Declaracion del PEN occitan sus los eveniments de Setembre e Octobre en Catalonha

(see also below translations in English, Catalan, and Prouvençau Mistralen)

Les écrivains de langue d’Oc représentés par le Centre PEN occitan (PEN club de Langue d’Oc), section de l’association mondiale des écrivains engagés pour la liberté et la diversité des cultures « PEN International », suivent avec une extrême attention les évènements actuels en Catalogne.

 

 La renaissance culturelle Catalane du XIXe siècle et le réveil littéraire des pays d’Oc dynamisé par Frédéric Mistral ont été simultanés mais leur projet et leur destinée historique ont été très différents. Les catalanistes ont souvent reproché aux occitanistes de se cantonner à un projet purement culturel, ce qui leur paraissait chimérique face à la logique de destruction et d’effacement activement mise en œuvre en France contre les cultures dites « régionales ». Le projet catalaniste comprend une forte composante nationalitaire et politique, laquelle est peu représentée en Occitanie où les occitanistes défendent une culture commune caractérisée par une forte diversité interne, destinée originale  et féconde d’une culture non portée par un état centralisé.

 

 La Catalogne a souffert au cours du XXe siècle de plusieurs longs épisodes de profonde oppression de nature totalitaire, mais a connu une période d’indépendance de fait entre 1931 et 1939, au cours de laquelle sa culture s’est épanouie avec un grand dynamisme. Cette période s’est achevée dans le sang, suite à la reconquête militaire de Barcelone par les troupes franquistes. La France de l’époque a par la suite extradé en Espagne le président catalan Lluís Companys  qui fut fusillé à Barcelone le 15 octobre 1940. Lluís Companys avait proclamé la création d’un État catalan indépendant le 6 avril 1934.

 

En France les choses ont été bien différentes. L’effacement de la langue d’Oc s’est terriblement accentué tout au cours du XXe siècle, cette culture restant méprisée des élites intellectuelles et considérée  comme insignifiante voire inexistante, malgré une créativité persistante et de nombreux excellents écrivains. Il n’y a pas eu oppression violente mais effacement sous le poids d’un mépris persistant.

 

 Malgré ces différences, une indéfectible fraternité réunit catalans et occitans depuis plus de mille ans. Au moyen Age nos deux cultures n’en faisaient qu’une. Cette fraternité s’est renforcée depuis un siècle et demi, comme en témoigne le chant de la « Coupo Santo » (1867) écrit par Frédéric Mistral pour  commémorer l’accueil par les écrivains d’Oc d’un  poète progressiste Victor Balaguer, exilé pour échapper aux poursuites d’un régime despotique. Les occitans conscients n’oublieront jamais les liens encore plus forts qui les lièrent aux Catalans d’Espagne tout au cours du XXe siècle. Le grand poète occitan et capoulier du Félibrige Valère Bernard, parmi bien d’autres, célébra hautement la personne de Francesc Macià, l’homme qui redonna à la Catalogne en 1931 sa dignité et sa liberté. Sous son gouvernement et celui de son successeur Lluís Companys, la culture occitane bénéficia d’un soutien qui fut décisif pour lui redonner un souffle de vitalité qui l’a portée jusqu’à aujourd’hui. C’est à Barcelone que se publiait alors la revue Oc et que parurent, outre la « Gramatica Occitana (1936), plusieurs grandes œuvres en langue occitane. Comment les occitans oublieraient-ils aussi que depuis 2006, l'occitan est langue officielle dans toute la Catalogne, selon le nouveau statut du 9 août 2006, tandis que son existence est chaque jour plus précaire sur le territoire français ?

 

 Les occitans tiennent donc à exprimer leur affection pleine de gratitude à leurs frères Catalans qui vivent des heures difficiles, dangereuses, et peut-être décisives.

