Portisson

L'asard dels centenaris, que mes a l'onor, d'aquesta passa, lo nom e l'òbra de Rainoard, poiriá servir de desencusa a la publicacion d'aquestes tròces causits, adobats e rajovenits, de las " Vidas " dels Trobadors. A condicion, ben entendut, qu'aquel prètzfach aguèsse de besonh d'una desencusa. Mès o crese pas. Crese pas nimai, a la veritat, qu'aquestas quauques regas d'avans-prepaus siágan ben necessàrias. Pas mai per presentar l'òbra que son autor. E pense qu'es l'amistança puslèu que la vergonha - pro grand qu'es per caminar solet - qu'a butat Roqueta a me las demandar. Coma que ne siágue, s'es dich de faire la tria de quauques " vidas " trobadorencas, de fondre en una sola de versions diferentas, de las trascriure en una lenga d'òc viventa tot en servant, de l'original, lo biais general de l'estile e, d'aquí entre aquí, quauque vièlh mot imatjós e perfumat, d'un arcaïsme brilhant coma lo carboncle sus l'anèla o gostós coma las vesenhas d'alh dins un gigòt d'anhèl. Pense pas que digús se i engane: s'agís pas aicí d'una istòria, mès siben d'istòrias. Es possible, mai que d'asard, qu'aquelas " vidas " siágan pas d'a-fons vertadièiras. Es probable que dins son teissum corrisson pro liurament las arabescas de la fantasiá e las brodariás de l'imaginacion. Caucanha d'aquò, d'abòrd qu'es aquò, justement, que nos i agrada: l'espelison d'una literatura - ai las! tròp lèu marfida per la cisampa ubagosa - mès ont se destria dejà l'anóncia prumieirenca d'una florida abondosa e requista que, pus tard e pus luònh s'espandirà largament.

Sens gaire penecar l'espectaclós auvari de Guilhèm de Cabestanh nos pòt faire pensar a un eròi de Shakespeare, amb de detalhs, dins aquò, que revèrtan puslèu Marivaux. Dins l'existéncia descabestrada de Pèire Vidal, podèm veire coma una primauba ateunida de la vida de L'Enfant de volupté de D'Annunzio. E l'estranh rescòntre de Gaubert de Puegcibòt, que retròba sa femna encò d'una mandrona, es d'una mena de comic amargant que s'apària au teatre espanhòu. Aquelas comparanças - tot escàs marcadas d'un trach un pauc brutal - podrián tirar de lòng, subretot s'òm las voliá milhor definir, coma se deuriá. Mès aquò's pas ma tòca, e passe tot lis.

N'ai benlèu pro dich, pasmens, per mostrar dòrs quantas evasions, dins lo temps e dins l'espaci, aquelas " vidas " nos adralhan; e quante es l'interèst, a aquel regard, dau trabalh de Roqueta.

Mès n'i en vese un autre, que nos tòca mai encara; vòle dire mai au viu e au prigond de noste èime e de nòstre còr. Perdequé, m'es vejaire, en mème temps que nos bandís, aquel trabalh d'evocacion e de remembrança nos enracina e nos estaca. Contradicion simplament d'aparéncia; e quau, jota l'aparéncia, ne vei pas l'armonia qu'ane a l'escoleta e nos quite butar pus luònh!

Ocben, s'aquelas pajas son pas lo racònte vertadièr de tala o tala vida, son mai e milhor qu'aquò: lo miralh fidèl,d'una epòca e d'un païs, la pintura viventa e mirgalhada d'us e de mors d'un còp èra, sus lo terraire nòstre, dau temps que ié senhorejavan Poësia e Paratge. Que vegem tot aquò, a travèrs las nèblas dau temps, tremudat per la mascariá de non sabe quante miratge, tanben se pòt. Mès lèva pas res als tresaurs de fiertat e d'enavans - es d'aquò que s'agís, e non pas d'estèrles regrèts - acampats aquí e que ié pòt posar quau o vòu.

Quitem los uns se clinar sus l'istòria amb la passion freja dels òmes de sciença. Planhiguem los autres de ié demandar, en mièg d'un monde de lònga cambiadís, la lèi d'aram d'un reglet immudable. Ié vesèm, puslèu, nautres, mème e subretot s'es amesolida de pantais e de legenda, un sople sautador per prene vam dòrs l'avenir.

Pèire Azemà.

 

Cronica legendària dels Trobadors

Guilhèm de Cabestanh

Guilhèm de Cabestanh seguèt un gent castelan dau comtat de Rosselhon, qu'es au rei d'Aragon e que confina a Catalonha e a Narbona. Era fòrça avinent de sa persona, plan presat per las armas, per servir, per sa cortesia, e amb aquò bòn trobaire.
E se faguèt que Guilhèm de Cabestanh venguèt en la cort de Monsenhor Ramon de Castèl-Rosselhon, qu'èra ric, gent, fèr, caïn e orgulhós, e se presentèt a el per èstre, s'aquò i agradava, varlet de sa cort. Monsenhor Ramon, que lo trapèt bèl e avinent e que ié semblèt de bòna raça, ié diguèt qu'èra lo benvengut e que demorèsse en sa cort. Antau demorèt amb el, e tant gentament se sachèt capténer, que pichòts e grands l'aimèron. E sachèt tant ben faire que Monsenhor Ramon volguèt que seguèsse lo donzèl de Na Margarida sa femna; e antau se faguèt. Guilhèm s'esforcèt aladonc de mai valer e en dich en en fach.
Mès coma se fai sovent en amor, venguèt que l'amor assalhiguèt de son assaut Na Margarida e que l'escaufèt de pensada. Tant ié plasiá l'anar de Guilhem, son dich e son semblant que non se poguèt tèner un jorn de ié dire: " Ara, diga-me Guilhem, s'una dòna te fasiá semblant d'amor, tu, l'ausariás aimar? ". Guilhèm que s'en èra avisat ié respondèt tot francament: " Oc, se sabiái que los semblants seguèsson vertadièrs ". - Per Sant Jan, faguèt la dòna , ben avètz respondut, coma un pros; mès ara vòle t'esprovar, se poiràs dels semblants saupre quantes son vertadièrs e quantes non ". Quand Guilhèm a ausit sas paraulas respònd: " Ma Dòna , siágue antau coma vos plairà ". E comencèt a pensar e tanlèu l'amor l'esmoguèt e ié dintrèt au còr tot en fonzor lo pensament qu'Amor baila as sieus; d'aquel moment seguèt dels sirvents de l'amor; e comencèt a trobar de coblets avinents e galòis, de danças e de cants d'avinent cantar e subretot a la per quau cantava.
E Amor que rend servicis a sos sirvents quand aquò ié conven ié volguèt rendre grat de sos servicis. Vai destrenhent tant grèvament la dòna de pensaments d'amor e de laguis, que jorn ni nuòch non se podiá pausar, pensant la valor e lo còr qu'èran pausats en Guilhèm tant abondosament.

Un jorn venguèt que la dòna prenguèt Guilhèm e ié diguèt: " Ara, diga-me Guilhem, te siás encara avisat de mos semblants, se son verais o messorguièrs ". Guilhèm respond: " Dòna, se'n valgue Dieu; de l'ora que venguère lo vòstre sirvent, non me poguèt intrar au còr lo pensament que non seguetz la melhora qu'encar nasquèt e la mai vertadièira en dichs e semblants. Aiçò crese e creirai tota ma vida ". E la dòna respònd: " Guilhem, vos o dise, se Dieu m'en para, que ja per ieu non seretz enganat e vòstre pensament non es de bada ". E mandèt los braces e l'abracèt doçament en la cambra ont ensèms èron assetats, e aquí comencèron sas drudariás.
E non durèt aquò longtemps que los lausengièrs, que Dieu damne, de sas amors comencèron de parlar, e de devinhar a las cançons que fasiá Guilhèm que s'entendiá amb Na Margarida. Anèron tant, diguent d'aquí, d'alai, que la causa venguèt a l'aurelha de Monsenhor Ramon. Aquel se'n sachèt d'aitant mau e n'aguèt mai granda colèra que i aveniá de perdre son companh que tant amava, en mai de la vergonha de sa dòna .
Un jorn venguèt que Guilhèm èra anat a l'esparvièr amb un escudièr solament. E Monsenhor Ramon faguèt demandar ont èra. E un varlet ié diguèt qu'èra anat a l'esparvièr, e un que lo sabiá ié diguèt en quanta contrada. Dau còp, se vai armar d'armas celadas, se faguèt menar son destrièr e prenguèt tot sol son camin devèrs lo luòc ont èra anat Guilhèm; tant cavauquèt que lo trapèt. Quand Guilhèm lo vegèt venir, se'n faguèt meravelha e tanlèu ié venguèt malas pensadas. Ié venguèt a l'encòntre e ié diguèt: " Senhor, siátz lo benvengut! Coma fai que seguetz antau sol? " Monsenhor Ramon respondèt: " Guilhèm vos vène querre per prene solaç amb vos; e avètz res pres? "
- " O! ieu, senhor, pas gaire, qu'ai pauc trobat, e quau pauc tròba
non pòt gaire prene, o sabètz vos, coma ditz lo provèrbi : " Laissem aquí aquel parlement, ditz Monsenhor Ramon, e digatz-me vertat, per la fe que me devètz, de tot aiçò que ne vos vau parlar ". " Per Dieu, senhor, s'aquò's de dire, ben vos dirai ". - " Non vòle que metetz ges d'escondut, ço ditz Ramon, mès tot entierament me diretz d'aiçò que vos demandarai -". - " Senhor, puòi que vos plai, demandatz-me, ço ditz Guilhèm, e vos dirai vertat ". E Monsenhor Ramon demandèt: " Guilhèm, se Dieus e fe per vos valon, es qu'avètz una dòna per quau cantatz e per quau amor vos estrenh? ". - " Sachetz de verai, Monsenhor, qu'amor m'a tot en son poder ". - Ramon respònd: " Ben o vòle creire, qu'autrament non podriátz tant gent cantar, mès vole saupre, s'a vos plai, digatz-me quau es vòstra Dòna ? " - " Ai! senhor, per Dieu, ditz Guilhem, garatz qué me demandatz, son pas rasons qu'òm dega, decelar son amor? Vos digatz-me que sabètz çò que ditz En Bernard de Ventadorn:

Una causa emplís mon esprit
Que mas gauds degús deu conóisser.

