Guiraut de Bornelh

 
("lo mèstre dels trobadors"…1140-1211

 

Guiraut de Bornelh: una òbra màger per sa reputacion tant coma per son volum, 80 poèmas d'una limpiditat de lengatge, d'una fluiditat de versificacion, d'una auçada de tòn que fòrçan lo respècte. Mas misterioses. Adreiçats a quau, quora? De descobrir. Una terra incognita. Una vida qu'a degut èsser comola coma un bèu roman e que ne sabèm pas res o manca. E un montpelhieirenc d'adopcion, regularament recebut amb onor a la cort de Guilhèm VIII. 

VIDA            

Guiraut de Bornelh si fo de Limozí, de l'encontrada d'Esiduòlh, d'un ric castèl del viscomte de Lemòtges. E fo òm de bas afar, mas savis òm fo de letras e de sen natural. E fo mèlher trobaire que negús d'aquels qu'èron estat denan ni foron après lui ; per que fo apelatz maestre dels trobadors, et es ancar per totz aquels que ben entendon subtils ditz ni ben pausats d'amor ni de sen. Fòrt fo onratz per los valentz òmes e per los entendenz e per las dòmnas qu'entendian los sieus maestrals ditz de las sous chansos. E la soa vida èra aitals que tot l'invern estava en escòla et aprendia letras, e tota la estat anava per cortz e menava ab se dos cantadors que cantavon las soas chansos. Non volc mais mulhèr, e tot çò qu'el gazanhava dava a sos paubres parenz e a la eglesia de la vila on el nasquèt, la quals glesia avia nom, et a encara, Saint Gervàs. (Bout.-Cluz., pp. 39-40, leugièrament normalizat per P Bèc, Antologia, 1979,  pp. 165-166). Aquesta "Vida" es completada per una mièja dotzena de "razos" gostosas, mas consideradas coma gaireben totalament imaginàrias per los especialistas, e ont se tracha de sas amors malurosas amb una "Dòmna Alamanda" e de son viatge a las crosadas amb lo rei Richart.  

Qué sabèm a de bòn de la vida d'aqueste poèta?

S'es retengut primièr las originas modèstas. Explican benlèu que G. de Bornelh,  nascut dins la region d'Exciduèlh (Dordonha), aja pro estudiat. Es un fin letrat. Sa carrièira literària se situa a pauc près de 1160 à 1200. Escriguèt gaireben 80 peças. Sa reputacion de "mèstre dels trobadors " "nous semble aujourd'hui un peu surfaite" (ço pensa P. Bec) mas èra pro establida a l'edat mejana, coma aquò transpareis clar se se fai lo compte dels manescriches que nos an transmés sas òbras, sovent en tèsta de volum, en plaça d'onor.

R. Lafònt remarca que los bèus viatges que faguèt en companhia de sos protectors fan pensar que la granda reputacion i avenguèt jove. 

Guiraud visquèt antau dins las corts d'Amfós VIII de Castilha (en 1168-70), d'Amfós II d'Aragon (1191), de Sanç lo Savi, rei de Navarra (1191), de Ferrand II de Leon, dau Daufin Robèrt I° d'Auvèrnha, de Raimon V de Tolosa, d'Ermengarda de Narbona, de Guilhèm VIII de Montpelhièr. Son senhor dirècte, amb qual siaguèron ligats per una amistat recipròca, èra lo vicòmte Ademar V de Lemòtges, e Guiraud l'acompanhèt a la Crosada de 1191-92 jos lo govèrn dels dos reis Ricard Còr de Lion e Loís VII de França. Era present a la conquista d'Acre. Enlai oltramar, demorèt tanben en cò dau prince d'Antiòca. Tornèt en Occident en 1199.

Un autre grand amic sieu: son ainat de la generacion 1150-1170, lo grand  Rambaut d'Aurenga. Los  dos òmes s'endevenon dins son gost per lo trobar ric. Guiraud farà evoluir aquela varietat de trobar e la reconciliarà amb lo "trobar lèu", es a dire los tèxtes de bòn comprene, que pòdon tanben èsser de grand art. 