 

 Comme beaucoup de catalanistes engagés nous l’expliquaient régulièrement, notamment dans le contexte du PEN International et de sa commission des Droits Linguistiques, la culture catalane en Espagne, malgré le statut d’Autonomie, se trouve de plus en plus menacée par un raidissement du centralisme espagnol et  une castillanisation conquérante depuis 2010, et ceci a poussé un nombre de plus en plus grand de catalanistes à envisager de conquérir l’indépendance. Ce processus a abouti aux évènements de septembre-octobre 2017.

 

 Les écrivains du PEN occitan sont conscients que beaucoup de catalans et de non catalans résidant sur le territoire de la Generalitat de Catalunya sont très inquiets de cette évolution et restent attachés à l’unité de l’Etat Nation Espagnol. L’évolution institutionnelle de la Catalogne ne peut évidemment se faire que dans un contexte rigoureusement démocratique respectant tous ses habitants.

 

Ils savent par contre pour avoir des liens anciens et réguliers d’amitié avec les catalanistes que le projet audacieusement porté par le président Puigdemont n’est pas une folle lubie mais est solidement argumenté par des raisons socio-historiques.

 

 Ils sont donc très choqués par plusieurs éléments de la crise actuelle. Tout d’abord la violence inattendue de la répression policière espagnole, dont les medias de toute la planète ont relayé les images. Ensuite par la pensée unique que tous les medias français, à la suite de la presse espagnole, ont relayée, ne donnant jamais la parole aux catalanistes et répandant un discours uniforme de réprobation contre leur projet présenté unanimement comme une inacceptable et dangereuse tocade. Ensuite par le soutien immédiat et sans réserves que le président français Emmanuel Macron (dont nous avions salué l’ouverture inattendue en faveur des langues dites « régionales »)  a accordé au premier ministre espagnol Mariano Rajoy.

 

 Tout cela traduit à nos yeux une partialité inacceptable. On peut partager ou non le projet des nationalistes catalans, mais il n’est pas acceptable dans un contexte de démocraties que leur voix ne soit pas exprimée et que seule la réprobation de leur action trouve un écho. Soulignons que les Catalans, comme ils en ont coutume, ont avancé leur revendication avec une absence totale de violence. Ils méritent - que l’on soit d’accord ou non avec leur projet nationaliste - le respect, tout comme toutes les autres cultures minorisées de la planète.

Los escrivans de lenga d’Òc representats per lo Centre PEN occitan (PEN club de Lenga d’Òc), seccion de l’associacion mondiala dels escrivans engatjats per la libertat e la diversitat de las culturas « PEN International », seguisson amb una atencion màger los eveniments actuals en Catalonha.

 

La renaissença culturala Catalana del sègle XIXen e la respelida literària dels païses d’Òc  adralhada per Frederic Mistral se son debanadas al meteis temps mas lor projècte istoric e lor astrada son estats fòrça desparièrs. Los catalanistas an sovent reprochat als occitanistas de se limitar a un projècte pas que cultural : vesián aquò coma una quimèra, davant la logica de destruccion e d’escafament activament mesa en òbra en França contra las culturas dichas « regionalas ».  I a dins lo projècte catalanista una compausanta fòrta nacionalitària e politica, mentre en Occitania aicesta es pas gaire representada. Los occitanistas dins lor majoritat defendon una cultura comuna caracterizada per una diversitat intèrna fòrta, astrada originala e fegonda d’una cultura qu’es pas sostenguda per un estat centralizat.

 

Catalonha a patit al sègle XX de mantun episòdi long d’opression totalitària pesugassa, mas a conegut un periòde d’independéncia de fach entre 1931 e 1939. Sa cultura a aquel moment s’espeliguèt amb un vam espectaclós. Mas aquel periòde s’acabèt dins lo sang amb la reconquista militara de Barcelona per les tropas franquistas. La França d’aquel temps extradèt puèi lo president catalan Lluís Companys que foguèt fusilhat a  Barcelona lo 15 d’octobre de 1940. Lluís Companys aviá proclamat la creacion d’un Estat catalan independent lo 6 d’abril de 1934.