Monsenhor Ramon respond: " ieu vos dise que vos ajudarai de tot mon poder ". E tant faguèt que Guilhèm ié diguèt: " Senhor, adonc saupretz qu'ieu aime la sòrre de Na Margarida vòstra femna e crèse èstre pagat de retorn. Ara o sabètz, e vos prègue que m'ajudetz e qu'au mens vos non me'n sachèssetz mau ". - " Prenetz ma man e ma fe, faguèt Ramon, que vos jure e assegure que vos ajudarai de tot mon poder ". Quand i aguèt antau bailat fisança, Ramon ié faguèt: " Vòle qu'anem alai, qu'es pròche d'aicí ". - " E vos'n prègue, per Dieu ", faguèt Guilhem. E antau s'acaminèron dòrs lo castèl de Liet.

E quand seguèron au castèl, ié seguèron ben aculits per En Robèrt de Tarascon qu'èra marit de Dòna Agnès, la sòrre de Dòna Margarida, e per N'Agnès tanben. E Monsenhor Ramon prenguèt Dòna Agnès per la man, la menèt en sa cambra, e aquí s'assèron sus lo lièch. E Monsenhor Ramon ditz: " Ara, digatz-me, conhada, per la fe que me devètz, aimatz vos d'amor? " E ela ditz: " Oc, senhor ". - " E quau? " faguèt. " Aquò non vos dirai, e de qu'aquò vos fai? " a la fin, tant la preguèt, qu'ela diguèt qu'aimava Guilhèm de Cabestanh. Aquò lo diguèt, ela, per çò que vesiá Guilhèm marrit e pensatiu, e sabiá plan coma aimava sa sòrre; e se mesfisava que Ramon non cresegue mau de Guilhèm. D'aiçò aguèt Ramon granda alegria. La dòna diguèt aquela convèrsa a son òme; e lo marit ié respondèt qu'aviá plan fach e ié bailèt paraula qu'ela podiá faire e dire tot çò que podiá èstre lo sauvament de Guilhèm. E la dòna ben o faguèt, que sonèt Guilhèm sol dins sa cambra, e tant demorèt amb el que Ramon pensèt que d'ela deviá tèner plaser d'amor; e tot aquò i agradava e comencèt a pensar que çò que i avián dich èra pas vertat. La dòna e Guilhèm sortiguèron de sa cambra, e seguèt alestit lo sopar e sopèron amb granda alegria. Après sopar, la dòna faguèt aparelhar lo lièch d'En Ramon e de Guilhèm pròche la pòrta de sa cambra, e tant faguèron que d'un semblant o de l'autre, Ramon cresiá que Guilhèm jague amb ela.

E l'endeman dinnèron au castèl amb granda alegria, e passat lo dinnar se n'anèron amb bèla amenança, e venguèron a Rosselhon. E tanlèu que Ramon posquèt, laissèt Guilhem, venguèt a sa femna e ié contèt çò qu'aviá vist de sa sòrre e de Guilhem. D'aiçò la dòna aguèt tota la nuòch granda tristessa. E l'endeman mandèt quèrre Guilhèm, lo recebèt mau e ié diguèt faus e traite. E Guilhèm ié preguèt mercé, coma un qu'a pas fautat en çò que l'acusava e ié diguèt tot coma s'èra passat, e mot per mot. E la dòna mandèt querre sa sòrre e per ela sachèt plan que Guilhèm non aviá fautat. E per aquò la dòna ié diguèt e ié comandèt de faire una cançon que mòstre que non aime una autra dòna qu'ela; e d'aquí faguèt la cançon que ditz:

Lo doç lagui
Que me baila sovent Amor...

E quand Ramon de Castèl-Rosselhon ausiguèt la cançon que Guilhèm aviá facha de sa femna mandèt a aquel que vèngue per un parlament. E lo menèt luònh dau castèl, e per traitessa ié talhèt la tèsta e la metèt en un carnairòl, e ié tiret lo còr dau còrs e lo metèt amb la testa. E tornèt au castèl, faguèt rostir lo còr e lo faguèt portar a taula a sa femna que s'agradava fòrça dau còr de sauvatgina. E ié lo faguèt manjar en semblant qu'el ne mangèsse. E quand l'aguèt manjat el se levèt e diguèt que çò qu'aviá manjat èra lo còr d'En Guilhèm de Cabestanh, e ié mòstrèt la tèsta e ié demandèt s'èra estat bòn a manjar. E ela ausiguèt çò que ié demandava e vegèt e conosquèt la tèsta d'En Guilhèm, e diguèt que tant bòn i èra estat e tant saborós que jamai autre manjar o autre beure ié levarián de la boca la sabor que lo còr de Guilhèm i aviá laissada. Lo marit quand l'ausiguèt ié corriguèt dessús amb l'espasa; e la dòna aguèt paur, fugiguèt au balcon, se laissèt caire en bas e seguèt mòrta.

E aquel malan seguèt sachut per tota Catalonha e per totas las tèrras dau rei d'Aragon. Per lo rei Amfòs e per totes los barons de las encontradas, aquò seguèt una grand tristessa e grand dolor per la mòrt de Guilhèm e de la dòna que tant laidament aviá tuat Ramon. E s'ajonhèron los parents d'En Guilhèm e de la dòna , e tot aqueles qu'èran amoroses, e guerregèron Ramon a fuòc e a sang. Lo rei Amfòs d'Aragon venguèt en aquela encontrada, prenguèt Ramon, arroïnèt sos castèls e sas tèrras e faguèt metre Guilhèm denant l'us de la glèisa de Sant Joan a Perpinhan e la dòna amb el.

E seguèt un lòng temps que totes los corteses cavalièrs e las dònas gentils de Catalonha e de Rosselhon e de Sardanha e de Cofolens e de Narbona venián cada an faire l'annual de sas anmas lo jorn que moriguèron, pregant Nòstre Sénher que ié fague mercés. E totes los fins amadors e las finas aimarèlas pregavan Dieu per sas anmas. E lo borg ont seguèron ensepelits Guilhèm e la dòna a nom Perpinhan.

Pèire Vidal

Pèire Vidal èra lo filh d'un pelissièr de Tolosa. E cantava melhor qu'òme dau monde, e seguèt bòn trobaire, e seguèt dels mai baugs òmes que jamai seguèron, que cresiá qu'èra vertat tot çò que ié plasiá o que voliá. I adveniá de trobar de vèrses pus lèu qu'a ges; faguèt los mai bèls aires e las mai grandas foliás d'amor. Diguèt grand mau d'autrú; e es vertat qu'un cavalièr de Saint Gèli ié faguèt copar la lenga, perqué quitava a entendre qu'èra lo drut de sa femna. En Uc dels Bauç lo faguèt garir per un mètge.

E quand seguèt garit, se n'anèt oltramar e d'alai menèt una Grèga que ié bailèron per femna a Cipri. E ié seguèt dònat a entendre qu'èra neboda de l'Emperador de Constantinòpol, e que per ela aviá dreeh a l'empèri. Fai que metèt tot çò que podiá ganhar a faire de bastiments, que cresiá qu'anava conquistar l'emperi; e portava d'armas imperialas e se fasiá dire emperaire e sa femna emperairitz.
E s'amorejava de totas las dònas que vesiá, e totas las pregava d'amor; e totas ié disián d'òc: e se cresiá drut de totas e que se morissián totas per el; e totas l'enganavan. E sempre menava rics destrièrs e ricas armas, e cadièira e campalièch emperiau; e se cresiá lo melhor cavalièr dau monde per las armas e lo mai aimat de las dònas.

Pèire Vidal, coma vos ai dich, aimava totas las femnas e cresiá que totas ié volguèsson ben per amor. E parlava a Dòna Alazaís, femna d'En Barral lo senhor de Marselha, lo quau estimava mai Pèire Vidal qu'òme dau monde, per son ric trobar e per las bèlas foliás que disiá e fasiá: e se disián entre eles Raynièr. E Pèire Vidal èra amic de cort e de cambra d'En Barral mai qu'òme au monde.


En Barral sabiá que Pèire Vidal cortesava sa femna e ne teniá solaç, e tot aqueles qu'o sabián; e risiá de las foliás qu'el disiá e fasiá; e la dòna ne preniá solaç, coma fasián totas las autras dònas en quau parlava Pèire Vidal, e caduna ié disiá causas plasentas e ié prometiá tot çò que voliá e que demandava, e èra tant savi que cresiá tot aquò. E quand Pèire Vidal se corroçava amb Dòna Alazaïs, En Barral entre eles fasiá la patz e per ela ié fasiá prometre tot çò que voliá.
Venguèt un jorn que Pèire sachent qu'En Barral s'èra levat e que la dòna èra tota sola en sa cambra, venguèt au lièch de Dòna Alazaïs, l'atròba endormida, s'aginolha davans ela e la baisa a la boca. E ela sentiguent lo poton, creseguèt qu'èra En Barral e'n risent se levèt; regardèt e vegèt qu'èra lo fòl Pèire Vidal e comencèt a cridar e a faire grand rumor. E venguèron las donzèlas de l'ostau, quand l'ausiguèron, e demandèron: " Qu'es aiçò ? " e Pèire Vidal fugiguèt. E la dòna mandèt En Barral e ié faguèt grand planhum de Pèire Vidal que l'aviá baisada; e plorant lo preguèt de ne prene revenge. E'n Barral, antau qu'un òme valhent e adrech, lo prenguèt en riguent e comencèt a rire e a reprendre sa femna, qu'aviá fach tant de bruch d'aiçò que lo fòl aviá fach; mès non la posquèt empachar de menar grand bruch per aquò, e de cercar a faire de mau a Pèire Vidal, amb grandas menaças.
Pèire Vidal per la paur d'aquò montèt en una nau e se n'anèt a Gènas e ié demorèt d'aquí tant que passèt oltramar amb lo rei Richard, estent que crenhissiá que N' Alazaïs ié fague un marrit còp. Aquí demorèt longtemps e faguèt mantuna bèla cançon recordant lo poton qu'aviá raubat.

