l'Abbat Plomet 

(16..-1734 ; autor de nadaus)

Prèire, canonge e prior de la glèisa collegiala Santa Anna de Montpelhièr. 

Faguèt estampar " "l'Orgueil des Grands confondu dans la naissance du Messie" (Montpelhièr, Joan Martèl, 1719), qu'es un reculh de nadaus en francés e en òc. Son obratge rar e recercat lo mai conegut serà:  "Relation des fêtes données par les Chevaliers du noble jeu de l'arc à l'occasion de la naissance du Dauphin en 1729" (Montpelhièr, Joan Martèl, 1729). En 1731, publica mai:  "Les soupirs du pécheur contrit et humilié aux pieds du sauveur dans la crèche, cantiques nouveaux" (Montpelhièr, Joan Martèl, 1731). Defuntarà en Agost de 1734 en laissant un manescrich "Recueil de Noèls en patois de Montpellier" qu'es ara a la bibliotèca Regionala de Montpelhièr (manescrich 252 fonds Vallat).

Joan Larzac a mai precisament estudiat aquela aventura literària que manca pas de sau ni de pèbre. Reprenèm son passatge sus Plomet. 

(trach de J. Rouquette (=J. Larzac): "Los nadals dins lo païs bas de Lengadoc al
sègle XVIII
" Ann Institut Etudes Occ, 4e Série, 1966, N°2 p 271-284)

En 1705, l’abat Plomet, curat de Santa Anna de Montpe1hièr, publica « Les voeux des patriarches et des prophètes dans l’attente du Messie », que rapèla l’Ordo Prophetarum. En 1707, son los « Noëls nouveaux », e l’epigrafa es de Sant Luc: Ecce evangelisabo nos (chap. 2). I relevi un "noël gascon", onte l’autor se soven del "cantem coma cal", plan conoscut en Carcin: « Anem totis amassa » es comun als dos nadalets. E comparatz

Francesc porta una coqueta                              Francesc ofrirà de polas
Guilhaumes un rossinhol                                   Peironet portarà de flors

(Cantem COMA CAL)                                     (Plomet)

Cada annada, l’abat Plomet esculla a sos parroquians son nadal, e cal creire que son imaginacion inventava totjorn quicòm de pus novèl. N’i a que se n'escalustravan. D’autres prenguèron son partit: Dins lo manescrich 252 de la Bibliotèca Municipala de Montpelhièr, trapam:

Defensa d’un Noél patois de l’an 1714
fach per Mossur l’abbé Plomet:

Dison qu’avètz gcsconisat
Quauques fes provençalisat
E pro sovent paricisat
Lors qu’avetz montpelhièirisat.
Omèra quand a grecisat
N’a-ti pas el atticisat
Eolisat, ionisat
Doricisat, etc...
E nostres pastres dau sabat
An ben fach s’an judaïsat

 (Mr. Paul)

Aquela defensa benlèu serà pas inutila per los que se demandan qual es l’occitan de Monsieur de Pourceaugnac, e cossí se fa que la lenga literària se mèscle de formas dels parlars variats. Aicí Godolin e Saboli son los mèstres. Nos ’n mainarem:

Mas i a pas son que los puristas per li cercar bregas. Aprep la sietada de 1715, aqui Mme de Roussas que fa la bèba e franchimandeja... plan mal:

Tu bannis dans tes vers la rime et la cadence
la beauté
On y trouve partout de ton l’extravagance
la rareté
Abbé tu fairais mieux de citer par la France
la curiosité

La responsa espèra pas

De tes vers imprudents, Roussas, chacun admire
la beauté
De ton style pédant la brutale satire,
la rareté
Si l’on voyait ton cul on pourrait bien mieux dire
la curiosité.
(Ibidem)

Voa esparnhi la responsa a la responsa, e lo demai, qu’aquò nos faria córrer plan luònh de la grépia ! L’abat anava benlèu calar ? Dins lo nadal de 1716, fa passar en cantic los bavardums del Clapàs: « Prièra en fòrma de dialòg de Tòni Cap-de-Jovent de la Beufèra e de Jaumes Cap-de-Jovent dau plan de l'òlm »:

Jaume, la trista novèla
Pas una coa de Noèl
El nos aima, nos regala,
Qu’eles se curen las dents
........
El mescla mila jolhetas (o: joietas ?)
per ganhar nòstra affeccion.