Lo personatge? Peiregordin, d'origina populara, sa vida ditz que passava sos ivèrns dins los monastèris per i melhorar sa tecnica. L'estiu, cantava dins las corts. Viviá de son art, mas sa granda rectitud morala faguèt que refudèt de s'enriquesir. Portava l'argent que gasanhava a sos  parents e a la glèisa de son vilatge (Exciduèlh en Dordonha). Nascut devèrs 1140,  a conegut  los darrièrs moments illustres de Bernat de Ventadorn. Defuntat pro vièlh, a sai que assistit au descabestrament espaventable de la crosada albigesa...

Pèire d'Alvèrnhe lo caricatura despietadosament dins sa famosa peça "Chantarai d'aquest trobadors". "E'l segonds, Guirauts de Bornèlh, que sembla oire sec al solelh amb son magre cantar dolent, qu'es chant de velha pòrta selh; e si's vesia en espelh no's presaria un aguilenc". 

L'òbra s'impausa per son importància e sa qualitat. "Avec ses 77 pièces, Guiraud dépasse tous ses contemporains, non seulement par l'abondance, mais aussi par la variété de ses poèmes. On conserve en effet de lui une cinquantaine de chansons, quinze sirventés moraux, trois tensons, deux chansons de croisade, deux planhs, une pastourelle, une aube, une romance et un devinalh (énigme)."(P. Bec). 

Segon Robèrt Lafònt, G de Bornèlh domina "l'atge classic" (pontannada 1170-1208), amb d'autras grandas figuras coma Arnaut Danièl, Pèire d'Alvèrnhe, Bertrand de Bòrn, Pèire Vidal, Amfós d'Aragon, Ramon Jordan,Gui d'Ussèl, lo monge de Montaudon, Arnaut de Maruèlh, Gaucèlm Faidit, Rambaut de Vacairàs, Rigaud de Berbesil, Jausbèrt de Puèicibòt, Folquet de Marselha... 

Los jutjaments portats au fiu dels sègles sus aquela granda òbra son estats variadisses. Aitanben sa reputacion a l'edat mejana es indiscutibla.   

Au començament de sa novèla "Abril issia e mays intrava" (escricha dins la pontannada 1199-1213), Raimon Vidal de Besalú fai parlar un "joglaret" simpatic que nosa amb el la convèrsa e se presenta coma un òme "aclin a joglariá de contar" e que pòt recitar "d'en Guiraut (de Bornèlh) vèrs e cançons, e d'En Arnaut de Maruèlh mais, e d'autres vèrs (...) e d'autres lais que ben deurián en cort caber".  Aquò indica que dins la pontannada 1199-1213, los trobadors a la mòda èran En Guiraut e Arnaut de Maruèlh...

Dante, dins lo "de vulgari eloquentia", celèbra en Guiraut lo "poèta de la rectitud". 

Guiraut  de Bornèlh èra donc considerat a son epòca coma lo mèstre dels trobadors. " Et l'on comprend mal (escriu P. Bec) le jugement sévère - et tranchant d'Alfred Jeanroy qui le traite de " pédant infatué, débitant pompeusement des banalités ". Ernest Hoepffner est bien plus nuancé et la conclusion de son chapitre sur notre troubadour le réhabilite sur des bases plus objectives : " Grand artiste de la forme, maître de la langue, virtuose sans excès du vers et de la rime, Giraut s'essaie dans tous les genres. Il cultive avec succès aussi bien le grand chant artistique à l'usage des connaisseurs que la gaia canso, facile et légère pour le menu peuple. Il sait plaire aux uns et aux autres. Il est passé maître dans le trobar ric et dans le trobar plan... Il est encore aujourd'hui un des plus grands maîtres de la poésie occitane." Lo grand romanista catalan Martí de Riquer escriu aiçò: "Es Giraut de Bornelh un gran poeta, aunque no de la altura de un Bernart de Ventadorn o de un Arnaut Daniel. Es un trovador refinado, sutil, gran artífice de la estrofa, a la que somete a complicadas y peregrinas combinaciones, y que dispone de procedimientos de expresión graves y elevados".