Antau demorèt longtemps oltramar, que non ausava tornar en Provença. En Barral que ié voliá tant de ben coma avètz ausit, tant preguèt sa femna que ié perdonèsse lo còp dau poton e que ié lo bailèsse en don. En Barral mandèt a Pèire Vidal la gràcia e lo bòn voler de sa femna e ié diguèt que tornèsse. E venguèt amb granda alegria a Marselha e seguèt plan ben aculit per En Barral e per Dòna Alazaís e ié bailèt en dòn lo poton que i aviá raubat e Pèire Vidal faguèt aquela cançon que ditz:

Puòi tornat soi en Provença

Pèire Vidal, per la mòrt dan bòn còmte Ramon de Tolosa, seguèt fòrça marrit e se bailèt grand tristesa; e se vestiguèt de negre e talhèt las coas e las aurelhas a totes sos chivals; e a el e a totes sos sirvents faguèt rasar tos peusses de la tèsta, mès las barbas ni las onglas non se faguèron talhar. Anèt longtemps coma un òme baug e dolent.

E d'aquel temps lo rei Anfòs d'Aragon venguèt en Provença; e venguèron amb el totes los bòns omes de la tèrra, Blascols Romius, En Garcia Romiu, En Martís del Canet, En Miquèl de Luzia, En Sas d'Antilon, En Guilhèm d'Alcala, En Albert de Castevielh, En Ramon Gausserand de Pinos, En Guilhèm Ramon de Moncada, En Arnaut de Castelbon, En Ramon de Cervera; e trapèron Vidal antau triste, dolent, e antau engimbrat coma un fòl. E lo rei lo comencèi a pregar, e totes los autres barons qu'èron de bòns amics, per que quitèsse aquel dòu e que tornèsse cantar e s'esgaudir e que faguèsse una cançon que portarián en Aragon. Tant lo preguèron lo rei e sos barons que diguèt que s'esgaudiriá e quitariá lo dòu e fariá de cançons e tot çò que volrián.
Era lo temps qu'aimava la Loba de Puègnautièr e Dòna Estefania qu'èra de Sardanha; e ara de nòu s'èra enamorat de Na Rimbauda de Buòlh, femna d'En Guilhèm Rostanh qu'èra senhor de Buòlh. Buòlh es en Provença, dins la montanha que la partís de la Lombardia. La Loba èra de Carcassés; En Pèire Vidal se fasiá dire lo Lop e portava un lop dins sas armas. E dins la montanha de Cabarés, per los pastres e sos chins, matís e lebrièrs, el faguèt lo lop ; e vestiguèt una pèl de lop per ié faire creire que n'èra un. E los pastres e los chins lo cacèron e l'escanèron tant malament que seguèt portat coma mòrt a l'ostau de la Loba. E quand aquela sachèt qu'èra Pèire Vidal comencèt a se rire de la foliá qu'aviá facha, e ne risiá tanben son marit, e lo reçaupèron totes dos amb granda alegria. Lo marit lo faguèt metre en un luòc escondut, faguèt mandar lo mètge e lo faguèt sonhar fins que seguèt garit.

E coma vos l'ai començat a dire, Pèire Vidal aviá promés au rei e a sos barons de faire de cançons; quand seguèt garit, lo rei faguèt faire de vèstits e d'armas per el e per En Pèire Vidal. E En Pèire Vidal se vestiguèt e s'agencèt fòrça ben; e faguèt adonc aquesta cançon que ditz:

De cantar aviái laissat
Per ira e per dolor...


Gaubèrt de Puegcibòt

Gaubèrt de Puegcibòt èra un gentil òme e nasquèt en l'evescat de Lemosin, filh dau castelan de Puegcibòt; e siaguèt mes coma monge quand èra enfant en un monastièr de Sant Liaunart. Sachèt lèu sas letras, e ben cantar e trobar. E per volontat de femna sortiguèt dau monastièr e se'n venguèt a aquel que, per cortesia, per onor e benfach cercavan totes, au pros, au valhent En Savaric de Mauleon; e aquel l'arnesquèt d'armas e de vèstits de trobador. E anèt per las corts e faguèt mantas bònas cançons.
E s'enamorèt d'una gentil donzèla bèla; e d'ela faguèt sas cançons; e ela non lo voliá amar se non se fasiá son cavalièr e se non la preniá per femna. El contèt tot a En Savaric que lo faguèt cavalièr e ié donèt ostau, tèrra e renda. E el prenguèt la donzèla per femna e la tenguèt en granda onor.
E venguèt qu'el s'en anèt en Espanha e la dòna demorèt. E un cavalièr dau país la cortesava e diguèt e faguèt tant qu'amb el la dòna partiguèt; e la tenguèt longtemps per sa druda e puòi la laissèt malament anar.
E quand Gaubèrt tornava d'Espanha, el s'arrestèt un vèspre en la ciutat ont èra. E quand venguèt la nuòch, el anèt defòra per volontat de femna, e dintrèt a l'ostau d'una paura femna que i avián dich qu'aquí i aviá una bèla donzèla. E el dintrèt e trapèt qu'aquela èra la sieuna femna; e quand la vegèt, i aguèt grand dòu entre eles e grand vergonha. Demorèt amb ela aquela nuòch, puòi la menèt dins un monastièr e aquí la faguèt dintrar. E per aquela dolor el quitèt lo trobar e lo cantar.



Ramon de Miraval

Ramon de Miraval èra un paure cavalièr dau Carcassés qu'aviá pas solament lo quart dau castèl de Miraval, e dins aquel castèl i aviá pas XL òmes. Mès per lo sieu trobar e per son bèu dire, per son saupre de l'amor e de las dònas e de totes los fachs avinents e de totes los dichs plasents que corron entre amadors e amairitz, seguèt aimat e tengut car per lo còmte Ramon de Tolosa, que se disián entre eles Audiart.

Lo còmte ié bailava cavals e armas, los vèstits que besonhavan e tot çò que ié fasiá mestièr. E èra senhor de son ostau e de l'ostau dau rei Pèire d'Aragon e dau viscòmte de Bezièrs e d'En B. de Saissac e de totes los grands barons d'aquela encontrada. E i aviá pas grand dòna ni de nauta estraça que non desirèsse e que non cerquèsse qu'el vèngue a ela e que non ié volguèsse ben coma amic perdequé sabiá mai que degús las onorar e las faire valer; antau que ges se cresiá presada se Ramon de Miraval non èra son amic.
E Ramon de Miraval s'enamorèt de mantas dònas e ne faguèt mantas bònas cançons, e jamai se creseguèt que de quauqu'una aguèsse agut plaser d'amor, e totas l'enganèron.


Bèn avètz ausit quau seguèt Ramon de Miraval e d'ont èra; mès ieu vos vòle dire mai. Adonc aimava una dòna dau Carcassés qu'aviá nom Na Loba de Puegnautièr, filha d'En Ramon de Puegnautièr, parièr-castelan dau castèl. La Loba èra subre-avinents e volontosa de prètz e d'onor, e totes los barons de l'encontrada e los estrangièrs que la vesián la cortesavan: lo còmte de Foish, En Olivièr de Saissac, En Pèire Rogièr de Mirapèis, En Aimeric de Monrial, En Pèire Vidal que faguèt per ela tant de bònas cançons.
En Ramon de Miraval l'aimava mai que totes e de tot son poder la metiá en avans per sas cançons, per sos cants que sabiá faire mai que ges de cavalièr au monde, amb plasentas rasons e plasents dichs. E la Loba per lo grand prètz que i aviá bailat e coma conoissiá qu'el la sabiá enauçar fòrt e que la podiá desenauçar sofrissiá sas preguièras e ié prometiá lo plaser d'amor e l'aviá même quitat la baisar. Mès, tot aquò, ela o fasiá per engan e aimava lo còmte de Foish, que n'aviá fach son drut. E son amor èra conogut de tota l'encontrada de Carcassés e fai qu'ela aviá fòrça perdut -en estimada, en onor e en amics : qu'en aquel luòc tenián per mòrta tota dòna que preniá per drut un aut baron.
En Miraval sachèt aquela novèla dau mau qu'aviá fach e que Pèire Vidal n'aviá fach una mala cançon que ditz :

Estat ai lònga temporada...

en la quau ditz en unas còblas :

Molt ai mon còr felon
Per ela que mau fai...