A aquò l’abat respondiá (notem encara lo manlèu al vièlh repertòri):

Rejoïssetz-vos, mainada,
Anatz e pregatz ben Dieu:
Sus la fin d’aquesta annada
Seretz content, se soi viu

(mss 252 de Montpelhier)

E'fectivament, en 1716, pareis « Le voyage des pasteurs à Bethléem, noels patois sur 88 airs différents. » Caldrà notar, dins los recuèlhs de Plomet:

1º - La presencia de Sabòli: « Qu’es aiçò, qué volètz, que fau faire » - « Vòstre filh es mai mòrt que viu » - " Qué farai ieu".

2º - Lo sovenir. de nadals popularis: « Vese los àngels, que fan de concèrts, pecaire » - « Chut, chut, arrestem-nos, ò la bèla musica ! » Dins los aires indicats: « Revelhatz vos, mainada. »

3º - Las expressions plan granadas: « Una votz ben penchenada ». - « Tot lo cel es davalat dins lo valat » - « D’un còp vos estabordissi - Las agaças i beuràn ».

4º - Lo manierisme, que fa pensar a las grépias d’aquel temps, amb sos chichi-frèjis. Nostre abat atan ben cerca d’alléluiasses; las complicacions, l’intriga, las aventuras, pas ren manca per gafar l’atencion. Aicí la rauba estripada per las arronzes basta pas, e n’en cal un que morigue en camin:

Lo còr me fa tifa-tafa
E me ditz de vos seguir
En cas qu’ieu venga a morir
Metretz aquest epitafa
Aicí jai una escrancada,
Seca e vièlha coma un banc
Qu’anent veire un Dieu Enfant
La mòrt a camba-virada. (1)

5º - Lo voler ensenhar. En nòta, l’edicion pòrta força referéncias a l’Evangèli (veire lo recuèlh de 1720). Aquo lo restaca a la tradicion tolosenca:

Una Vierge es maire / de son creator
Son Filh es son Paire / e mon redemptor
L’òm vei sus la tèrra, / jos un còs mortau
Lo Dieu del tonèrra / Lo Verb Immortau

O encara; mesclant lo baròc a l’ensenhament:

Sens fuòc, sens lum, lo veiretz dins l’estable
Sens linge, sans ren, miserable
Lo fuòc es dins son còs per n’autres pecadors
Garda lo bois per s’en faire una crotz.

En 1717, la cabala contunhava, e l’epigrafa causida porta: "Operiantur confusione et pudore, qui quaerunt mala mihi " (Ps. 70). En 1718, serà: In Deo speravi, non timebo quid faciet mihi homo (ps. 55). E pòt èsser tranquille, se ne cresèm París:

Plomet, la renommée a terrassé l’envie
et jusque dans Paris...
C’est le secret de l’art; on ne doit point en rois,
Plomet, faire parler les habitants des bois
N'en demeure pas là, crois-moi, viens sur la scène,
Disputer justement le prix à Melpomène,
Et qu’enfin des Français le théâtre avili
Dans son antique goût soit par toi rétabli.
Quel charme de te voir, dans une pastorale
Joindre, avec le comique, une saine morale
Et réformant les moeurs, par tes doctes leçons
Instruire et divertir Paris par tes chansons.

M BA***, L.F.) (recuelh de 1718)

Pensam a Dafnís e Alcimadura, e nos disèm que París deviá èsser alara plan occitanisat ! Au contra, la musica s’aparisenquís. Los aires indicats son " les bergeries de M. Couperain, organiste du roi » (1718), o un aire « tiré des fêtes d'été de 1716 " (per 1717 !), o encara un aire « tiré du Mercure Galant du mois de mars 1720 »..., d’autres còps son de cançons occitanas: Diga Janeta, Qu’es polit mon fringaire, Ai ma Libertat ! etc...

A l’intencion de París, d’indicas exoticas: " Dialogues intéressant de deux bergères »; o de notacions eseenicas, de reflexions franchimandas al mitan del dialòg, emai de mots revirats en nòta: Ballen / lange.