Robèrt Lafònt resumís ben tot aquò dins son libre "TROBAR". Un poèta amorós de la forma, teorician, etc..., mas çò que fai es tant perfièch que tira l'emocion, ni que siagam a las antipòdias de la sensibilitat "romantica".Aquí çò que ditz Lafònt. "Poète peu personnel, Guiraud de Bornèlh excelle cependant à provoquer une émotion de haute qualité chez le lecteur. Emotion esthétique liée à la beauté des images, à l'extraordinaire variété des rythmes et des rimes, à la rigueur de l'expression, et, autant qu'il nous soit permis d'en juger, à la splendeur de la mélodie. Emotion plus qu'esthétique, car il réussit à prendre au filet de son style le sentiment amoureux, le sentiment de l'amitié, le sentiment de la nature."

Bornèlh es donc "un artista excepcional", e un grand professional dau trobar. Representa una evolucion dau trobar, que se fai jos son influéncia: evolucion de la poesia provençala cap a una mena de preciositat. Sos tèxtes fan mòstra d'una granda abilesa del versificacion, sens cap de repeticion de l’esquema mètric. 

" Sa grande affaire, ditz Lafònt, a été la perfection formelle. Placé comme il l'était, au moment où le trobar ric se répandait, mais où le trobar lèu gardait ses fervents, fournisseur de publics aristocratiques qui penchaient tantôt d'un côté, tantôt de l'autre, il (...)  a pratiqué l'une et l'autre écriture, et a deux fois atteint la perfection. Cette ambiguïté lui a permis de réfléchir, plus qu'aucun autre poète de son temps, aux pouvoirs poétiques. Il sait nous montrer que le lèu n'est pas de difficulté moindre que le ric. Il souligne l'importance de la clarté à la fois pour plaire aux raffinés du cœur et pour répandre la mode du trobar dans le peuple : il aime entendre ses poèmes chantés par les femmes qui vont à la fontaine. Mais il sait aussi que par le ric, les mots perdent leur sens ordinaire, en acquièrent un plus subtil, et que l'obscurité permet à la poésie de briller d'un éclat plus étrange et profond. Il a cette définition toute mallarméenne : mas per mièlhs assire/mon chant,/vauc cerchant/bons mots en fren/que son tuch charjat e plen/d'uns estranhs sens naturals/e non sabon tuch de quals. "

Cau ajustar que sa musica, pro presada de son temps, lo plaça tanben a cima dels conceptors de melodias d'aquel temps... E qu'aquela musica, reviudada au sègle XX, trai encara de belugas. Rosina de Pèira cantant, a capella,  l'auba "Rei Gloriós" (çai-dejota), es un grand moment d'emocion refinada.  

Edition : A. Kolsen, Samtliche Lieder des trobadors Giraut de Bornelh,  2 vols.. Ed. A. Kolsen. Halle, Max Niemeyer Verlag, 1910 et 1935.Es la qu'utilizan las antologias "classicas". 

Mai recentament  "The Cansos and Sirventes of the Troubadour Giraut De Borneil: A Critical Edition " per  Ruth Verity Sharman, Cambridge University Press 1989. Repren menimosament l'edicion critica mas nos apren pas gaire de mai sus la biografia dau poèta - qu'imaginam pro plena (corts ufanosas, crosadas, etc...). Frustracion... Nos rèsta d'ensajar de dintrar dins aquel vast "corpus", de ne comprene las linhas de fòrça. Ni que de tot segur siaguèsse pas que fragmentari. Rai. Mas un libre tras que polit. E una revirada en anglés d'una granda elegància, diriatz de Byron o de Keats,  que càmbia de las reviradas literalas literàriament nulas en francés que fan referéncia!

La peça ont dialòga amb Pèire II d'Aragon

Aquesta tençon es interessanta perqué Guiraut i fai una leiçon d'amor trobadorenc mentre lo rei, grand aimador de dònas polidas qu'i resistissián pas gaire, apara son ponch de vista "cavalieiresc". Totes dos son perfièches dins son ròtle d'estereotip. Qué val l'amor d'una dòna que s'abandona a vos vencida per vòstra riquesa e vòstre reng sociau? Lo rei es un "ric òme sobrancièr", rai, e demanda d'intrada "lo jaser"... Mentre un long trabalh de seduccion abans lo jaser es milhor. Oc, ditz lo rei. Mas aquí ont se vei que l'òme poderós es tanben un fin aimador, es quand sap reténer l'afeccion de la dòna...