 

En França las causas virèron d’un biais fòrça diferent. L’escafament de la lenga d’òc s’afortiguèt màgerment tot de long del sègle XX. Aquesta cultura demorava mespresada dels elèits intellectuals que la consideravan coma insignificanta o quitament inexistenta, maudespièch de l’engèni creator de nombroses escrivans de tria. I aguèt pas ges d’opression violenta mas un escafament jos l pes d’un mesprés de non jamai finir. 

 

 A maugrat d’aquelas diferéncias, una fraternitat imbrandabla recampa catalans e occitans desempuèi mai de mil ans. A l’Edat Mejana nòstras doas culturas èran totalament unidas. Aquesta frairetat s’es renfortida desempuèi un sègle e mièg, que se’n vei lo testimòni dins lo cant de la « Coupo Santo » (1867) compausat per Frederic Mistral en memòria de l’aculida per los escrivans d’òc d’un poèta progressista, Victor Balaguer, exilhat d’Espanha per escapar a un regim despotic. Los occitans conscients oblidaràn pas jamai los ligams encara mai fòrts que los liguèron als Catalans d’Espanha tot de long del sègle XXen.  Lo grand poèta occitan e capolier del Felibritge Valèri Bernard, demest fòrça d’autres, compausèt un elògi espectaclós de Francesc Macià, l’òme que tornèt balhar a Catalonha en 1931 sa dignitat e sa libertat. Jos son govèrn e aquel de son seguidor Lluís Companys, la cultura occitana benéficièt d’un sosten que s’endevenguèt decisiu per li tornar balhar un alen de vitalitat que lo butèt fins uèi.  Aquò’s a Barcelona que se publicava adés la revista « Oc » e que pareguèron, en mai de la « Gramatica Occitana » (1936), una tièra de grandas òbras en lenga occitana. E cossí oblidarián, los occitans, que desempuèi 2006, l'occitan es lenga oficiala dins tota Catalonha, amor a l’Estatut novèl del 9 d’agost de 2006, mentre que son existéncia es de mai en mai precària sus lo territòri francés ?

 

 Los occitans vòlon donc dire lor afeccion plena de gratitud a lors fraires Catalans que vivon d’oras malaisidas, perilhosas, e sai que benlèu decisivas.

 

 Coma nos o tornavan dire sovent fòrça de catalanistas engatjats, mai que mai dins lo contèxt del PEN Internacional e de sa comission dels Dreches Linguistics, la cultura  catalana en Espanha, maudespièch de l’Estatut d’Autonomia, s’atròba amenaçada de mai en mai per un renfortiment del centralisme espanhòl e una castelhanizacion conquistaira desempuèi 2010, e es aquò que butèt un nombre de mai en mai grand de catalanistas a envisatjar de conquistar l’independéncia. Aquò menèt de fil en cordura als eveniments de setembre-octobre de 2017.

 

 Los escrivans del PEN occitan son conscients que fòrça de catalans e de non catalans que demòran sus lo territòri de la Generalitat de Catalunya se fan bravament de laguis a prepaus d’aquela evolucion de demòran partidaris de l’unitat de l’Estat Nacion Espanhòl. L’evolucion institucionala de la Catalonha pòt pas, de tot segur, se far que dins un contèxt democratic cap e tot, amb un  respièch total per totes sos estatjants. 

Mas sabon tanben, puèi qu’an de ligams d’amistat ancians e duradisses amb los catalanistas, que lo projècte audaciosament portat per lo president Puigdemont es pas una farfantèla bauja, mas es argumentat solidament per de rasons sociò-istoricas.

