Centenari de Frederic Mistral 2014

A Maguelone, sur les lieux historiques où Frédéric Mistral (1830-1914) fit retentir pour la première fois en 1900 «  la Respelido  »,  appel à la renaissance culturelle de l’ensemble des Pays d’Oc, la section de langue d’Oc du P.E.N. (Poète-Essayistes-Nouvellistes) International, organisation mondiale des écrivains engagés pour la diversité culturelle et la liberté d’expression, vous invite à participer à un hommage au grand écrivain, prix Nobel de Littérature, qui refit de notre langue d’Oc une des grandes langues de culture du monde, démontrant que le génie d’un écrivain peut vraiment  «arracher une littérature à l’impossible… ». Cette initiative est réalisée de concert avec les Amis de Maguelone et le Félibrige.

 

Dicha de Magalona 25-3-14

Chateaubriand citava los « cinq ou six écrivains qui ont suffi aux besoins et à l'aliment de la pensée ». afortissiá que « ces génies mères semblent avoir enfanté et allaité tous les autres ». Citava antau Shakespeare, Omèr, Dante. Per la França disiá : « Rabelais a créé les lettres françaises ; Montaigne, La Fontaine, Molière viennent de sa descendance » E analisava finament : « On renie souvent ces maîtres suprêmes ; on se révolte contre eux ; on compte leurs défauts ; on les accuse d'ennui, de longueur, de bizarrerie, de mauvais goût, en les volant et en se parant de leurs dépouilles ; mais on se débat en vain sous leur joug. Tout se teint de leurs couleurs ; partout s'impriment leurs traces : ils inventent des mots et des noms qui vont grossir le vocabulaire général des peuples ; leurs dires et leurs expressions deviennent proverbes, leurs personnages fictifs se changent en personnages réels, lesquels ont hoirs et lignée. Ils ouvrent des horizons d'où jaillissent des faisceaux de lumière ; ils sèment des idées, germes de mille autres ; ils fournissent des imaginations, des sujets, des styles à tous les arts : leurs œuvres sont des mines inépuisables ou les entrailles mêmes de l'esprit humain. »

Se pòt pas dire melhor.

Mas ieu aqueste tèxt me fai pensar tanben a un autre escrivan, Frederic Mistral.

Gaston Paris que i disiá : « Mon cher et grand Ami, » aviá pres la mesura d’aquò quora escriviá : « La langue provençale lui devra de s’être connue elle-même, d’avoir développé toutes les puissances contenues en germe dans son sein, d’avoir fait vibrer toute la musique latente, d’avoir exhalé tous ses parfums inconnus d’elle-même. Le génie d’une langue ne se révèle tout entier que s’il est évoqué par un grand poète: ainsi l’amour dort dans un cœur qui s’ignore; si celui qui doit l’éveiller ne se présente pas, ce cœur pourra se fermer sans avoir soupçonné les trésors qu’il recelait; mais vienne la prédestiné qui dira le sésame, et tout le printemps qui y sommeillait sans se connaître s’épanouira en une vie ardente et embaumée… »[1]

Soi pas lo sol, de segur que pensa qu’aquela descripcion dels engènis mairals que son la font de tot s’aplica a bon drech a Frederic Mistral.  Lo mond nòu que nos dobriguèt pòrta un nom : l’Empèri dau Solèu.

Mas aquò s’es passat d’un biais un pauc especial, perqué la renaissença que lancèt amb un vam decisiu, e que son òbra la congrèa e la  noirís a agut un astre particular. S’es tot fach per l’entravar e l’estofar. E es estada descarada per un estranh jòc de miralhs. Que ne sauprem mai lo 14 de Junh…

E l’aventura de la literatura d’Òc prenguèt lo camin estranh, benlèu unic dins lo mond, d’una cultura rica e dinamica sens public vertadièr, ignorada dins lo país ont espelissiá. Una lenga que tirava un dinamisme particular de sa tension entre varietat intèrna e unicitat ressentida, recercada per los escrivans. E tanben d’èstre a l’encòp rica de referéncias literàrias sofisticadas e prenent sas racinas dins una lenga sauvatja. Car, nos diràn August Forés e Felix Castan, « la langue d’Oc est indomesticable ». E d’èstre indomesticable tira amb ela una autra pensada, una autra sensibilitat, e lo francés dau miegjorn que la possedís es ric de dos penjals desparièrs de pensada e de sensibilitat…

