PARTIR, E LHEU TORNAR SE' N, MES QUIN?

Sèrgi Javaloyès 

Joan Frederic Brun, Luònh, Trabucaire, 2006, 172 paginas, 13 èuros.

 

Luònh, luònh... Es d’enlai que tòrne. D’un país que jamai auriái pas cresegut qu’existiguèsse. E pasmens èra pas sòmi. Pas per ieu. Èra la vida veraia. Ni que, de segur, tot se debanèsse en defòra dau mond materiau. Enlai i passère lo temps d’una existéncia, comola de passions, de meravilhas, de paurs.

Tornère a la vida amb aqueles impossibles sovenirs, inamorçables, tant intenses qu’èran mai verais que çò que vesiái e qu’entendiái. Aviái cresegut de viure en plena luciditat aqueles viatges calucs au fons de la terror e de l’embelinament.  

Aqueste tròç de Luònh, lo son libe darrèr, que’ns muisha un còp mei un navèth Joan Frederic Brun qui’ns tira de cap tà çò de mau contar, çò qui daubuns apèran « lo darrèr viatge de 1’òmi ». De segur, l’autor montpelhierenc que se’n tornè d’acerà hòra on arrés non vòlen demorar. Brun qui ns’avè dat, dus ans a, dab lo son « Lo temps clar de las encantadas» un apercebut deu son capatge, que’ns liura ací lo raconte d’ua experiénça singulara : lo long viatge destroblant a travèrs 1’« univèrs parallèli » qui’s plaça enter la vita e la mort. 

Au cap de las purmèras paginas, la lector que cad beròi dens lo gorg de L’inferno de Dante. Mes ací, nada seuva escura, tot au contra, un jardin encantadís, sòrta de maison de convalescéncia per malauts adinerats an se n’i passan de las curiosas. La negada qui ei longa e ias alenadas bracas, abans que 1’òmi tornèssi cabuçar au bèth pregond deu gof d’encontres improbables, de visions allucinadas, de teorias descabestradas suus viatges magnetosferics. Be son amars, enfin, los reclams d’ua culpabilitat qui arroganha, a plaps, lo raconte extraordinari de Brun qui sembla de non poder se’n desliurar! Luònh qu’ei lo testimòni de la «vita deu dehens », 1’amna pregonda (au sens qui’u balha K.G. Jung) de 1’autor qui’u parla, qui’u ditz los sons secrets mei terribles dab ua lenga quitament inconeguda. 

Aquera longa tempsada passada dens un servici de reanimacion, restacat au hiu fragile de la vita per un « mescladís destimborlat » de drògas e de potingas que’u capvirè beròi. Un còp tornat tà la vita vitanta, la pantaish que continuè e lo sol biais que Joan Frederic Brun e trobè tà’s desliurar d’aqueth passat de sofrença, de troble gran, qu’estó de n’e-críver lo raconte. 

La lenga qu’i ei escoladissa, maserada, limpra com un cèu languedocian. Au men punt de vista qu’ei lo libe deu començament d’ua òbra nava, la de la maduritat vertadèra qui’ns darà, qu’ac espèri, d’autes libes grans.

 

Retorn a la pagina de l'autor JFBrun

pagina de "Reclams"

pagina sus Sèrgi Javaloyès

Retorn a l'ensenhador de la literatura dau sègle XX-XXI
Retorn a l'ensenhador generau