 

 Adonc s’escalustran bravament de mantun element de la crisa d’ara. D’en primièr la violéncia de la repression policièra espanhòla, que los mèdias de tota la planèta n’an fach veire de pertot los imatges. Puèi, per la pensada unica que totes los mèdias franceses, a la seguida de la premsa espanhòla, an deslargada, en donant pas jamai la paraula als catalanistas e en espandissent un discors unifòrme de reprobacion contra lor projècte presentat unanimament coma un fadolitge  inacceptable e perilhós. E tanben per lo sosten immediat e sens cap de resèrvas que lo president francés Emmanuel Macron (que n’aviam saludat la dobertura inesperada en favor de las lengas dichas « regionalas »)  balhèt al primièr ministre espanhòl Mariano Rajoy.

 

 Tot aquò fa mòstra, a nòstre avejaire, d’una partialitat inacceptabla. Se pòt èstre d’acòrdi o pas d’acòrdi amb lo projècte dels nationalistas catalans, mas es pas acceptable dins un contèxt democratic que lor votz non siá exprimida e que s’ausiguèsse solament la reprobacion de lor accion.

 

Es de remarcar que los Catalans, coma n’an l’usança, an avançat lor revindicacion amb una abséncia totala de violéncia. S’ameritan, qu’òm si?á d’acòrdi o non amb lo projècte nacionalista, lo respièch. Tant coma totas las autras culturas minorizadas de la planeta.

 

Occitan language writers represented by the Occitan PEN Centre (PEN club Langue d'Oc), a section of "PEN INTERNATIONAL",  the worldwide association of writers fighting for freedom and diversity of cultures, follow with an extreme attention the current events in Catalonia.

 

 The Catalan cultural revival of the XIXth century and the literary awakening of Occitan speaking areas revitalized by Frédéric Mistral have occurred simultaneously. However their scope and their historical fate have been quite different. Catalanists often blame occitans for confining themselves into a purely cultural project, that seemed to them quite utopic in front of a very active destruction and erasure of so-called "French regional" cultures.

 

The Catalan project includes a strong national and political component, which is seldom  represented in Occitania. Occitanists defend a common culture which exhibits a strong internal diversity, due to the fact it is not supported by a centralized state. They believe that this lack of uniformization is an unusual and fruitful fate for a culture.

 

During the twentieth century, Catalonia suffered from several harmful episodes of totalitarian oppression. It also experienced a period of de facto independence between 1931 and 1939, during which its culture flourished with great dynamism. This period was dramatically stopped after the bloody military reconquest of Barcelona by Franco’s troops. France then extradited Catalan President Lluís Companys to Spain, and he was shot in Barcelona on October 15, 1940. Lluís Companys had previously proclaimed the creation of an independent Catalan state on April 6, 1934.

 

  In France the story has been somewhat different. The eradication of occitan language has been sharply intensified throughout the 20th century, since this culture was despised by intellectual elites and regarded as insignificant or non-existent, despite persistent creativity and many excellent writers. There was no violent oppression but an erasure under the weight of a persistent contempt.

 

Despite these differences, an unbroken fraternity united Catalans and Occitans for more than one thousand years. In the Middle Ages our two cultures were only one. This fraternity was strengthened since one century and a half, as evidenced by the song "Coupo Santo" (1867) written by Frédéric Mistral in order to commemorate the reception by the writers of Oc of a progressive poet Victor Balaguer, exiled to escape the pursuit of a despotic regime. The conscious Occitans will never forget the stronger ties that bound them to the Catalans of Spain throughout the twentieth century. The great Occitan and Capoulier poet of the Félibrige Valère Bernard, among many others, celebrated the person of Francesc Macià, the man who gave Catalonia back in 1931 its dignity and freedom. Under his government and that of his successor, Lluís Companys, the Occitan culture was given a decisive support that gave it a breath of vitality that explain it still goes on nowadays. The journal « Oc » was published in Barcelona, ??and in addition to the Gramatica Occitana (1936), several great works appeared there in Occitan language. How would Occitans forget that since 2006, Occitan is an official language throughout Catalonia, according to the new statute of August 9, 2006, while its existence is every day more precarious on French territory?