Ben me plairia, senh'en reis,
Ab que'us vis un pauc de leser,
Que'us plagués que'm disèssetz ver,
Si'us cudatz qu'en la vòstr'amor
A bona dòmna tant d'onor
Com d'un altre pro chavaler,
E no m'en tenhatz per guerrer,
Ans me respondetz franchament.

Giraut de Bornèlh, s'eu meseis
No'm defendés ab mon saber, 
Ben sai vas ont volètz tener.
Però ben vos tenh a folor,
Si'us cudatz que per ma ricor
Valha menhs a drut vertader
Aissí vos pogratz un dener
Asesmar contra un marc d'argent. 

Si'm salv Dieus, sénher, me pareis
De dòmna qu'entend en valer
Que ja no'n falha per aver
Ni de rei ni d'emperador
No'n faça ja son amador!
çò m'es vis, ni no l'a mester!
Car vos, ric òme sobranser,
No'n volètz mas lo jausiment.

Giraut, e non esta genceis,
Si'l rics sap onrar ni temer
Sidons e'l còr ab lo poder
L'ajosta co'l ten per senhor,
Presa'l donc menhs per sa valor,
Si mal no'l troba ni sobrer
Ja sol òm dir el reprover
Que cel que val mais, e mièlhs pren. 

Sénher, molt pren grand mal domneis,
Quand pèrd la cuda e'l bon esper!
Que tròp val enant del jaser
L'afars del fin entendedor.
Mas vos, ric, car ètz plus major,
Demandatz lo jaser primer,
E dòmna a'l còr sobreleuger
Qu'ama celui que no'i entend.

Giraut, anc tròp rics no'm depeis
En bona dòmna conquerer!
Mas en s'amistat retener
Met ben la fòrça e la valor.
Si.lh ric se son galiador
E tant non amon oi com er,
De me no'n cresatz lausenger,
Qu'ieu am las bonas finament.

Sénher, de mon Solaç de Quer
Vòlgra ben e d'en Topiner
Qu'amèsson dòmnas a present. 

Giraut, òc-ben, d'amar leuger
Mas a me no'n donetz parer,
Qu'ieu n'ai gasanhat per un cent.

 

 

La famosa Auba...        

Reis gloriós, verais lums e clartatz,
Dèus poderós, Sénher, si a vos platz,
Al meu companh sïatz fizèls ajuda,
Qu'eu non lo vi pòs la nuèchs fo venguda, 5
E adés serà l'alba.

Bèl companho, si dormetz o velhatz,
Non dormatz plus, suau vos ressidatz,
Qu'en orïent vei l'estela creguda
Qu'amena'l jorn, qu'eu l'ai ben coneguda, 10
E adés serà l'alba.

Bèl companhó, en chantan vos apèl,
Non dormatz plus, qu'eu aug chantar l'auzèl
Que vai queren lo jorn per lo boscatge,
Et ai paor que'l gilós vos assatge,
E adès serà l'alba.

Bèl companhó, eissètz al fenestrèl,
Et esgardatz las ensenhas del cèl ;
Conoisseretz si'us sui fizèls messatge :
Si non o faitz, vòstres n'èr lo damnatge, 20
E adés serà l'alba.

Bèl companhó, pòs mi partí de vos,
Eu non dormí ni'm moc de ginolhós,
Ans preguèi Dèu lo filh Santa Maria,
Que'us mi rendés per lejal companhia, 25
E adès serà l'alba.

Bèl companhó, la fòras als peirós
Me prejavatz qu'eu no fos dormilhós,
Enans velhès tota nòch tro al dia;
Aras no'us platz mos chans ni ma paria, 30
E adès serà l'alba.

- Bèl douç companh, tan sui en ric sojorn
Qu'en non vòlgra mais fos alba ni jorn,
Car la gençor que anc nasqués de maire
Tenc et abraç, per que non prèzi gaire 35
Lo fòl gilós ni l'alba.


