Alexandre LANGLADA

LA FADA SERRANELA (1884-1989).

" Après una lònga escorrida, Sus los sèrres de Valhauqués Me mete a legir l'Atlantida, 'Quela òbra masclassa espompida, Dau grand felibre Vicairés. "

En 1882 lo " Felibritge Latin " fai una escorrida dins las garrigas dau Nòrd de Montpelhièr, a Valhauqués, ont s'atròba perdut sus lo pendís d'un sèrre un dels pus bèus dolmens dau canton : " la Lausa Cobèrta ". I tombar dessús per sospresa, coma m'avenguèt dau temps qu'ère jovent, es una emocion requista. Lo " grand felibre Vicairés" es Jacint Verdaguer (Vicairés fai allusion a la plana de Vic). Los prumièrs vèrses de l'Atlantida començan per una batalha navala au mitan d'una tempèsta espectaclosa despintada de colors de finimond. Langlada comença son epopèia amb una descripcion meteorologica espectaclosa qu'es d'un tòn pro semblant.

Poèma mai ambiciós de Langlada, "la Fada Serranèla" demorarà inedich fins a l'edicion critica en grafia originale que ne faguèt Joan-Maria Petit en 1989 a partir de manescriches de mau legir e per part corromputs. Ai ensajat de restablir la lenga d'aquel "classic" en corregiguent per passadas lo tèxt donat per Petit. 

Vetz sus una pagina distincta çò qu'ai corregit dau tèxt donat per Petit, e un lexic detalhat dau vocabulari de la Fada Serranèla. (1242 mots). 

Per sa riquesa de lengatge e d'estil, sas visions grandarassas, "la Fada Serranèla" manca pas de grandor. L'autor i a tanben volgut metre sa cosmografia maçonica e aquò desondra un pauc l'ensèms. Demòra qu'avèm aquí un incontornable classic...


Après una lònga escorrida,
Sus los sèrres de Valhauqués
Me mete a legir l'Atlantida,
'Quela òbra masclassa espompida,
Dau grand felibre Vicairés.

Dau vilatjon la campaneta,
Veniá de sonar l'angelús,
E lo resson de sa vòtzeta,
Tremolejanta e belugueta,
Dins los avaus s'èran perduts.

En cèl, en tèrra, tot chaumava
La tremontana en país d'aut,
Lo labech sus l'ondada blava,
Aucèl au nis, bestiòla en cava,
E los trimaires a l'ostau.

Quand tot d'un còp subre ma tèsta,
S'espandís una grand negror,
Abans-correira de tempèsta,
Que viroleja e puòi s'arrèsta,
Sus l'acrin dau puòg de Sant Lop.

Lo tròn rampèla, un ulhauç trauca;
E zo ! la plòja tomba a ranc,
Lo vent fai ausir sa vòtz rauca,
Jos son vam mon abric s'abauca,
Vese una cala alai-dabans.

A corsa ; es la pèira levada,
Si-ben lo milhor dels soplògs,
A ! gramecís ! lausa sagrada
Sembla ben que t'an agrejada
Exprès per ieu, sus tos sieis plòts.

Tot en m'aparant de l'auratge
Serai secrèt, res nos entend
Diga quicòmet : quant as d'atge ?
Quau èra lo grand personatge
Qu'as coat l'òssa tant de temps ?

Tus que de ton sèti regardas
Passar los ans sans te'n sentir
Que dins lo passat tant retardas,
Seriá per los mòrts, sol, que gardas
Çò qu'as aprés, vist e sentit ?

A ! s'en deçai dau cementèri,
Deves a quauque urós vivent,
Faire lusir lo grand mistèri :
Bondieu ! que mon còr seriá lèri,
S'aquò's èra ieu, bèu dolmèn.

Coma disiái aquò, la lausa
Agèt un pichòt ferniment,
De sa fondamenta a la bausa
L'auratge n'èra-ti l'encausa ?
Creseguère un avertiment.

Atencionat e lenga muda
Espère un bòn brieu, mès en van
N'ausisse de ma resconduda
Que la bramadissa sornuda
Dau vent, còntra ela se dordant

Mès, de qu'en dedins ieu se passa ?
Mos uòlhs se cugant mòrt-a-fòrt
Dins ma tèsta l'èime s'estraça
Es lo sòm pautut que m'enliassa
O ben la braça de la mòrt ?