 

 The Occitans therefore wish to express their grateful affection to their Catalan brothers who live difficult, dangerous, and perhaps decisive hours.

 

As many of our Catalanists friends have explained to us regularly, in particular in the context of the International PEN and its Committee on Linguistic Rights, Catalan culture in Spain, despite a status of Autonomy, is increasingly threatened by a worsening of Spanish centralism and the return of a conquering Castilianization since 2010, and this pushed an increasing number of Catalans to plan to conquer independence. This process resulted in the events of September-October 2017.

 

The writers of the Occitan PEN are aware that many Catalans and non Catalans residing on the territory of the Generalitat de Catalunya are very worried about this evolution and remain attached to the unity of the Spanish state. The institutional evolution of Catalonia can obviously only take place in a rigorously democratic context respecting all its inhabitants.

 

 On the other hand, since they have since a long time regular contacts of friendship with  Catalanists, they are aware that the project audaciously carried by President Puigdemont is not a foolish fad but is solidly argued for socio-historical reasons.

 

They are therefore extremely shocked by many aspects of the current crisis. First of all, the unexpected violence of the Spanish police repression, whose images have been relayed worldwide  by the media. Then, by the tendencious coverage that all French media, in accordance with Spanish press, relayed, never giving voice to Catalanists and spreading a uniform discourse of disapproval against their project which was unanimously presented as an unacceptable and dangerous craze. Then, by the immediate support that French President Emmanuel Macron (whom we had welcomed for his unexpected opening in favor of so-called "regional" languages) granted to the Spanish Prime Minister Mariano Rajoy.

 

All of this reflects in our opinion an unacceptable bias. The project of Catalan nationalists may or may not be shared, but it is not acceptable in a democratic context to see that their voice is not expressed at all, and that only the disapproval of their action finds an echo.

 

It should be noted that Catalans, as it is their custom, have advanced their claim with a total absence of violence.

 

They deserve respect of people either in agreement or not with their nationalist project, just like any other minorized culture on this planet.

 

 

 

 

 

Els escriptors de llengua d’Oc representats pel Centre PEN occità (Pen club de Llengua d’Oc), secció de l’associació mundial dels escriptors  compromesos amb la llibertat i la diversitat de les cultures («PEN Internacional») segueixen amb una gran atenció els esdeveniments actuals a Catalunya.

La Renaixença cultural catalana del segle XIX i el desvetllament literari dels Països d’Oc encapçalat par Frederic Mistral van ésser simultànis però el seu projecte i el seu destí foren molt diferents. Els catalanistes han retret sovint als occitanistes que es limitessin a un projecte purament cultural, cosa que els semblava quimèrica enfront de la lògica de destrucció i d’eliminació activament aplicada a França contra les cultures anomenades «regionals». El projecte catalanista inclou  una forta reivindicació nacional i política, poc representada a Occitània on els occitanistes defensen une cultura compartida caracteritzada per una forta diversitat interna, destí original i fecund d’una cultura que no té el suport d’un estat centralitzat.

Catalunya ha sofert, durant el segle XX, diversos episodis de profunda opressió de caràcter totalitari, però va conèixer un període d’independència de fet entre 1931 i 1936, durant el qual la seva cultura es va desenvolupar amb un gran dinamisme. Aquell període es va acabar amb un vessament de sang a consequències de la reconquesta de Barcelona per les tropes franquistes. La França d’aquella època va extradir després a Espanya el president català Lluís Companys que fou afusellat a Barcelona el 15 d’octubre de 1940. Lluís Companys havia proclamat la creació d’un Estat català independent el 6 d’abril de 1934. A França les coses foren ben diferents. L’afebliment de la llengua d’oc es va accentuar terriblement durant el segle XX, ja que aquesta cultura va seguir sent menyspreada per les èlits intel·lectuals i considerada com insignificant i fins i tot inexistent, malgrat una contínua creativitat i un gran nombre d’excel·lents escriptors. No hi va haver opressió violenta sinó afebliment sota el pes d’un menyspreu persistent.