A la fin dau sègle XX visquèrem una situacion terribla ont la disparicion de nòstra lenga semblava ineluctabla. Après una flambada espectaclosa d’activisme politic que s’espandissiá en poèmas tractes e en cançons engatjadas, i aguèt un terrible silenci. E pasmens los que demoravan volián pas abandonar. E antau tot un trabalh sosterran, quasi invisible, menat per de multiplas e pinhastras volontats abotiguèt a un reviscòl sosprenent. Se poguèt veire subran que i aviá de desenats de milièrs de mond que volián sauvar la lenga d’òc, que concebián pas pus coma una òrra impuretat vergonhabla mas coma una riquesa sieuna que lor èra estada raubada… Siaguèrem 11000 a Carcassona, puòi 25000 a Tolosa. Carrièiras acoloridas, fèsta jove. Los occitans ressentissián qu’un tresaur sieune èra en trin de lor èstre raubat per sempre, e lo volián reconquistar.

E aquò’s dins aquel ambient que nòstre Centre PEN de Lenga d’Òc èra estat refondat dins l’estrambòrd. L’an que, pichona revolucion, las « lengas regionalas » siaguèron inscrichas dins la Constitucion Francesa, en 2008. E s’endevenián subran una realitat reconeguda.  Simbolicament aquela oficializacion de nòstra existéncia èra solament un mot. Mas sortissiam dau nonrés. E se fasiá pas sens tressimacis. En 2011 a Belgrad davant de centenats d’escrivans dau mond recampats per l’acamp mondial dau PEN Internacional, demandave que la seccion tot de nòu reviudada de Lenga d’Òc siá reintegrada coma Centre PEN. Mas au burèu a Londras avián de dobtes. Pensavan que nòstra cultura èra mòrta e qu’es per aquò que lo Centre PEN fondat en 1961 per Max Roqueta aviá disparegut. Afortiguère qu’èrem pas mòrts mas dins una logica de reviscòl. Aviam amb nautres Aurelia Lassaque, una poetessa d’elèit de mens de trenta ans. E lo prestigi de nòstres trobadors e de nòstre Frederic Mistral es tan grand que podián pas nos barrar la pòrta. Avètz ben ausit aquò : quora sèm amb de letrats dau mond entièr, nòstra cultura d’Òc es estimada coma una cultura majora, qu’a portat au mond de causas nòvas e grandas. Es sempre un encantament, una delícia de prene la mesura d’aquò. I a pas qu’en França que demòra aquel mesprés, aquela suspicion de mediocritat, aquel cacalàs sarcastic. Aquela tissa d’eradicar definitivament la lenga…

Car Magalona aquí es un simbòl. Magalona 1900 : i tornarem au mes de Junh. Mistral a cima de sa glòria, un jorn de lutz, de gaug e d’estrambòrd… Escotem çò que ne disiá l’ « Armana Prouvençau » de 1901 :

« Lo dimenge, 27 de mai, se celebrèt la vòta felibrenca de Santa Estèla subre l’estèu de Magalona. A la bona dau jorn, vèrs li dètz oras, li felibres de Provènça e li felibres de Lengadòc arribavan en gara dau Clapàs e li bòn confraires Clapassiers i fasián la benvenguda e anavan ensèms prene lo trin de Palavàs a la gara de l’Esplanada. Aiçò èra un trin especiau que la Companhiá aviá mes a la disposicion di felibres e que lois aduguèt enjusca au cai onte la galèra capoliera, bandiera desplegada, lis esperava. E sus l’aiga verda de la mar que la proa de la galèra copava amb un bruch que rettrasiá au fro-fro de la seda, li felibres en cantant lo solòmi de la Reina Joana, voguèron vèrs Magalona esbrilhaudanta dins lo solèu. A la desbarcada foguèt lo castela Monsur Fabrège que reçaupèt en frederic Mistrale lo Capolier Fèlix Gras, e soetèt la benvenguda en toti li felibres, puèi i faguèt visitar l’antica glèisa, bensai la promiera glèisa crestiana que maçons aguen bastidasubre li tèrras de l’empèri dau solèu. »

Mas retrobam Magalona un còp de mai en Octòbre de 2010. Amb aquel arrestat dau tribunal administratiu de Montpelhièr N° 0903420, obligant de levar lo panoncèl « Vilanòva de Magalona »  a l’intrada d’aquel vilatge.