L'estavanida

Acoidat sus lo sòu, dins la rusta demòra
Dels paures trespassats, òmes d'elèit, d'antan,
N'ause res, vese res, d'en dedins, dau defòra
En ieu, en fòra ieu, lo voide, lo neant.

Siái pus d'aqueste monde e de l'autre pa'ncara
Passa misteriosa ont l'immortalitat
Fai reviudar los fòrts, onte l'oblit entèrra
Lo tropèl dels menuts, per totjorn sans pietat.

Quant de temps me tenguèt aquela estavanida ?
Aquò m'es ben celat, sabe, segurament,
Qu'a la lònga ai finit per faire una lusida,
Coma un brasàs cendrós alenat per lo vent.

Sabe que plan-planet, l'ausida e puòi la vista
Totes mos sens, enfin, se son desrevelhats,
E que dins un pantais o'na vesion requista,
Los veles dau passat se son escabolhats.

Coma lo passatgièr que dòrm de tot son èime,
De nuòch, au ras d'un vabre, e qu'en se graumilhant,
Barrutla au fons de rotle, en premièr pèrd l'escrime,
Mès pauc-a-pauc reven, e, molgut, caïnant

Sos grands uòlhs alandats, vei çò que l'environa
Rebatre sos contorns negres sus l'escuror,
Coma lo passatgièr, dau fons de ma dandrona,
Ausisse e vese l'òrre, en sa fièra grandor.

Lo deluge

De nívols suspenduts, empilonats, enòrmes,
Dau pus aut de l'airat abróscan dòrs lo sòu
Sos còrses floquejats, retorcits, desconfòrmes,
Franjats d'un blanc senistre, antau que draps de dòu.

Ausisse dins lo luònh, de bruchs espectacloses
En premièr, de contunha, es un grèu son de mar,
Quand a decabestat e qu'en d'alanç furioses,
Bosiga la solièira e ten tot a l'escart.

Per entremièja puòi, coma tròns que rabalan,
Seguits d'espets, de tusts de ròca còntra ròc
Diriatz, a bèlas fes, de monts que s'endavalan,
E qu'en s'espotissent, ensèms tiran de fuòc.

Quora aquel bosinàs s'enfòrça, quora mòla.
Adonc estomacat, ause emb de ferniments,
Esclafir d'ailalin, fins au pè de la còla,
De sibladas, de brams, d'udols e d'orlaments,

Que jamai s'es ausit dins lo daut ni la baissa;
Mai, çò pus esfraiós, alai dins lo Ponent,
Tot d'un còp, un volcan abadalhant sa maissa,
Raca de fum, de fuòc emb un rampelament

Que dessabranla l'aire. Un ruste tèrratrémol
Estrementís lo sòu, chaca fes que pren vam
Mai que mai trai de fum, cendreja ; mès quand crema,
Quand a travèrs l'escur, alarga un roge lamp,

Lamp que çai ven lecar los nívols negrilhoses,
Que dura solament lo temps de faire un ai :
Tot se tencha aladonc de rebats roginoses,
Coma lo sang espés, e dins lo brèu dardai,

Prompte coma l'ulhauç, dabans ieu se debana
Lo pus magic tablèu qu'òme viu n'age vist.
Dins un país estrange, ont un flume s'afana.
Ombrejat tot de lòng de son cors de galís,

Per d'aubres seglairencs e de nauta erbatjiva
Que jamai fantasiá n'a poscut dessinar
Un tropèl d'animaus, -en grand esglach, s'abriva
Tal que l'ors de caforna au peu reversinat,

Mastodonte mostrós, cèrvis a grand banatge
Serpnassas, crocodils esfraioses, lusèrps,
Rinoceròs sornut, lion au ros pelatge
E l'alegra gasèla, amiga dau desèrt.