Malgrat aquestes diferències, una indefectible fraternitat reuneix catalans i occitans des de fa més de mil anys. A l’edat mitjana les nostres cultures no eren més qu’una. Aquesta fraternitat s’ha reforçat des de fa un segle i mig, com ho demostra el cant de la «Coupo Santo» (Copa Santa, 1867) escrit per Frederic Mistral per commemorar l’acolliment, per part dels escriptors d’Oc, d’un poeta progressista, Víctor Balaguer, exiliat per fugir de les persecucions d’un règim despòtic. Els occitans conscients mai no oblidaran els lligams encara més forts que els van unir als catalans d’Espanya durant tot el segle XX. El gran poeta occità i capoulier (màxim responsable) del felibritge, Valère Bernard, entre molts d’altres, va homenatjar solemnement la persona de Francesc Macià, l’home que retornà a Catalunya, el 1931, la seva dignitat i la seva llibertat. Sota el seu govern i el del seu successor, Lluís Companys, la cultura occitana es va beneficiar d’un suport que fou decisiu per donar-li una nova empenta que l’ha portat fins avui. A Barcelona es publicava aleshores la revista Oc, així com diverses grans obres en llengua occitana, a més de la Gramatica Occitana (1936). ¿Com podrien els occitans oblidar que, des del 2006, l’occità és llengua oficial a tot Catalunya, segons el nou estatut del 9 d’agost de 2006, mentre que la seva existència és cada dia més precària en el territori francès?

Els occitans volen doncs expressar el seu afecte i agraïment als seus germans catalans que viuen hores difícils, perilloses i potser decisives. Com ens ho explicaven regularment molts catalanistes compromesos, principalment en el marc del PEN Internacional i de la seva comissió de Drets Lingüistics, la cultura catalana a Espanya, malgrat l’estatut d’autonomia, està cada dia més amenaçada per l’enduriment del centralisme espanyol i una castellanització ofensiva des del 2010. Això ha impel·lit un nombre creixent de catalanistes a plantejar-se la conquesta de la independència. Aquest procés ha desembocat en els aconteixements de septembre-octubre de 2017.

Els escriptors del PEN occità tenen consciència de que molts catalans i no-catalans que resideixen al territori de la Generalitat de Catalunya estan molt preocupats per aquesta evolució i segueixen defensant la unitat de l’Estat-Nació Espanyol. L’evolució institucional de Catalunya no pot fer-se , naturalment, més que en un context rigurosament democràtic que respecti tots els habitants. No obstant això, saben, gràcies als lligams d’amistat antics i regulars que tenen  amb els catalanistes, que el projecte audaçment conduit pel president Puigdemont no és un rampell de bogeria sino que està sòlidament argumentat per raons sociohistòriques.

Per aquest motiu estan molt xocats per diversos elements de la crisi actual. En primer lloc la violència inesperada de la repressió policíaca espanyola de la que tots els mitjans de comunicació del món han divulgat las imatges. En segon lloc pel pensament unilateral que tots els mitjans de comunicació francesos han difós, seguint la premsa espanyola, sense donar mai la paraula als catalanistes, i reproduint sempre un discurs de reprovació contra el seu projecte, presentat unànimement com una bogeria perillosa i inacceptable. Per últim pel suport immediat i sense matisos que el president francès Emmanuel Macron (del qual haviem aprovat l’obertura inesperada a favor de les llengües anomenades «regionals») va concedir al primer ministre espanyol, Mariano Rajoy.