Miraval seguèt lo mai dolent de totes, e aguèt enveja de'n dire mau e de cercar a la faire descaire; e puòi pensèt que mai valiá de l'enganar coma ela l'aviá enganat el, e comencèt a la defendre, a la cobrir e l'aparar dau fach dau còmte de Foish. La Loba ausiguèt que Miraval la defendiá dau mau qu'aviá fach, maugrat lo grand tristum qu'aviá. N'aguèt grand gaud perdequ' aviá mai paur d'el que totas las autras gents. Lo faguèt venir a ela e fòrça lo regracièt en plorant de l'aver aparada e defenduda. E ié diguèt: " Miraval, s'a aquel jorn, ieu ai tengut prètz e onor, s'ai agut amic e amiga, se seguère conoguda e presada luònh o près, s'ai tengut ensenhament e cortesia, es per vos que m'es avengut e de vos o tène. E s'ai pas fach la causa tota qu'auriatz volguda en drech d'amor, non me l'a pas empachat l'amor d'un autre, mès una paraula qu'avètz dicha en una vòstra cançon que ditz

Bòna Dòna no's deu d'amor baisar

E ieu voliái vos faire tant de plaser per onorada rason, per que vos siágon mai cars. E lo desitg me cochava, que i a pas mai de dos ans e cinq meses que vos retène a baisar, coma o disètz en la vòstra cançon:

Passats son cinc mes e dos
Qu'ieu vos retène a mos comands

Ara, vese ben que non volètz m'abandonar maugrat lo blaime faus e messorguièr que menon contra ieu mos enemics e enemigas. Per aquò vos dise que puòi que me mantenètz contra tota gent, ieu me destaque de tot autre amor per vos, e vos baile mon còr e mon còrs per faire tot çò que volretz; e me mete tota en vòstre poder e en vòstras mans e vos prègue de m'aparar de tot vòstre poder ".
Miraval reçabèt amb granda alegria lo don de la Loba e d'ela aguèt longtemps tot çò que ié plasiá. Mès denant s'èra enamorat de la marquesa de Menerba qu'èra jove, gaia e genta dòna ; e non aviá mentit ni enganat, nimai èra estada enganada ni traïda. E per aquela Miraval laissèt la Loba, e dau còp faguèt aquela cançon que ditz

S'ieu en cantar soven...

Vos, avètz ausit de Ramon de Miraval coma sachèt enganar la Loba e demorar en patz amb ela. Mès ara vos dirai coma l'enganèt Na Alazaís de Boissezon e una autra après qu'èra sa vesina, Na Ermengarda de Castras, que ié disián "" la Bèla d'Albigés ". Eran de l'avescat d'Albi: N' Alazais èra d'un castèl qu'a nom Lombés e èra la femna d'En Bernat de Boissezon; N'Ermengarda èra d'un borg qu'a nom Castras, èra femna d'un ric vavassor qu'èra adejà vièlh.
Miraval s'enamorèt de N'Alazaís qu'èra jove e gentilha e bèla, e volontosa de prètz, d'onor e de lausar. E coma sabiá que Miraval ié podiá donar mai de prètz que quante òme que siágue, aguèt grand gaud quand vegèt que l'aimava; e ié faguèt totes los semblants e los plasers qu'una dòna pòt faire a un òme. E el l'enaucèt dau mai que poguèt per sos cants e sos còntes e per ela faguèt mantas bònas cançons, E la metèt en tant grand prètz que totes los barons d'aquela tèrra la cortesèron: lo viscòmte de Bezièrs, lo còmte de Tolosa, lo rei Pèire d'Aragon, a quau Miraval l'aviá tant lausada que lo rei sens la veire s'en èra fòrça enamorat, e i aviá mandat sos messatges e de jòias. E aguèt idèa tanben de la veire; e Miraval faguèt tot per qu'el la vege e dins una cançon faguèt una còbla que ditz :

Ar ab la forsa del freis...

Adonc lo rei venguèt en Albigés, a Lombés, per veire N'Alazaís; En Miraval venguèt amb el, pregant lo rei que ne digue valer a N' Alazaís. Lo rei seguèt ben reçauput e onorat e vist ben volontièr per ela. E lo rei entre que de s'assetar aprèp d'ela la preguèt d'amor. E ela i autrejèt de faire tot çò que volguèt; e l'endeman seguèt sachut per tot lo castèl e per tota la cort dau rei. En Miraval qu'atendiá d'èstre ric de gaud per lo prec dau rei, seguèt fòrça marrit quand ausiguèt aquesta novèla; e s'en anèt e laissèt lo rei e la dòna . Longament se planhiguèt dau mau qu'aviá fach la dòna e de la felonia que lo rei i aviá facha e ne faguèt esta cançon:

Entre dos volers soi pensiu.

Quand lo còmte de Tolosa seguèt deseretat per la guèrra e per los Franceses e qu'aguèt perdut Argença e Bèlcaire, e que los Franceses aguèron Sant Gèli e Albigés e Carcassés; quand Bezièrs seguèt arroïnat e lo viscòmte de Bezièrs mòrt e tota la bòna gent d'aquela encontrada mòrta o gandida au còmte, amb quau En Miraval e el se disián Audiart, el viviá en grand dolor, perdequé tota la bòna gent, de quau lo còmte èra senhor e mèstre, èra mòrt e deseretat.


Miraval aviá perdut sa femna, e coma l'ausiretz sa dòna l'aviá traït e aviá perdut son castèl. Venguèt que lo rei d'Aragon venguèt a Tolosa per parlar amb lo còmte e per veire sa sòrre Na Elionòr e Dòna Sancha. E ben confortèt sa sòrre, lo còmte e sos filhs e la bòna gent de Tolosa. E prometèt au còmte que ié rendriá Belcaire e Carcassona, e a Miraval lo sieu castèl, e que la bòna gent cobrariá la jòia qu'aviá perdut. En Miraval per la gaud qu'aguèt d'aquela paraula e per lo bèu temps que reveniá, amai aguèsse dich que non fariá mai de cançons avans d'aver cobrat lo castèl de Miraval, e coma èra enamorat de Na Elionòr, femna dau còmte, qu'èra la mai bèla dòna dau monde e la melhora, e a quau encara aviá pas fach semblant d'amor, faguèt aquesta cançon que ditz :

Bèl m'es qu'ieu chan e condei

E quand aguèt fach aquela cançon la mandèt en Aragon per que lo rei vèngue amb mil cavalièrs au service dau còmte, coma l'aviá promés. E lo rei seguèt tuat per los Franceses denant Murèth amb tots los mil cavalièrs qu'aviá amb el, que ges n'escapèt en vida.
E vos ai dich pus naut de Ramon de Miraval çò qu'èra e d'ont èra e coma fasiá la cort a totas las melhoras dònas e las mai flamas de l'encontrada, coma lo ditz el lo primièr:

Ja ma dòna m'a lei
S'ieu a sa mercés m'estais,

cançon qu'en granda onor metèt sa dòna e en grand lausor, entre la bòna gent. Ben i aguèt de dònas que ié faguèron ben e d'autras que ié faguèron mau, coma lo ditz

Que mantas fes me tornèt a folor
e mantas fes en gautz e en doçor.

E ben seguèt enganat per d'unas, que las enganèt puòi, totes enganats coma lo ditz:

E en sufren mon dam
Saup l'enganar toz enganatz
e pois remaner leis en patz

Mès ié desplasiá fòrça que ié digan que non aviá agut ben de las dònas, coma o ditz :

Ar van disent a lairon
Qu'anc amor non fi mon pro

Jamai non volguèt enganar las dònas finas e leialas per tant de mal que ié faguèsson sofrir; amai de son dòu auriá poscut aver ben. S'enamorèt d'una jove e gentilha dòna de l'Albigés qu'aviá nom Dòna Ermengarda de Castras; bèla èra e cortesa e avinents e ensenhada a ben parlar.
Vos ai dich coma N' Alazaís de Boissezon aviá enganat Miraval e se meteissa tanben; ara vos vòle dire coma Na Ermengarda sachent que N' Alazaís l'aviá escarnit lo mandèt a ela e ié diguèt qu'èra plan dolenta de çò que se disiá de N' Alazaís e qu'aviá còr e volontat de faire esmenda d'ela, dau mau que i aviá fach N' Alazaís e ié diguèt que volontièr volguèsse prene sus ela l'esmenda dau dam qu'aviá agut. E lo prenguèt per son cavalièr e son servent. E Miraval la comencèt a lausar e a ié faire gràcias e a l'enauçar en prètz e valor. E la dòna aviá sen e saber e cortesia e sabiá ganhar amics e amigas. En Olivièr de Saissac qu'èra un grand bar de la tèrra la cortesava e la pregava de lo prene per marit.
En Miraval quanrl vegèt que l'aviá tant montada en prètz e onor volguèt son prètz; e la Preguèt que ié fague plaser en drech d'amor. E ela ié diguèt que non ié fariá plaser d'amor per nom de drudariá, qu'enans lo prendriá per marit, perqué lo sieu amor non se podiá partir ni rompre e qu'el avié pas qu'à quitar sa femna, la qu'aviá nom Dòna Gaudairenca. En Miraval ne seguèt ben alègre e galòi quand ausiguèt que lo voliá per marit; e s'en anèt au sieu castèl e diguèt a sa femna que non voliá femna que sache trobar, que pro n'i aviá d'un trobador dins un ostau, e, que s'aparelhe de tornar en cò de son paire, qu'el non la tendriá mai per sa femna.
E ela parlava amb un cavalièr que ié disián Guilhèm Bremon ambé quau ela fasiá danças. Quand ausiguèt çò que disiá Miraval faguèt lo semblant de la colèra e diguèt que mandariá los sieus parents. E mandèt a Guilhèm Bremon que, vèngue, qu'ela lo prendriá per marit e s'en anariá amb el. Guilhèm Bremon quand ausiguèt aquò n'aguèt granda alegria; prenguèt cavalièrs e venguèt au castèl d'En Miraval e desmontèt a la pòrta. E Na Gaudairenca lo sachent diguèt a'N Miraval que sos amics èran venguts la quèrre e qu'ela amb eles se voliá enanar. S'aparelhèt per partir e Miraval la menèt defòra e trobèt Bremon e sa companhiá e los reçaupèt ben. Quand la dòna volguèt montar sul caval, ela diguèt a'N Miraval que, puòi que la voliá quitar, la bailèsse a'N Guilhèm Bremon per femna. En Miraval diguèt òc, s'ela voliá. En Guilhèm s'enancèt e prenguèt l'anèl per esposar; En Miraval ié la bailèt per femna e ié la menèt.
Quand Miraval aguèt quitat sa femna, se n'anèt encò de Na Ermengarda, e ié diguèt qu'aviá fach son comandament e qu'ela fague e digue tot ça qu'aviá promés. E la dòna ié diguèt qu'aviá ben fach, que s'en tòrne a son castèl e que fague son aparelhament per de grandas nòças, per la prene per dòna , que lo mandariá lèu. Miraval se n'anèt e faguèt grands aparelhaments. Ela mandèt Olivièr de Saissac e venguèt lèu. E ié diguèt ela que fariá tot çò que volriá e que lo prendriá per marit. E el seguèt lo mai alègre dau monde, e s'acordèron antau son fach que lo vèspre la menèt au sieu castèl e l'endeman l'esposèt e faguèt grandas nòças e grand cort.
La novèla venguèt a'N Miraval que la dòna aviá pres N'Olivièr de Saissac per marit. Seguèt fòrça dolent e trist, que l'aviá fach quitar sa femna e que i aviá promés de lo prene per marit e i aviá fach faire sos aparelhaments de nòças; e dolent de N'Alazaís dau mau que i aviá fach embé lo rei d'Aragon, perdèt tota gaud, tota alegria e tot solaç, e lo cantar e lo trobar. E demorèt dos ans coma òme perdut. Aquestas novèlas seguèron ausidas per totas aquelas encontradas, luònh e près; e venguèt a lo saupre un valhent baron de Catalonha qu'aviá nom N'Uguet de Mataplana qu'èra fòrça amic de Miraval e qu'en faguèt aquel sirventés que ditz

D'un sirventés m'a pres talents...