Auvari preocupant que non sai, perqué se faguèsse jurisprudéncia se seriá pogut exigir de levar los panoncèls de milieirats d’aglomeracions occitanas, catalanas, bascas, etc… Aquel scenari de catastròfa aviá pas res d'impossible. E mai n'auriá bravament regaudit d'unes…

Mas çò que se passèt puòi se seriá pas vist au sègle XX, de segur. Una mobilizacion recampant ensèms tota mena d’aparaires de nòstra lenga e tanben de catalans e de bretons, se retrobèt a Vilanòva, amb d’elegits tant de gaucha (Navarro) coma de drecha (Domergue), d’acòrdi d’a fons que la lenga d’òc la caliá sauvar, e per aiçò i permetre d’èstre vista e ausida dins d’endreches publics…

Car es aquò que demòra una leiçon importanta d’aquela aventura que fin finala, per un còp, virèt ben : la desinformacion seculara qu’a pesat sus nòstra cultura desempuòi de sègles fai que fòrça de mond en tota bona fe considèran que de voler aparar l'occitan es una falsificacion,  una conspiracion contra la França etèrna e sa lenga, e donc una oposicion obscurantista a la civilizacion dels Lums que desliurèt lo mond de las tenèbras anterioras e de l’òrdre feudal. La vertat, lo bon sens, la legitimitat, semblan èsser del costat dels enemics de la lenga d’òc, que son en coeréncia amb çò qu’avèm totes après a l’escòla e dins los mèdias. Qual creiriá seriosament que lo discors oficial del « país dels dreches de l’òme », que fai cada jorn sa leiçon auturosa de morala a la planeta entièra, se pausant en modèl, poguèsse èsser una falsificacion e una desinformacion ? E pasmens per çò que tòca nòstra lenga, sabèm qu’o es…

Adonc d’enemics de nòstra entrepresa de sauvar la lenga se vei que ne demòra un brave ramat e mai que son enrabiats contra. Sembla que son  majoritàriament a drecha mas n’i a tanben fòrça a gaucha. E lor enferoniment se vei que pren sas raiç dins la paur… De qué lor fai paur dins nòstra pichona renaissença trantalhejanta ?

E totes los signes semblavan d’indicar qu’a París se fariá pas grand causa per avançar sus aquela question maugrat la promessa electorala dau President Hollande de ratificar la carta Europèa de las Lengas. Lo ton general èra al pessimisme. Al congrès PEN de Reykjavik aviam fach passar una resolucion amb los bascs, los catalans, los oigors, lo PEN francés, lo PEN Soïs Italian e Retò-Romansh, e los portugueses.  Resolution urging for the ratification of the European Charter for so-called Regional or Minority Languages by the French Republic.

Mas quicòm faguèt bolegar las linhas, una bolegadissa espectaclosa en Bretanha a prepaus de la taxa ecologica sus los transpòrts que penalizava l’agricultura de la peninsula armoricana. Lo movement dels « bonets roges » èra d’en primièr un movement social, mas afichava son identitat bretona, e son estacament a la lenga. Per apasimar las causas lo primièr ministre Joan-Marc Ayrault anoncièt que la França anava a de bon envisatjar seriosament aquela question linguistica que se metriá al programa de las sesilhas venentas de l’Assemblada Nacionala. L’anóncia faguèt de bruch dins los mitans dels aparaires d’aquelas lengas. E, de mai,  aquò se faguèt, pro lèu.