Als nostres ulls, tot això tradueix una parcialitat inacceptable. Es pot compartir o no el projecte dels nacionalistes catalans, però és inacceptable, en un àmbit democràtic, que la seva veu no es pugui expressar mai i que tan sols la reprobació de la seva acció tingui eco. Recalquem que els catalans, com és costum en ells, han fet avançar la seva reivindicació sense la més mínima violència. Ells es mereixen – que hom estigui d’acord o no amb el seu projecte nacional – el respecte, així com totes les altres cultures minoritzades del món.

Lis escrivan de lengo d’O representa pèr lou Cèntre PEN occitan (PEN club de Lengo d’Òc), seicioun de l’assouciacioun moundialo dis escrivan engaja pèr la liberta e la diversita di culturo « PEN International », seguisson em’ uno atencioun majo lis evenimen atuau en Catalougno.

 La reneissenço culturalo Catalano dóu siècle XIXen e la respelido literàri di païs d’O adraiado pèr Frederi Mistral se soun debanado au meme tèms mai soun proujèt istouri e soun astrado soun esta forço diferènt. Lis catalaniste an souvènt reproucha is óucitaniste de se limita à un proujèt rèn que culturau : vesien acò coume uno chimèro, davans la lougico de destrucioun e d’esfaçamen ativamen meso en obro en Franço contro lis culturo dicho « regiounalo ».  I a dins lo proujèt catalaniste uno compousanto forto naciounalitàri e poulitico, mentre en Oucitanio aquelo d’aqui es pas gaire representado.  Lis óucitanisto dins sa majo part defendon uno culturo coumuno à l’ensèm di païs d’O e caracterisado pèr uno diversita intèrno forto, e penson qu’acò’s uno astrado óuriginalo e fegoundo d’uno culturo qu’es pas soustengudo pèr un estat centralisa.

 Catalougno a pati au siègle XX de mai d’un episòdi long d’óupressioun toutalitàri pesugasso, mai a conegu uno periodo d’independènci efetivo entre 1931 e 1939. Sa culturo a’n aquéu moumènt s’espeliguè em’un vanc espetaclous. Mai aquelo periodo s’acabè dins lou sang emé la recounquisto militàri de Barcelouno pèr li troupo franquisto. La Franço d’aquéu tèmps estradè pièi lou presidènt catalan Lluís Companys que fuguè fusiha a  Barcelouno lou 15 d’óutobre de 1940. Lluís Companys avié prouclama la creacioun d’un Estat catalan independènt lou 6 d’abriéu de 1934.

 En Franço li causo virèron d’un biais forço diferènt. L’esfaçamen de la lengo d’O s’afourtiguè mai que mai tout de long dóu siècle XXen. Aquesto culturo demouravo mespresado dis elèi inteleituau que la counsideravon coume insignificanto vo meme ineisistènto, mau-grat l’engèni creatour de nombrous escrivan de trio. I aguè ges d’óupressioun vióulento mai un esfaçamen souto lou pes d’un mesprés gigantas. 

 Mau-grat aquéli diferènci, uno fraternita imbrandablo recampo catalan e óucitan despièi mai de milo an. A l’Age Mejan nòsti dos culturo fasien rèn qu’uno. Aquesto fraternita s’es renfourtido despièi un siècle e mièjo, que s’en vei lou temouniage dins lou cant de la « Coupo Santo » (1867) compausa pèr Frederi Mistral en memòri de l’aculido pèr lis escrivan d’O d’un pouèto prougressiste, Victor Balaguer, eisila d’Espagno pèr escapa à un regime despouti. Lis óucitan counsciènt óublidaran jamai li liame encaro mai fort que li liguèron i Catalan d’Espagno tout de long dóu siècle XXen.  Lou grand pouèto d’O e capoulié dóu Felibrige Valèri Bernard, entre-mitan forço d’àutri, coumpausè un elògi espetaclous de Francesc Macià, l’ome que tournè baia à la  Catalonha en 1931 sa dignita e sa liberta. Souto soun gouvèr e aquéu de son sucessour Lluís Companys, la culturo d’O beneficiè d’un soustèn que s’endevenguè decisiéu pèr ié tourna baia un alen de vitalita que la butèt fins qu’à vuei.  Acò’s à Barcelouno que se publicavo alor la revisto « Oc » e que pareguèron, en mai de la « Gramatica Occitana » (1936), uno tiero de gràndis obro en lengo d’O. E coume óublidarien, lis óucitan, que despièi 2006, la lengo d’O es lengo óuficialo dins touto la Catalougno, en seguido dóu nouvel Estatut dóu 9 d’aoust de 2006, mentre que soun eisistènci es de mai en mai precàri sus lo territòri francès ?