Mès, de qu'es a despart, aquel garrut bestiari ?
Que camina solet en reganhant de dents ;
A lòga de marchar de pautas, au contrari,
Se ten drech coma un rove, e, tancat sus sos rens,

Anda, armat d'un lòng pau, fièr e la tèsta alèrta,
Tèsta qu'una crinièira envòuta e pòrta esfrai,
De tot çò qu'es membrat, a l'òme pro revèrta,
Mès n'a doas fes l'auçada e pas d'a-fons lo biais :

Espatlut, ges de frònt, embé d'uòlhs lancejaires,
Tant lusents, tant sarrats que diriatz ne'n far qu'un
Còrp pelut, pas de vòtz, mès de crits rauquejaires,
Tot espira en el fòrça, e coratge e ferum.

E tot aquò s'acorsa, aiçai de-vèrs l'autura,
Tot fug tant qu'a d'alen, marimèla a l'asard,
Sus un sòu que s'abissa, e cobrís d'a mensura,
En rebilhant sos flòts, la Mar, la granda Mar!

Lo lum s'es damoçat, aquí l'escuresina,
pus fòrta que jamai, car mos uòlhs i èran fachs
totjorn, au vai e ven de la lusor clarina
que manda lo volcan, repojant sos escrachs.

Totjorn a l'endavant de montanhas que brandan ;
la tèrra que tremòla ; alin, a l'orisont
la Mar descadenada e d'animaus que landan.
Per repèu ara plòu a flac... Maladicion...

Malur, Malur, mai vai, mai lo bronzin se sarra
lo mont qu'es jota ieu lo sente se quichar ;
antau qu'als primièrs temps i aurà que l'onda amara?
Tot au fin fons dels gorgs vai-ti s'escroquichar?

La lusida

I a'n ròdol dins lo cèl, de per d'aut la Serrana
Onte de jorn, de nuòch, en temps emmarinat,
Pescadors, païsans, d'en garriga, d'en plana,
Febroses, malautís, qu'aquel temps es gamat,
An lo regard trainat.

Tant que lo nívo' escala en bancadas fumosas,
Escampant en camin sas raissas e gropàs ;
Tant que lo daut reçap dins sas combas aurosas,
Los jaces siaus, movents, torrassas auratjosas
Que gomís lo debàs

Tant que lo miegjornau, imoisse e frejàs, bosca,
Avenat per l'escur, dins l'escur s'abrivant ;
Lo pescaire es carpin, lo paure febrós sosca
E lo trabalhador, la cara trista e fosca,
Tot lo temps vai cranant.

Mès tanlèu que d'aquí se mòstra una esclairida,
Sariá solamenet coma un fiusset d'argent,
Tot çò qu'aima lo bèu, lo clar, lo san, la vida,
Sent mòure en el l'espèr, car d'ara se decida
La virada dau temps.

Espaurugat, dolent davant parièr basacle
Despart ieu, a l'arrièrs trase un triste regard.
ò bondieu ! de qu'ai vist ? quante doç espectacle,
Lo d'aut es tot dobèrt, e puòi, ai ! ai ! miracle
Au mitan dau grand arc,

Aparicion de la Fada

Trelusent que, dau Cèrç fins qu'en Tramontanèla,
Dralha sa cintra, tal qu'un pòrgue celestiau,
S'aubora, pauc a pauc la bèla domaisèla,
La Fada dau país, la casta Serranèla
Que treva en aquí d'aut.

Drecha sus l'acrinal, tot escàs floreteja
La ròca negrilhosa emb sos penons rosats,
Sa rauba a largues plecs lusís e belugueja
Coma la nèu dels puògs que la rispa carreja,
E cobrís de conglaç.

Cencha d'una talhòla a color cremesina,
Las franjas floquejant, au grat dau ventolet,
De sa centura linja autant que l'amarina
Ven rebatre, ondejant dins l'espaça clarina
Las tenchas de l'arquet.

Sa corona es un fuòc que crema dins l'autura,
Sos uòlhs son de carbons, d'ulhauç escalugants
Sa cara un doç treslús e sa cabeladura,
Regolant a l'arrièrs, blavejant de negrura,
De jaiet flamejant.

Dins sas bònas, sa vòtz es un cant de serena,
Mai quand i a de dangièr, bronzís coma un claron.
O sap tot ; dau crestian devinha ont jai sa pena ,
Sap d'onte ven lo fuòc, d'ont lo rajòu s'avena,
E legís ailamont.