Se poguèt ausir dins l’emicicle de frasas coma aicesta, quasiment impensabla fai pas gaire : « La France doit non seulement défendre et protéger sa diversité linguistique, mais, plus encore, la promouvoir, dans la vie privée comme dans la vie publique. ». De verai, n’ausiguèrem tanben un ramat de mens amistadosas. Passem lis… Mas lo debat val d’èsser legit, parla del subjècte amb un respècte vertadièirament inacostumat, es d’una tenguda indiscutibla…

2014 : l’escasença nos es porgida de traire un còp d’uòlh en arrièr. Quora Mistral, en 1900, cantèt son cant de la « Respelida » a l’ombra d‘aqueles pins majestoses, èra au cimèl de sa glòria. Per representar la França davant la jurada dau prèmi Nobel, èra un candidat evident, èra un dels dos o tres escriveires franceses mai celèbres e mai reconoguts dins lo mond. E aguèt aquel prèmi en 1904.

La « Respelida » afortís que los païses d’òc fan un ensèms diversificat mas se devon desevelhar ensèms per tornar far treslusir sa cultura. La renaissença es una fèsta, una farandola, lo « brande miejournen »… E çò que volèm parlar, jot sas formasdivèrsas que son aitant de riquesas, es una lenga : la lenga dau miegjorn. Pas una multiplicitat de parlars diferents. Dinamica d’ensèms.

L’òbra de Mistral mostrava lo camin, dobrissiá lo talh. Après un sègle, los escrivans an capitat de far de la lenga d’òc un otís de pensada modèrn qu’a pas res a envejar a cap d’autra lenga. Aquela lenga es estada  eradicada de l’usatge popular, mas contunha de fonccionar, encara en 2013 una escrivana d’òc de 25 ans qu’a après la lenga non pas dins sa familha ni au mitan dels pastres mas a la Calandreta e a l’Universitat es estada seleccionada per un prestigiós prèmi internacional. Escambarlada sus tres país, estudiada e estimada dins lo mond entièr, representada au PEN Internacional,  la lenga d’òc es pas una « lenga regionala », es una de las lengas de cultura dau mond, una de las 200 qu’an una literatura importanta e reconeguda… 200, pas mai… au mitan de las 5000 que se sap pas tròp cossí las sauvar, la nòstra es un monument en grand perilh mas es encara aquí, intacta, rica de totas sas possibilitats, tota nòva e pasmens portaira de mil ans de cultura ufanosa.  Sèm 1 a 2 milions a la parlar, de milieirats a l'escriure e a la legir…

Quora sèm convidats per de centres PEN per presentar nòstra cultura dins d’autres païses dau mond, çò que los apassiona es aquò : sèm la demonstracion de cossí es dificil de tuar una cultura. Mas, reconegam-o, ne seriam pas aicí, de segur, se lo grand Frederic nos aviá pas precedits. Sèm de nanets sus las espatlas de gigants, aquò nos balha de vam e de fòrça, e de fiertat, e aquò nos balha tanben lo dever de contunhar de far fruchar l’eretatge d’aqueles gigants.

Sèm au picar de la dalha. Jamai sa situacion es pas estada tan critica. Mas es pas l’ora dau desespèr. La lenga d’Òc es una de las mai amenaçadas dau mond. Mas se pòt e se deu sauvar. Las collectivitats localas dison que vòlon i metre los mejans a de bòn : causa fòrça novèla ! E o afortisson publicament. E quitament l’estat central s’i met, de raca-còr. Aitanben un grand país civilizat que dona de leiçons de democracia pòt pas persistar dins aquela actitud d’eradicacion d’una lenga de son territòri sens se decridibilizar cap e tot.

Mistral aviá trobat un nom que metiá en portisson de son diccionari sonat tresaur : l’empèri de la lenga.  E nos a ensenhat que « quau ten la lenga ten la clau que dei cadenas lo desliura ». Res de mai actual qu’aquela leiçon.

De qué ditz lo cant de la Respelida ?

Nautre, en plen jour
Voulèn parla toujour
La Lengo dóu miejour,
Qu'acò's lou dre majour.

Retenèm d'aquela gaujosa farandola que i a una sola Lengo dóu miejour, rica de sas diversitats, e aquelas tres rimas : parlar totjorn, en plen jorn, e qu'aquò’s lo drech major !

 

 

 



[1] Citat in : Pierre Devoluy. Mistral et la rédemption d'une Langue, Éditeur. Paris, B. Grasset