  Lis óucitan vòlon dounc dire soun afecioun pleno de gratitudo à si sorre e si fraire Catalan que vivon d’ouro mau-eisido, perihouso, e belèu decisivo.

  Coume nous lou redisien souvènt forço de catalaniste engaja, mai que mai dins lou countèste dóu PEN Internaciounau e de sa coumessioun di Dre Linguisti, la culturo catalano en Espagno, mau-grat l’Estatut d’Autonoumio, se trobo menaçado de mai en mai pèr un renfourtimen dóu centralisme espagnòu e uno castihanisacioun counquistairis despièi 2010, e es acò que butè un noumbre de mai en mai grand de catalaniste a envisaja de counquista l’independènci. Acò menè de fiéu en courduro is evenimen de setèmbre-óutobre de 2017.

  Lis escrivan dóu PEN óucitan soun counsciènt que forço de catalan e de noun catalan que demoron sus lou territòri de la Generalitat de Catalunya se fan bravamen de soucit à prepaus d’aquelo evoulucioun e demoron partidàri de l’unitat de l’Estat Nacioun Espagnòu. L’evolucioun istitucionalo de la Catalougno pòu, de segur, se faire rèn que dins un contèste demoucratique, em’un respèt toutau pèr tóuti sis abitant. 

 Mai sabon tambèn, estènt qu’an de liame d’amistat ancian e duradis emé li catalaniste, que lou proujèt audaciousamen pourta pèr lou presidènt Carles Puigdemont es pas uno farfantello baujo, mai es argumenta soulidamen pèr de resoun souciò-istourico.

 Adounc s’escalustron bravament de mai d’un elemènt de la criso d’aro. D’en primié la vióulènci de la repressioun pouliciero espagnolo, que li media de touto la planeto n’an fa vèire de pertout lis image. Pièi, pèr la pensado unico que tóuti li media francès, à la seguido de la prèisso espagnolo, an deslargado, en dounant jamai la paraulo i catalanisto e en espandissent un discours uniforme de reproubacioun contro soun proujèt presenta unanimamen coume un foulige noun acetable e perihous. E tambèn per lo soustèn imediat e sènso ges de retengudo que lou presidènt francès Emmanuel Macron (que n’avian saluda la douberturo inesperado en favour di lengo dicho « regiounalo »)  baiè au proumié ministre espagnòu Mariano Rajoy.

  Tout acò fai mostro, à noste avejaire, d’uno parcialita que noun se pòu aceta. Se pòu èstre d’acòrdi vo pas d’acòrdi emé lou proujèt di naciounaliste catalan, mai se pòu pas aceta dins un contèste demoucrati que sa voues nous siegue esprimado e que s’ausiguèsse soulamen la reproubacion de soun acioun.

 Es de remarca que li Catalan, coume n’an l’usanço, an avança sa revendicacioun eù’uno absènci toutalo de violènci. S’ameriton, que l’on siègue d’acòrdi vo noun emé lou proujèt naciounaliste, lou respèt. Tant coume tóuti lis àutri culturo minourisado de la planeto.

 

 

PEN-CLUB DE LENGA D’OC :  PER DUBRIR LO TALH : dicha inaugurala de Rotland Pecout  per l'acamp de Decembre 2008. 

Rendut compte dels acamps

Rendut compte dels taulièrs

Ligams