E mants cavalièrs trobadors se trufavan d'el per las trufariás que fasián d'el. Mès una gentilha dòna qu'aviá nom Brunessen, femna d'En Rogièr de Cabaret que voliá aver de prètz e d'onor lo mandèt saludar e pregar e confortar per que s'alègre per l'amor d'ela: e que sache per veritat qu'ela l'anariá veire se non voliá venir a ela; e que ié fariá tant d'amor qu'el conoiriá lèu que non voliá l'enganar. E per aquò faguèt esta cançon que ditz

Ben aia 'l messatgièr...


Rambaut de Vaqueiràs

Rambaut de Vaqueiràs èra lo filh d'un paure cavalièr de Provença dau castèl de Vaqueiràs, qu'èra tengut per màto. Rambaut se faguèt joglar e demorèt longtemps amb lo prince d'Aurenja, Guilhèm dels Bauç. Ben sabiá cantar e faire còblas e sirventés; e lo prince d'Aurenja ié faguèt grand ben e granda onor e l'enaucèt e lo faguèt conóisser e presar per la bòna gent. E puòi Rambaut lo quitèt e se n'anèt a Montferrat encò dau marqués Bonifaci e demorèt longtemps en sa cort.

Ié cresquèt de sen, de saupre e d'armas; aquí s'enamorèt de la sorre dau marqués Dòna Beatritz qu'èra la femna d'En Enric del Carret, e trobava per ela de bònas cançons; e se cresiá qu'ela aviá d'amor per el, ela qu'en sas cançons Rambaut apelava " bèls cavalièr ".
Ben avètz ausit quau seguèt Rambaut de Vaqueiras e coma venguèt en onor e per quau. Mès ara vos vòle dire que quand lo marqués l'aguèt fach cavalièr Rambaut s'enamorèt de Dòna Beatritz, sòrre dau marqués e de N' Alazaïs de Salutz. Fòrça l'aimèt e la desirèt, gardant qu'aiçò siágue sachut; e fòrça ié bailèt de prètz e mants amics ié ganhèt e mantas amigas. E ela ié fasiá granda onor d'aculida; e el moriá de desir e de crenta, que non l'ausava pregar d'amor ni faire lo semblant que l'aimava. Mès coma un òme adrech en amor ié diguèt qu'aimava una dòna de grand valor, que la conoissiá plan e qu'ausava pas ié dire son amor ni lo mostrar, ni la pregar d'amor, de tant qu'aviá respèt de sa valor. E la preguèt au nom de Dieu que ié baile conselh se deviá dire son còr e sa volontat o se deviá morir en aimant e lo rescondent.
Aquela gentilha dòna , Dòna Beatritz quand ausiguèt aiçò e conosquèt lo bòn voler d'En Rambaut, coma s'èra avisada qu'el moriá de lagui en la desirant, seguèt tocada de pietat e d'amor. E diguèt : " Rambaud, ben es que tot amic fin s'aima una dòna , ague crenta de ié mostrar son amor. Mès davans de morir i aconselhe de i o dire e de la pregar que la prengue per servent e per amic. E vos assegure plan que s'ela es sàvia e cortesa, non s'en saupriá mau, ni desonorada, au contrari lo presarà mai e lo tendrà per melhor òme. E vos aconselhe qu'a la dòna qu'aimatz diguèssetz vòstre còr e lo voler qu'avètz d'ela ; e pregatz la que vos prengue per cavalièr. Que vos sètz tau que i a pas dòna au monde que per cavalièr e servent non vos vòlgue reténer ; Dòna Alazaís, comtessa a Salutz sofriguèt ben Pèire Vidal; e la comtessa de Burlatz, Arnaut de Maruèlh; e dòna Maria, Gaucèlm Faiditz; e la dòna de Marselha, Folquet. Es per aquò que vos baile aquel conselh e vos autòrgue, per la mieuna paraula e per la mieuna fe, que la preguetz e l'enquerretz d'amor ".
En Rambaut quand ausiguèt lo consèlh e l'autòrg qu'ela prometiá, ié diguèt qu'èra ela la dòna que tant aimava e d'ela aviá pres conselh. E dòna Beatritz ié diguèt qu'èra lo benvengut; e que s'esfòrce de ben faire e de ben dire e de valer, e qu'ela lo voliá retèner per servent e per cavalièr. Rambaut s'esforcèt de l'enauçar tant que poguèt e faguèt adonc esta cançon que ditz:

Era 'm requièr sa costum' e son us

E s'endevenguèt que la dòna se colquèt per dormir amb el ; e lo marqués que tant l'aimava los atrobèt a dormir e n'aguèt grand colèra; mès coma èra savi non volguèt los tocar. E prenguèt son mantèl e ne los cobriguèt; e prenguèt lo de Rambaut e se n'anèt. E quand En Rambaut se levèt, comprenguèt çò qu'èra arribat; e prenguèt lo mantèl au còl e anèt au marqués, drech camin, e s'agenolhèt davans e ié preguèt mercés. E lo marqués veguèt que sabiá coma tot s'èra endevengut; e ié remembrèt lo ben qu'el i aviá fach en mant luòc; e per lo perdon demandat, coma voliá pas èstre comprés, ié diguèt covertament que lo perdonava, qu'aviá retrobat sa rauba; e los que l'ausiguèron pensèron que parlava dau mantèl, que l'aviá pres. E lo marqués ié perdonèt e ié diguèt que jamai tòrne a sa rauba. E ges lo sachèt, qu'eles dos.
Après s'endevenguèt que lo marqués passèt en Romania e amb la granda ajuda de la Glèisa, se faguèt la conquista dau reiaume de Salonic. Adonc seguèt fach cavalièr, En Rambaut, per los fachs de la guèrra, e alai aguèt grand tèrra e granda renda au reiaume de Salonica e moriguèt. E per lo fach de son amor amb la sòrre dau marqués faguèt una cançon que mandèt a 'N Pèire Vidal:

Cant ai ben dich del marques...

Savaric de Mauleon

Savaric de Mauleon, filh de Raols de Mauleon, èra un ric baron de Peitieus. Seguèt senhor de Mauleon e de Talamon, e de Fontanai, e de Castelalhon, e de Boet, e de Bernaon, e de Sant Miquèl en l'Ertz, e de l'isla de Rièrs, e de l'isla de Nivas e de Nestrina e d'Engolins e d'autres mants bòns luòcs. Era un bèl cavalièr cortés e ensenhat e larg en tota larguesa. Mai que ges d'òme au monde aimèt las dònas, l'amor, los tornaments e lo cant e lo solaç e lo trobar e las corts e las fèstas. Mai que ges fugtiát un amic fin de las dònas e dels amadors, mai que ges desiros de veire de bòns òmes e de ié far plaser.
E seguèt lo melhor guerrièr que seguèsse en lo monde. Tala fes ié trapèt ventura e tala fes de dùu : e totas las guèrras qu'el faguèt, seguèt contra lo rei de França e contra las sieunas gents. E de sos bòns faclis, ne podriá faire un grand libre quau lo vodriá escriure, coma d'un qu'aguèt tant en el d'umelitat, e de mercés, e de franquessa, e que faguèt mai de bòns fachs d'òme qu'ongan s'en faguèt, e que tant aguèt lo voler d'en faire.

En Savaric de Mauleon venguèt a Benaujas per veire la vescomtessa Na Guilherma e la cortesava; e menèt amb el En Elias Rudèl, senhor de Brageirac e Jaufre Rudèl de Blaia. Totes tres la pregavan d'amor; e enans qu'aquò segue ela aviá agut cadun d'eles per cavalièr; e l'un non o sabiá de l'autre. S'endevenguèt que totes tres èran assetats près d'ela, l'un d'una part, l'autre d'autra, e lo terç denant. Cadun l'esgardava amorosament; e ela coma la mai ardida dòna que se siágue jamai vista acomencèt a esgardar En Jaufre Rudèl de Blaia amorosament, qu'el èra assetat denant; e a 'N Elias Rudèl de Brageirac prenguèt la man e la quichava fòrça amorosament; e d'En Savaric caucigava lo pèd, risent e sopirent. Degús conosquèt pas lo plaser de l'autre entre que partiguent En Jaufre Rudèl diguèt a 'N Savaric coma la dòna l'aviá esgardat; E'N Elias diguèt çò de la man.
En Savaric quand ausiguèt qu'à cadun, antau, aviá fach plaser, ne seguèt dolent; e de çò que ié seguèt fach non diguèt res, mès sonèt Gaucèlm Faidit e 'N Ugon de la Bacalariá e ié demandèt en una còbla a quau avié fach lo mai plaser e amor. E la còbla dau demand comença

Gaucèlm, tres jòcs enamorats
Prepause a vos e a 'N Ugon,
E cadun prendretz lo mai bòn,
Me quitaretz lo que volretz:
Una dòna ten tres galants,
E tant la destrenh sos amors

Que totes tres quand son davant
A cadun fai d'amor semblant,
L'un esgarda amorosament,
L'autre ié tèn man doçament.
E lo terç cauciga en risent.