(Texte d'A. Kolsen, normalizat per P Bec)

Traduction de P. Bec

Roi glorieux, lumière et clarté véritables, Dieu puissant, apportez, s'il vous plaît, Seigneur, votre aide fidèle à mon compagnon. Car je ne l'ai point revu depuis que la nuit est tombée, et bientôt poindra l'aube! Beau compagnon, que vous dormiez ou veilliez, ne dormez plus, éveillez-vous doucement; car je vois grandir à l'orient l'étoile qui amène le jour; je l'ai bien reconnue, et bientôt poindra l'aube! Beau compagnon, mon chant vous appelle, ne dormez plus; j'entends chanter l'oiseau qui va cherchant )e jour dans le bocage; et j'ai bien peur que le jaloux ne vous surprenne, car bientôt poindra l'aube! Beau compagnon, montrez-vous à la fenêtre et regardez les étoiles du ciel ; vous saurez ainsi si je vous suis fidèle messager. Si vous ne le faites point, vôtre sera le dommage, car bientôt poindra l'aube! Beau compagnon, depuis que je vous ai quitte, je n'ai point dormi et n'ai cessé de prier à genoux Dieu, le fils de sainte Marie, afin qu'il me rende mon loyal ami; car bientôt poindra l'aube! Beau compagnon, vous m'avez prié, là-bas, sur le perron, de ne point m'endormir et de veiller toute la nuit jusqu'au jour; et maintenant ne vous plaisent ni mon chant ni ma compagnie; mais bientôt poindra l'aube! Mon doux ami, je suis en si noble séjour, que jamais je ne voudrais voir venir ni aube ni jour, car je tiens dans mes bras la plus belle qui naquît de mère Voilà pourquoi je ne prise guère ni le stupide jaloux ni l'aube.


Tot  Guiraut de Bornèlh (81 poèmas dont 2 dobtoses) es sus Arnaut Babèl en version originala:

1 Amors, e si.m clam de vos
2. Ben deu om chastian dire
Si ia d'Amor
Sol c'Amors me plevis
5. Ailas, co muer - Qe as, amis?
Mas, com m'ave, Dieus m'aiut
Ar auziretz
S'era non poia mos chans
Amars, onrars e charteners
10. Ab semblan me fai dechazer
M'amiga.m men'estra lei
Qan lo freitz e.l glatz e la neus
Ar ai gran ioi qant remenbri l'amor
Si.m plagues tant chans
15. Aquest terminis clars e gens
Gen m'aten
Alegrar mi volgr'en chantan
A ben chantar
Ben coven, pos ia baissa.l ram
20. Razon e luec
Tostemps mi sol
Nuilla res
Chans em broil
Ans que veina.l nous frugz tendres
25. Ges de sobrevoler no.m tuoill
Qant la brun'aura s'eslucha
Can creis la fresca fuelh'els rams
La flors el vergan
Era si.m fos en grat tengut
35. Si.m sentis fizels amics
Tot suavet e de pas
Aital cansoneta plana
A penas sai comensar
Ses valer de pascor
40. Quar non ai
Si.l cors no.m ministr'a dreig
Non puesc sofrir c'a la dolor
No.m platz chanz de rossignol
Can brancha.l brondels e rama
45. Qui chantar sol
Ben for'oimais dreigs el temps gen
De chantar
Los apleiz
Ia.m vai revenen
50. Ges aissi del tot no.m lais
Iois e chans
Be m'era bels chantars
Leu chansonet'e vil
Ben deu en bona cort dir
55. Si soutils senz
En un chantar
Gen m'estava e suau en patz (atribucion dobtosa)
Reis glorios, verais lums e clardatz
Un sonet fatz malvatz e bo
60.  L'autrier, lo primier iorn d'aost
Lo doutz chans d'un auzel
Si.us qier cosseil, bell'ami'Alamanda
Be.m plairia, seingner en reis
Era.m platz, Guiraut de Bornelh
65. Cardaillac, per un sirventes
S'anc iorn agui ioi ni solatz
Plaing e sospir A l'honor Dieu torn en mon chan
Jois sia comensamens
S'es chantars ben entendutz
70. De bels digz menutz frays
Ops m'agra, si m'o consentis
No.s pot sufrir ma lenga qu'ill no dia
Era, can vei reverdezitz
Ben es dreitz, pos en aital port
75. De chantar ab deport
Mot era dous e plazens
Solatz, ioys e chantar
Per solatz reveillar
Si per mon Sobre-Totz non fos
80. Be veg e conosc e sai
Tals gen prezich'e sermona (atribucion mausegura)

 

Los trobadors a la cort de  Guilhèm VIII e d'Eudoxia

literatura occitana medievala

retorn a l'index generau