Guilhem d’Anduza
(...1254-1270...)
L'autor de la peça 203.1 dau repertòri de las òbras trobadorencas es probable
se ne cresèm Camille Chabanneau (p 354) un filh de Pèire Bermond de Sauva que
son existéncia es atestada de 1254 a 1270 (Hist Gén Lang VI,
830). Cf per detalhs genealogics lo bèu siti de F
Marchi. Segon aquel felen dau trobador, Guilhèm de Bermond d'Andusa,
nascut en 1225, es lo filh de Pèire - Bermond VII de Bermond d'Anduze (1203 -
1254) e de Josserande de Poitiers-Valentinois (1200 - ). E a esposada Cavalièra
d' Olargues. Son filh, Guilhèm-Bernat de Bermond d'Andusa, nais en 1240. Dins
la Revue des Langues Romanes , 1888, Tòm 32, p 125, en comentant cinc tençons
inedichas de Guirat Riquièr, lo quite Chabanneau nos dòna aquelas entresenhas.
Guilhèm èra senhor d'Olargues pròche Sant Ponç de Tomièiras. Guiraut
Riquièr èra en relacions amb el vist que li adreiça sa cançon
N°XII. Sa sòrre Filipa, esposa dau vicòmte Amalric de Narbona, siaguèt
cantada per Guiraut Riquièr en 1269.
La peça unenca qu'avèm d'aqueste trobador ("Sens ditz que·m lais
de chantar e d’amor") apareis d'en primièr dins la Revista de las
Lengas Romanas (
Un descòrt "Per solatz e per deport" es tot còp atribuit au meteis Guilhèm mas aquela atribucion es ara refudada. Demòra aquela gostosa cançon que celebra la foliá de la joinessa amorosida, ont i a pas res de pesuc, una facilitat d'escritura de remarca, que ne fai una de las polidas òbras d'aquela pontannada. Ni que siá gaireben oblidada. Guilhèm aima mai causir la foliá que i ditz d'aimar puslèu que lo sens que i ditz de quitar cançons e amor... Amb una filosofia qu'anóncia l'elogium moriae d'Erasme: car ab folor cuèlh hòm lo melhor sen. Car es amb la foliá que l'òme culís la pus nauta saviesa...
La foliá ditz a Guilhèm de seguir son còr coma la vela
seguís lo vent que corrís. E seguís una declaracion d'amor abrasugada, que
benlèu es pas purament literària. I tròbe ieu una "vibracion" de la
bòna mena... Per parlar de l'amor baug retròba lo vocabulari de totjorn, mas
l'emplega polidament e fluidament.
Sens ditz que·m lais de chantar e d’amor,
foldatz que chant et en amor m’entenda,
et ieu no sai vas qual d’amdós m’enprenda;
però jovents sec adés la folor,
per qu’ieu segrai, vuèlha o no, la foldat,
si com destreits e forçats per jovent,
car ab folor cuèlh hòm lo melhor sen.
Doncs, si folei, no'm deu esser blasmat.
Qu’ieu sec mon còr co'l vela'l vent que cor,
que'l còr no vòl que faça autra fasenda
mas sol d’amor, que'm pòt esser esmenda
dels tòrts, dels dams, del mal, de la dolor
qu’ieu ai per vos, pros dòmna, sufertat
pòs anc vos vi, qu’autra nulh jòi no'm rend.
E si mercé ab vos non truèp breument,
muer e prec Dieu que'us perdon lo pecat.
Plus fond mon còr que nèus per gran calor
e plus que fuècs m’es avís que's comprenda.
Sabètz perqué? Dreits es rason s’entenda:
per vos, qu’avètz sobre totas valor,
beutat e sen, ensenhamen e grat;
qu’ieu cre si vis vòstre còrs graile e gent
Ipolite, que visquèt castament,
fora Florís de còr enamorat.
Qu’anc tals beutats no fo mais sens amor,
be'm meravilh com es que no s’essenda
en vos amors, qu’es géncer sens contenda
qu’anc fos ni es; e son galiador
vas me mei uèlh, e s’ilh m’an galiat
ilh prendon part en lur galiament,
que tals traï qu’es traits el traïment.
Doncs, s’ilh m’an trait, ilh cómpron la foudat.
Mas ieu cre ben aiatz beutat major
qu’als uèlhs non par el còr: que no despenda
sa grand beutat; grèu èr que no's reprenda
quand failhirà de sa fresca color.
Doncs no mostretz encontra umelitat,
si'us platz, erguèlh quan ieu plus bas deiscend.
Però en patz sufrirai lo turment,
trò digon tug per sofrir l’ai jogat.
Ed. Saverio Guida, Trovatori minori, Modena 2002 (Subsidia al Corpus des
troubadours, III), p. 300. – Rialto 24.iii.2002. Curiosament lo "ieu"
de l'antepenultenc vèrs qu'es un apondon de Chabaneau es sautat sus Rialto çò
que rend lo vèrs garrèl... Au v. 1 lo man. donava "Bem" e Chabaneau
corregís en "sen". Se poiriá prepausar tanben Se'm? Autras edicions:
C. Chabaneau,
«Poésies inédites de divers troubadours», Revue des langues romanes, 33,
1889, p. 106; C. Appel, Provenzalische Inedita aus Parisier Handschriften,
Leipzig 1892, p. 121; M. Perugi, Trovatori a Valchiusa, Padova 1985, p. 192.
La cort dels Ròcafuòlh d'Andusa