Digatz a quau, puòi qu'antau es
Fai mai d'amor de totes tres.

" Senh' En Savaric, ben sachetz
Que l'amic reçap mai gent don
Que francament, sens còr felon,
Es dels uòlhs plasents esgardat.
Dau còr ven aquela doçor
E n'es cent còps mai grand onor.
E de la man dirai antau
Que non ié vese ben ni mau,
Que tal plaser comunament,
Dònas fan per aculiment.
E dau caucigar non s'entend
Que la dòna ié mòstre amor
E non deu pr' amor èstre pres ".

" Gaucèlm, disètz çò que vos plai
Fòr que non mantenètz rason
Qu'en l'esgardar, non vese prètz
Per l'amic, que vos defendètz
E se lo crei es ben foliá.
Qu'uòlhs esgardan el, e los autres.
E ges d'autre poder non an!
Mès quand la blanca man sens gant
Estrenh son amic doçament
L'amor ven dau còr e dau sen.
Savaric, au trobar tant gent
Mantengue'l caucigar cortés
Dau pè, que ieu ne farai res.

" Puòi qu' Ugon, lo melhor quitatz,
Lo mantendrai sens dir de non,
Dise dau caucigar, donc, qu'èra
Fach dau pè, prova d'amistat,
Celada dels lausenjadors;
E per ben, puòi que tau secors
Prenguèt, de, risent, caucigar,
Es que l'amor es sens engan.
Quau, de téner la man, lo pren
Per grand amor, fai un non-sens
E d'En Gaucèlm non m'es provent
Que l'esgard, per melhor prendriá
Se tant com ditz d'amor sabiá.

" Senhor, vos que l'esgard blaimatz
Dels uòlhs, las plasentas faiçons,
Non sabètz que messatgièrs son
Dau còr, que los a enviats,
Qu'uòlhs descobron als amadors
Çò que la paur reten au còr;
Que fan tots los plasers d'amor,
E mantas fes tot en risent
Cauciga'l pè a manta gent
Dòna sens autre entendement.
E' N Ugon manten errament,
Que téner la man non es res
E crese pas que d'amor vèngue ".

" Gaucèlm, encontra Amor parlatz
Vos e'l senhor de Mauleon;
E pareis ben a la cançon
Qu'aqueles jòcs qu'avètz causits
E qu'aparatz coma melhors
An enganat mant amador.
E la dòna dau còr felon
Se me caucigava tot l'an
Non me tendriái lo còr dolent.
E de la man es sens contèst
Que l'estrénher vau cent còps mai
Perqué s'au còr non ié plasiá
L'amor, non mandariá la man ".

" Gaucèlm, vincut sètz dau contèst
Vos e 'N Ugon certanament.
Vòle que fague'l jutjament
Mon Garda-Còrs que m'a conqués

E Na Maria qu'a bòn prètz ".

" Senhor, non siái vincut en res
E au jutjar o veirem ben;
Perqué vòle qu' i age tanben
Na Guilhèrma de Benaugés
Dau dich amorós e cortés.

"Gaucèlm, tant ai rason valent
Que ié vos ganhe e me defende
E ne sabe una au còrs plasent
En quau jutjament siágue mes;
Mès pro n'i a ambé mens de tres ".

Ben vos ai dich que Savaric èra racina de tota la cortesia dau mond, e en totes bòns fachs que se pògan dire d'un òme, el seguèt lo mèstre en totes. E aviá longtemps aimat e onorat una dòna gentilha de Gasconha, Dòna Guilherma de Benaujas, femna d'En Pèire de Gavaret qu'èra viscòmte de Benaujas e senhor de Sant Macari e de Lengon; e pòde dire que jamai se faguèt tant de cortesias a una dòna.

Longtemps lo paguèt, aquela dòna, amb fòlas promesses, bèls mandaments, e jòias de rescòntra. E mantas fes lo faguèt venir de Peitieus en Gasconha per mar e per tèrra. E quand èra vengut, gentament lo sabiá enganar amb faussas rasons per non ié bailar plaser d'amor. E el n'èra tant enamorat que non vesiá qu'èra enganat: mès sos amics ié lo faguèron entendre. E ié mostrèron una dòna de Gasconha qu'èra de Manchac e femna d'En Guiraut de Manchac, jove, bèla e avinenta, e desirosa de prètz, e de veire En Savaric per lo ben que n'ausissiá dire. En Savaric quand veguèt la dòna, i agradèt fòrça a meravilhas, e la preguèt d'amor. E la dòna , per la grand valor que vegèt en el lo retenguèt per son cavalièr e ié bàilèt jorn per que vengue a ela per prene çò que demandava. E el se n'anèt fòrça alègre, prenguèt comjat e s'en tornèt a Peitieus.
E non tardèt gaire que Dòna Guilhèrma sache lo fach, e coma Na de Manchac i aviá bailat jorn de venir a ela per faire son plaser. Adonc seguèt fòrça gelosa e trista perqué non l'aviá retengut. E faguèt faire sas letras e sos mandaments e saluts tant carament que poquèt e mandèt a 'N Savaric que vengue a ela, d'escondons, lo jorn que i aviá donat la dòna de Manchac; e ié disiá qu'auriá d'ela tot son plaser.

E sachetz per verai que ieu, Uc de Sant Circ, qu'ai escrich tot aquò seguère lo messagièr qu'anère alai ié portar los mandements e los escrichs. E dins la sieuna cort, i aviá lo prevòst de Lemòtges, qu'èra òme valent e ensenhat e bòn trobaire. En Savaric, per ié faire onor, ié mostrèt tot aquò e çò que caduna i aviá dich e promés. En Savaric diguèt au prevòst que ié demandèsse en cantant sa part d'una tençon a quanta d'aquelas doas deviá anar au jorn que i avián dònat. E lo prevòst o volguèt ben e diguèt:

En Savaric, ieu vos demand...

Bertrand de Bòrn

Bertrand de Bòrn, castelan de Peirigòrd, èra viscòmte d'Autafòrt, un castèl qu'aviá pròche de mil òmes. E aviá un fraire e pensava lo deseretar, se lo rei d'Englatèrra l'aviá pas empachat.
Tostemps aguèt guèrra amb totes los sieus vesins, amb lo còmte de Peirigòrd, amb lo viscòmte de Lemòtges, amb son fraire Constantin e amb En Richard tant que seguèt còmte de Peitieus. Bòn cavalièr seguèt, e bòn guerrièr e bòn fringaire e bòn trobaire, e savi e ben parlant; e ben sabiá tratar lo mau coma lo ben. Senhorejava, tant que voliá, lo rei d'Englatèrra e son filh. Mès tostemps voliá qu'aguèsson guèrra ensèms, lo paire e lo filh, e l'un fraire amb l'autre.
E totstemps volguèt que lo rei de França e lo d'Englatèrra aguèsson guèrra ensèms; e s'avián la trèva e la patz, adés penava e los percaçava amb sos sirventés per desfaire la patz e mostrar coma cadun n'èra desonorat. E d'antau los mesclar l'un a l'autre, aguèt grands bens e grands mals.
Faguèt fòrça bòns sirventés, mès pas solament doas cançons. Lo rei d'Aragon voliá maridar las cançons de Giraut de Bornèlh amb sos sirventés. E lo que cantava per el aviá nom Papiòl.
Bertrand de Bòrn èra graciós e cortés. Aviá bailat per escais-nom au còmte de Bretanha Rassa, au rei d'Englatèrra, Oc e Nò; au jove rei son filh, Marinièr. E metiá tot son esperit a engimbar la guèrra; e faguèt batre lo paire e lo filh d'Englatèrra, d'aquí tant que lo jove rei siágue mòrt d'un carrau dins un castèl de Bertrand de Bòrn.
En Bertrand se vantava qu'el aviá tant d'esperit, que non pensava n'aver de besonh tot entièr. E puòi lo rei lo prenguèt presonièr e quand seguèt pres lo rei ié demandèt s'aviá tot son sen, qu'anava n'aver de besonh. E Bertrand respondèt qu'aviá perdut tot son esperit; que lo perdèt quand lo jove rei moriguèt. Adonc plorèt, lo rei, dau recòrd de son filh, e ié perdonèt, e lo vestiguèt, e ié donèt tèrras e onors. E visquèt longament en lo sègle, e puòi se rendèt en l'òrdre de Cistèl.