Es aital que nostre curat se'n pren als òmes de son temps: « La sage Rébecca blâme ici ces dévotions nocturnes que l’orgueil inspire, que l’hypocrisie applaudit, que l’amour-propre autorise, qu’un désir secret d’être vu entretient »; « Libertin esprit fort que répondez-vous ? Ces portraits sont bons, dites-vous, pour alarmer des femmes ou quelque âme timide."

Per o creire o voudriá fòrt veire ", etc...

Tot aquò capita, e lèu Plomet se pren per quicòm: Dins una Cantate allégorique et spirituelle sur la naissance du Messie (2), un jove levita se trufa de Natanaël, qu’a saput la naissença del Crist per un cantic tròp paisanàs. Aicí l’abat se pintra en profeta, pas mai ! Las felicitacions i tomban de pertot; Fizes, lo Mèstre de l’Operà de Frontinhan, li manda un madrigal. Avèm lo poèma e sa respònsa, ont Plomet desacapta lo nom de l'autor. Lo Paire Joan Martin, de Besièrs, li adreça en 1729 son òda sul Printemps. Un autre parla de sa « fertile plume » qui « enfante tous les ans de Noels un volume », e lo vanta de « traiter également ce sujet épuisé » (tot aquò’s dins lo ms 252 B. M. de Montpelhièr). Un tolosan resumís polidament: « Dins tos vèrses, Plomet, tot embesca los uelhs. » (3)

(1) Manierisme: los pastres se dison çò qu’ofriran (escaufa-lièch, beguin, gorgolina, draps, plats) per atissar los autres, o per mostrar que son pas de rèsta Daniel demanda a Suzon ço que portarà, paur que sa femna manquèsse a son dever. Cada detalh pren vida, e s’escampilha l’interés: « M’auràn empoisonat lo chin »(es que japa pas a l’angèl) - « Portam de fen, de civada, per l’ase e per lo buòu ». De còps la recerca pitoresca doblida la versemblança: "Se me parlas, se m’esvelhas, t’espelharai sens quartier" (aqui’n un que parla endormit!). Preciosetat de l’expression: " L’uòlh dau mond es esclairat / d’una mechanta calelha » - " A que parla ben franchimand (l’angel) - emai n’es pas d’un paisan ".

(2) " Cantate patoise, chantée à Paris à l’hotel de MM. les Ambassadeurs, où l'on donne au sexe des règles de sagesse..."

(3) Le Pécheur secouru. 1721. Totes los Nadals de Plomet se tròban à la Bibliotèca Municipala de Montpelhièr, Fonds Vallat.

 

Roque-Ferrier escriu (R Lang Rom): 

"Ai-je besoin de présenter au lecteur l'abbé Plomet, chanoine et prieur de l'église collégiale Sainte-Anne de Montpellier, mort au mois d'Août 1734, d'après une indication trouvée par M. Léon Gaudin dans un ms. de la bibliothèque de Nîmes, laissant après lui plusieurs recueils de noëls français et montpelliérains, et le souvenir du sonnet par lequel son confrère en poésie, Nicolas Fizes, tenta de le ridiculiser:

Ploumet rampa toujours couma una cagaraoula.
De rima couma un baou non es jamay sadoul;
Daou temple d'Apolloun voou leva la cadaoula,
Mès la porta per el es fermada al baroul (*)

J'ai fait remarquer déjà (Revue des lang. rom., 3° série, I, p. 303) que ce quatrain avait été, postérieurement à Fizes, imité par le prieur de Pradinas, Claude Peyrot, et par un rimeur montpelliérain dont 1e nom ne nous a pas été conservé par Brunier."

(*) transcripcion:  

Plomet rampa totjorn coma una cagaraula.
De rimar coma un baug non es jamai sadol;
Dau temple d'Apolon vòu levar la cadaula,
Mès la pòrta per el es fermada al verrolh.

 

pagina de Joan Larzac

Lo Paire Joan Martin, de Besièrs, adreiça en 1729 a Plomet son òda sul Printemps.

Retorn a l'ensenhador de la literatura montpelhieirenca d'òc
Retorn a l'ensenhador de la literatura dau sègle XVIII

Retorn a l'ensenhador generau