amb Bernat Manciet, Fèlix Castan, Enric Espieu, Robèrt Lafònt, Bernat Lesfargas, Pèire Lagarda, Marcèl Barral.... Lo poëma de 1945 se ditz: " Ombra que vira.". Ont se nosa un grand drama de desir jot la brutladura dau cèl immobil. Ja de poësia poderosa. En 1946 i tòrna amb d'autres tèxtes de la meteissa mena: "la grana", "lo cocarro, "...sonque l'estiu"... Lo tòn de "Solstici" i es ja.

Aitanben dins Oc Max Allier publicarà tant e mai: pròsas, criticas... Me rapèle d'una critica dau diccionari d'Alibèrt ont escarraunhava los autors d'aquel obratge que fai passar lo montpelhieirenc dins un "lièch de Procust" ont s'atròba desgaubiat. Aitanben, fidèl a sas abituds ortograficas de las annadas 40, demorarà un pauc reborsièr dins son biais d'escriure l'òc, gardant una grafia un pauc personala. Que venguèt un temps la grafia semi-oficiala de "Oc" quora s'entanchèt de lo far estampar a Montpelhièr entre 1978 e 1984. La pontannada montpelhieirenca de "Oc", jos lo govèrn dels dos Max, e que ne caudrà escriure l'istòria. E d'aquel temps Max Alhièr, de tot segur, planhiguèt pas sa pena per manténer lo flambèu de la vièlha revista emblematica fondada en 1923. Aquí tanben s'amerita una plaça dins l'istòria de las letras d'Oc.

Mas i a un autre aspècte: las pròsas (Lenga muda, 1975; l'Emperau 1977; lo Plag...). Que Fèlix Castan e Bernat Manciet las an sempre consideradas coma quicòm de particularament originau, un tòn novèl vengut de pas enluòc, ont lo naturalisme s'enauça en poësia brutala e poderosa... Pense que la grafia un pauc esquerrièira que s'entestardissiá a emplegar a un pauc empachat qu'aqueste pan de l'òbra d'Allier siá apreciat a sa valor justa. Suggerisse que se republiquèsson en volum aquelas pròsas, en granda part inedichas mas conegudas per de morsèls abondoses pareguts en revista. Mai que mai dins "Oc". Seriá, probable, una redescobèrta.

Lo testimòni dau sègle, lo combatent pinhastre, l'amorós de Montpelhièr e de la lenga d'òc, a acabat sa plèga ara. Nos laissa un eretatge abondós que seriá injust de desdenhar. I trobarem benlèu mai que çò que cresèm. Max Allier, un autor totalament originau, inclassable, qu'a atraversat seissanta ans de literatura occitana, au còr dau rag d'aquela creacion, sens èstre gaire influenciat per quau que siágue, e sens far tròp de varalh au prumièr plan de la scèna. Sens far escòla. Auriá pogut, aitanben. Ara demòra l'òbra, qu'a de tot segur de pes.