Bertrand de Bòrn èra lo drut d'una gentilha dòna , jove e presada, e qu'aviá nom Dòna Maenz de Montainhac, molhièr d'En Talairan qu'èra fraire del còmte de Peirigòrd; e ela èra filha del viscòmte de Turena e sorre de Dòna Maria de Ventadorn e de N'Elis de Montfòrt. E Bertrand en son cantar la sonava Dalfí. E segon que lo ditz en son cantar, ela se partiguèt d'el e ié bailèt comjat; e d'aquò seguèt fòrça trist e irat, e jurèt de jamai ne prene una autra, s'autra non trobava que siágue tant bòna e tant plasenta e tant genta. E puòi pensèt que non poiriá ne trobar ges que ié pòsque èstre egala. E sa dòna ié conselhét que ne fague una en prenguent a las autras dòna e bèlas e bònas a caduna sa beutat, o un bèu semblant, un bèl acuèlh, avinent parlar, un bèu captenement o un bèu garant, o una bèla talha; e antau anèt cercant totas las bònas dònas per que caduna ié baile un d'aqueles dòns que n'ai parlat, que ne fague la sieu dòna qu'aviá perduda. E lo sirventés que faguèt a aquel perpaus ié nomma totas las dònas qu'anèt quèrre secors e ajuda. Lo sirventés acomença antau:

Dòna , puòis de mi no'us cal

Bertrand de Bòrn èra lo drut de ma dòna Maenz de Montanhac, molher d'En Talairan, qu'èra antau que vos l'ai facha veire a prepaus dau famós sirventés. Aquela dòna l'encusava de ma dòna Guiscarda, molhièr del viscòmte de Comborn, valenta dòna qu'èra de Borgonha, sòrre d'En Guiscard de Beljòc, dòna avinenta e ensenhada. Era complida de totas beutats; la lausava fòrça, Bertrand, en còntes e cançons. Davans de la veire l'aimèt per lo ben que n'ausiguèt d'ela; e davans que siágue venguda faguèt aquelas còblas que dison:

Ai Lemosin, franca tèrra cortesa...

E per aquesta dòna Guiscarda se partiguèt de ma dòna Maenz que cresiá que Bertrand aimava l'autra e que n'èra aimat. E per aquel departiment faguèt la dòna d'esperit es lo sirventés que ditz:

En m'escondic, dòmna, que mal no m'er

Bertrand de Bòrn aguèt comgièt de sa dòna , ma Dòna Maenz de Montainhac e, ni per sacrement, ni per dedich, ne venguèt a ié faire creire qu'aimava pas Dòna Guiscarda. E s'en anèt en Saintonga, veire ma dòna Tibors de Montausièr, qu'èra de las mai presadas que siágon au monde, per bèutat, valor e ensenhament. E aquesta dòna èra la molher del sénher de Chales e de Berbezil, e de Montausièr. En Bertrand s'ié planhiguèt de ma Dòna Maenz que s'èra partida d'el e que non voliá creire per sagrament o per dedich qu'aimava pas dòna Guiscarda. E la preguèt per que lo prenguèsse per cavalièr e servidor.
Ma Dòna Tibors, coma dòna sàvia qu'èra, ié respondèt antau : " Bertrand, per çò que siátz vengut a ieu aièr, ne siái molt alegriada e gaia, e vos'n tène grand onor; e d'autra part, ben qu'un pauc me desplaise, me tèn per onor que seguès vengut a ieu me pregar de vos prene per cavalièr e servidor. E molt me desplairiá s'aviátz fach o dich çò per que ma Dòna Maenz vos a bailat comjat, e çò per qu'es estada irada còntra vos. Mès ieu siái d'aquelas que plan sabon coma se càmbia los còrs d'amadors o d'amairitz; e s'avètz pas mancat en res a Dòna Maenz tòst ne sauprai vertat; e vos retornarai en la sieuna gracia se n'es antau. E s'es vos qu'avètz mancat, ieu nimai autra dòna non vos deu mai aculhir ni prene per cavalièr e servidor; mès farai melhor que de vos prene, se fau e mantène la concòrdia entre ela e vos ".
Bertrand se tenguèt per pagat de la responsa de Na Tibors, e ié prometèt qu'aimariá pas d'autra dòna qu'ela, nimai la serviriá, se i aveniá de non poder recobrar l'amor de Dòna Maenz. E ma dòna Tibors prometèt a Bertrand que s'ela non podiá l'acordar amb Dòna Maenz lo recebriá per cavalièr e servidor. E non anèt lònga sason que ma Dòna Maenz non sache qu'En Bertrand aviá pas fautat e escotèt los prècs que ié fasiá, e ié faguèt gràcia de lo veire e de l'ausir; e el ié contèt la promessa qu'aviá facha a Na Tibors e la qu'ela i aviá facha a el. Adonc ma dòna Maenz ié diguèt que prengue comjat de Na Tibors e que se fague remetre de sas promessas e sagraments. Aladonc Bertrand de Bòrn faguèt aquel sirventés :

S'abrils e fuòlhs, e flors...

E se recordèt lo secors qu'èra anat demandar a ma Dòna Tibors e l'aculh qu'ela ié faguèt en son repaire, en una còbla que ditz:

Dòmna s' ieu quezi secors...

E en las autras còblas blasmèt los rics barons que, sens res donar, volián aver estima per la paur; e sens ausar retraire los maus que fasián, disiá que los uns volián paréisser rics, e d'autres per aver chins e austors, e d'autres per guerrejar laissavan jòia e jovent e amor; e d'autres per çò que perdián als tornaments ont raubavan los paures cavalièrs, laissavan los grands fachs d'onor, Bertrand de Bòrn èra anat veire una sòrre del rei Richard qu'èra maire de l'emperador Oth; e ié disián ma Dòna Eleina e èra molhèr del duc de Sansonha. Bèla dòna èra e molt cortesa e ensenhada, e fasiá grand onor en son aculh e en son gent parlar. En Richard qu'èra adonc còmte de Peitieus, ponhiguèt d'onor sa sòrre e ié comandèt que ié digue e ié fague grand plaser e onor; e ela per la granda volontat qu'aviá d'aver prètz e onor, e per que sabiá qu'En Bertrand èra tant fòrt presat e valent e que la podiá fòrt enauçar, ié faguèt tant d'onor que se'n tenguèt per ben pagat; e fòrt s'enamorèt d'ela, tant qu'acomencèt a la lausar e gracejar. En aquela sason que la vegèt, èra amb lo còmte Richard en una armada a temps d'ivèrn, e en aquela armada i aviá grand misèria. Avenguèt un dimenge, èra ben miegjorn passat, avián pas manjat ni begut e la fam los destrenhiá fòrt e adonc faguèt aquel sirventés que ditz:

Ges de disnar non for' oimais matís...

Bertrand de Bòrn e lo còmte Jaufre de Bretanha qu'èra fraire del jove rei e de Richard còmte de Peitieus se disián l'un a l'autre Rassa. En Richard e 'N Jaufre cortesavan la dòna d'En Bertrand de Bòrn, Na Maenz de Montainhac, e tanben lo rei En Amfós d'Aragon e 'N Ramon lo còmte de Tolosa; e ela ié refusava tot per En Bertrand qu'aviá pres per cavalièr e conselhièr; e per qu'els romansèsson sa valor, volguèt mostrar al còmte Jaufre quanta èra la dòna qu'aviá, e se lancèt en tala manièira que pareissiá que l'ague vista nuda e tenguda, e volguèt ben que se sache que Na Maenz èra la sieuna dòna, aquela que refusava Peitieus, valent a dire Richard, En Jaufre qu'èra còmte de Bretanha, e 'l rei d'Aragon qu'èra senhor de Saragòssa, e lo còmte Ramon qu'èra senhor de Tolosa; e per aquò ditz Bertrand:

Rassa als rics es orgulhosa
E fai gran sen a lei, de tosa
Que non vòu Peitieus ni Tolosa
Ni Bretanha ni Saragosa
Anz es tant de prètz enviosa
Qu'als pros paures es amorosa.

E per aquela rason que vos ai dicha faguèt son sirventés ont blasma los rics que res non dònan, que mal aculhon, qu'encusan sens rason, qu'a quau los prèga de mercés non ié perdonan, nimai dels servicis guierdonan; e aqueles que parlan de res, senon de volada d'autors e qu'ausan pas parlar entre eles ni d'armas, ni d'amor. Auriá volgut que lo còmte Richard guerrege amb lo viscòmte de Lemòtges e que lo viscòmte se defende còma un pros.
Bertrand de Bòrn coma vos o ai dich aviá un fraire qu'aviá nom Constantin de Bòrn; èra bòn cavalièr d'armas mès èra pas un òme que s'entremescle molt de valor e d'onor; mès tostemps volguèt de mau a 'N Bertrand e de ben a tot' aqueles que ié volián de mau; e ié prenguèt un còp lo castèl d'Autafòrt qu'avián totes dos en comunalha. En Bertrand recobrèt lo castèl e lo cacèt de tot poder. E son fraire se n'anèt al viscòmte de Lemòtges per que lo mantengue contra son fraire e aquel lo mantenguèt, amb Richard tanben. Richard guerrejava amb Aimar, viscòmte de Lemòtges e totes dos guerrejavan Bertrand e i escanavan sa tèrra e cremavan tot. Bertrand aviá fach jurada amb lo viscòmte de Lemosin, lo còmte de Peirigòrd qu'aviá nom Talairan a quau Richard aviá pres la ciutat de Peiregòrd e aquel ié 'n fasiá pas grand dam, de tant qu'èra flac e vil e sens coratge. En Richard aviá pres Gordon a 'N Guilhèm de Gordon qu'aviá fach jurada amb lo Viscòmte e ambé Bertrand de Bòrn e amb los autres barons de Peiregòrd e de Lemosin e de Carcin, losquals Richard desertava. Bertrand lo repreniá d'aquò fòrt e faguèt de tot aquò lo sirventés que ditz

Un sirventés que mot non falh...

Bertrand de Bòrn, coma vos o ai dich, dau temps qu'aviá guèrra amb Richard faguèt jurada amb lo viscòmte de Ventadorn, lo viscòmte de Comborn, lo viscòmte de Turena, amb lo còmte de Peiregòrd e amb los borgeses d'aquelas encontradas, amb lo senhor de Gordon e lo de Montfòrt, e se sarrèron ensèms per s'aparar dau còmte Richard que los voliá deseretar, perdequ'avián mantengut lo jove rei son fraire amb quau guerrejava. Richard i aviá pres las rendas de las carretas de lasquals carretas lo jove rei aviá sa part coma son paire ié l'aviá bailada; e ben mai Richard lo quitava pas albergar segur en sas tèrras.

Bertrand de Bòrn assegurava totas las gens d'aquela encontrada per la jurada qu'avián facha contra En Richard; e repreniá lo rei jove de çò que fasiá pas marmanda a la guèrra, ié remembrant coma Richard i aviá levat las rendas de las carretas e coma aviá fach levar un castèl au bèu mitan de las tèrras que son paire i aviá bailat a el; e lausava los senhors de Pueiguilhèm e de Clarença e de Granhòl e de Sant-Astièr, qu'èran quatre barons de Peirigòrd; e se lausava el meteis e Turena e Engolmesa; e disiá que se lo viscòmte de Bearn e de Gavaudan valent a dire Gaston Bearn qu'èra cap de tota Gasconha, En Vivians de Lomanha, Bernadons d'Armanhac e lo viscòmte de Tartartz venián a el e que volián mau a Richard n'auriá pro a faire; e disiá tanben que lo senhor de Mauleon, qu'èra En Raols de Mauleon, lon paire d'En Savaric lo senhor de Taunai, lo viscòmte de Siorai, lo senhor de Talhaborg, lo viscòmte de Toratz que tot' aqueles l'ajudarián quora serián pròche d'eles per lo grand tòrt qu'En Richard ié fasiá; e tot' aqueles èran grands barons de Peitieus.

E tot 'aqueles l'abandonèron e faguèron la patz sens el e se perjurèron a el. En Aimar lo viscòmte de Lemòtges que i èra lo mai tengut d'amor e de sagrament l'abandonèt e faguèt la patz sens el. En Richard quora lo sachèt venguèt davans Autafòrt amb son armada e diguèt e jurèt que jamai s'en partiriá se Bertrand ié rendiá pas lo castèl e non veniá a son comandament. Lo rei Enric d'Englatèrra que teniá assís En Bertrand de Bòrn dedins Autafòrt ié voliá grand mau perdequé cresiá que tota la guèrra que lo jove rei son filh i aviá facha èra En Bertrand que ié l'aviá facha faire. Lo rei d'Aragon venguèt a l'armada dau rei; e quand Bertrand o sachèt ne seguèt fòrça alègre perdequ'èra son amic especial. Lo rei d'Aragon ié mandèt sos messatges dins lo castèl qu'En Bertrand ié mande pan e vin e carn; e el ne ié 'n mandèt assai; e per lo messatge per quau ié mandèt los presents lo preguèt que fague antau de faire mudar las maquinas de guèrra e de las faire traire endacòm mai que la muralha ont picavan èra tota rompuda.

E lo rei d'Aragon per aver grand ben dau rei Enric ié diguèt tot çò que Bertrand aviá mandat. Lo rei Enric faguèt metre sas maquinas ont sabiá que la muralha èra rota, engrunèt la muralha e prenguèt lo castèl; e 'N Bertrand amb tota sa gent seguèt menat au pavilhon dau rei Enric; e lo rei lo reçaupèt ben mau e ié diguèt:
- " Bertrand, Bertrand, vos avètz dich que de la mitat solament de vòstre esperit aviátz pas jamai agut de besonh, mès sachetz qu'ara n'auretz de besonh de tot ".
- " Senhor, diguèt Bertrand, es ben vertat que l'ai dich e ai dich vertat ".
E lo rei diguèt:
- " Ieu crese ben que vos vai mancar ara ".
- " Senhor, diguèt Bertrand, ben m'a mancat ".
- " E coma ? " faguèt lo rei.
- " Senhor, respònd Bertrand, lo jorn que moriguèt lo valhent jove rei vòstre filh, ieu perdère l'esperit, lo saber, e la conoissença.".

E lo rei, quand ausiguèt çò que Bertrand disiá en plorant de son filh, ié venguèt au còr e als uòlhs grand dolor de pietat tant que non se poguèt téner que non se pasme de dolor. E quand revenguèt de pasmason, crida e ditz tot plorant: " En Bertrand vos avètz ben drech e es ben rason qu'agètz perdut lo sen e l'esperit per mon filh, que vos voliá mai de ben qu'a degús au monde; e ieu per amòr d'el vos quite la persona e vòstre aver e vòstre castèl; vos rende lo mieu amor e la mieuna gràcia e vos baile cinc cents marcs d'argent per lo dam que vos avèm fach ". En Bertrand ié tombèt als pèses, ié referrent gràcias e mercés. Lo rei e tota son armada se n'anèron. En Bertrand quand sachèt que lo rei d'Aragon i aviá fach tant laida felonia, n'aguèt grand colèra. E sabiá coma lo rei d'Aragon èra vengut au rei Enric per èstre sordat de logatge e coma èra de bassa estraça, de Carlat, un castèl dau Carladès qu'es en Rosergue en la senhoriá dau còmte de Rodés : En Pèire Carlat qu'èra senhor dau castèl per valor e per proesa prenguèt per femna la comtessa de Milhau que n'aviá l'eiretatge e n'aguèt un filh que seguèt valhent e pros, que conquistèt lo comtat de Provença; e un sieu filh conquistèt lo comtat de Barcelona e aviá nom Ramon Berenguièr. E conguistèt lo reiaume d'Aragon, ne seguèt lo prumièr rei, e anèt prene corona à Roma e quand s'en tornèt moriguèt au borg Sant-Dalmàs. Quitèt tres filhs, Anfòs que seguèt rei d'Aragon, aquel que faguèt de mau a Bertrand de Bòrn, l'autre don Sancha, e l'autre Berenguièr de Besauduns. E Bertrand sabiá coma Anfòs aviá traïda la filha de l'emperaire Manuel qu'aquel i'aviá mandada per femna amb un grand tresòr e grand aver, e ambé molt onorada companha; coma los raubèt de tot l'aver que la dòna e los Grecs avián; e coma los remandèt per mar marrits, e socitoses e maucorats; coma se perjurèt còntra lo còmte de Tolosa per lo prètz que ié bailèt lo rei Enric. Ben avètz entendut los maus que Bertrand de Bòrn se remembrèt que lo rei d'Aragon i aviá fach a el e als autres. E se diguèt a 'N Bertrand qu'un cavalièr aviá en Aragon un bòn castèl molt fòrt qu'aviá nom Castellòt e lo cavalièr èra En Espanhòl e fasiá la guèrra als Sarrazins; lo rei desitjava aquel castèl, e venguèt un jorn en aquela encontrada e lo cavalièr per lo servir lo convidèt al sieu castèl e menèt lo charrament a-n-el e a tota sa gent. E lo rei quora seguèt dins lo castèl lo faguèt prene e menar defòra e ié prenguèt lo castèl. Es tanben vertat qu'un joglar qu'aviá nom Artuset ié prestèt dos cents marabòtis e lo rei lo menèt ben un an amb el sens ié rendre un denièr. Venguèt un jorn que lo joglar Artuset se disputèt amb un jusiòu, e los jusiòus ié venguèron subre e lo nafrèron malament, el e sos companhs. E dau còp Artuset e sos companhs tuèron un dels jusiòus; fai qu'aqueles s'anèron planhir au rei e ié reclamar que fague vendeta e que ié baile Artús ambé los sieus per los aucire, e qu'eles bailarián dos cents marabotis. Lo rei ié los bailèt e prenguèt los dos cents marabotis e los jusiòus los faguèron cremar lo jorn de la Nativetat de Crist, coma lo ditz Guilhèm de Berguedan en un sieu sirventés ont ditz en mal dau rei:

E faguèt una mespreson
Que ges non lo deu perdonar;
Que lo jorn de la Naission
Quitèt des crestians cremar...

Un autre qu'aviá nom Pèire Joglar ié prestèt denièrs e chivals; e aquel Pèire Joglar aviá grand mau dich de la vièlha reina d'Englatèrra, laquala teniá Fontebrau qu'es una abadiá ont se rendon totas las vièlhas richas; e aquela lo faguèt aucire sus paraula dau rei d'Aragon. E tot' aqueles fachs laids En Bertrand de Bòrn los remembrèt au rei d'Aragon dins aquel sirventés que ditz :

Quand vei per vergièr despleiar...

Quand lo rei Richard aguèt passat la mar totes los barons de Lemosin e de Peiregòrd se jurèron ensèms, e faguèron una granda armada e anèron als castèls e als borgs qu'En Richard i aviá pres. Antau combatèron e prenguèron aqueles que los defendián. E quand Richard seguèt tornat d'oltramar e sortit de preson molt seguèt irat e dolent d'aqueles castèls e borgs que i avián pres; acomencèt a los menaçar fortament de los deseretar e de los destruire. E lo viscòmte de Lemòtges e lo còmte de Peiregòrd, se sachent mantenguts per lo rei de Frància tenguèron per res sas menaças e ié mandèron qu'èra vengut tròp brau e tròp orgulhás, e qu'en guerrejant lo castigarián. En Bertrand qu'aviá pas d'autra alegria que de mesclar la guèrra entre barons, quand sachèt que lo rei amenaçava los barons, e qu'aqueles lo tenián per pas res e que i avián mandat que lo castigarián per lo faire mau son grat tornar cortés e franc, n'aguèt grand alegria.
E sabiá que lo rei èra molt dolent e irat d'aquò que ié disián, e de çò que i avián pres lo castèl de Nontron e lo d'Agens, e faguèt un sirventés per faire anar lo rei Richard a la guèrra. E quand aguèt fach aquel sirventés lo mandèt a En Ramon Jauseran qu'èra dau comtat d'Urgel, senhor de Pinos, òme valhent e larg e cortés e gentilh. E i aviá pas d'òme en Catalonha que lo valgue; e cortesava la marquesa qu'èra filha dau còmte d'Urgèl e femna d'En Giraut de Cabrièiras l'òme lo mai ric e lo mai gentilh de Catalonha, a despart dau còmte d'Urgel, son senhor. E comença antau lo sirventés:

Quant la novèla flor par el vergan...

pagina de Max Roqueta

escrivans de la fin dau sègle XX

Retorn a l'ensenhador de la literatura montpelhieirenca d'òc
Retorn a l'ensenhador generau

index