A lo gaubi de rèina ; estèc de sobeirana;
Ausarda, a bèlas fes, per parar son govèrn
Lo pecat la fugís : jamai lo mau l'engana;
A las vertuts de l'anjo e de la raça umana
Es l'orguòlh e l'espèr

Tanlèu que dau pinacle alin, a poscut veire
Lo borrol de sa tèrra, en rebutant son peu
D'un talh de man, vira e gèsta e cap-reire,
Clama d'un son de vòtz coma se pòt pas creire
Où ! Magistrau ! a ieu !!

 

La velha d'una magistralada

 

Dins las combas dau causse negre,
Onte lo Jòrg trepeja, alegre,
Lo Tarn rondina e l'Avairon se tòrç.
Sus sa jacina de nivasses,
Emborronats, lusents, grevasses,
Lo Magistrau a l'ora d'ara dòrm.

Aquí, dempuòi que monde es monde,
Lo sadolàs tròba en abonde
Tot çò que cau per bodonflar son lèu
I a de caravencs, un abisme,
De baumassas, d'avencs sans èime,
De fons sans fons e d'amontèls de nèu.

E puòi corrís dins las talhadas
Los fums de las aigas ferradas,
D'envaporats de sofre e d'argent-viu,
Et lo golut de tot aquò s'avena,
Mème de còps mònta en Cevena
Onte jamai n'a pas 'spigat l'estiu.

Per ne pompar las alenadas,
De las etèrnas gelibradas
Que chaca ivèrn çai ven recalivar
Alòr, malur ! Lo grand roncaire
De barralièr deven gelaire,
çò pus marrit que pòsque n'arribar.

Dòrm ben, mès abans de se jaire,
Coma lo càpol guerrejaire
Que davant nuòch a vist per lo trescamp,
L'enemic sai que tòca a tòca,
S'es mes dins çò que lo pertòca
a la parada, e mème per avant,

La vèlha, sai que, d'aut sos barris
Per ne'n gaitar sos adversaris
N'a ben lusit quauque còntra-sorelh
Coma que'n siá, la nuòch venguda,
En ausent la borjor sornuda
Qu'escala entre qu'au tremont lo sorelh

Bochard a fach la vira passa
Sens bruch, tot se mòu, la torrassa
Quilha, empilona, arrondís sos mochons,
Cadun tant naut qu'una colina,
Dessina a chaca remolina,
De monstres frusts que n'an pas cap de nom.

Dins los vaus la grèva parada,
Pompa de l'aiga encalorada
Los blanquinós e leugièrs fumeiròus,
E las neblassas pissorlairas
Maufactosas e congreairas
De malautiás, de rebas e de dòus.

Los cordons negres dins las combas,
Agantats e tòrç per la trombas,
En vira-vòut, fins qu'amont, dins lo cèl
Van s'espandir, negre apanatge,
Signe de maliciós auratge,
De la montanha esfraiós subre-cèl.

E tot aqueles maufarasses,
Anonciators de michants classes,
Lecan, fringan, fretan en s'engaubiant,
Los filons dau metal estaire ;
S'emprúnhan d'avapors qu'en l'aire
Per los borlièrs, descapan, ondejant.

D'aiga-fòrt que lo sofre espira,
Dau vitriòl que la lòna tira
De fons de tèrra, e puòi dels bolidors,
Salís en pichòtas grumèlas :
Poison, onte las bestioletas
Caçan la mòrt ras dels abeuradors,

Dau bachàs fosque e melancòni,
Pèscan lo sistre e lo petròli
Las trombas mèma an trobat lo secrèt
D'anar per gaugir sos ulhauces
A travèrs las asclas dels causses
Jusqu'en enfèrn acipar lo fuòc-grec.

Grela grespa, gelibre gresa
E tot se carga, tot se tesa,
Se vei, se sent que ié manca pas mai
Qu'una beluga o'na bofada,
Per dessabranlar l'encontrada.
Fièr e seren, lo magistrau se jai.

Estaloirat dedins sa breça,
Segur dau trionfe, sans prèissa,
L'aire boniàs espèra bravament
Que sa podenta sobeirana,
Fague sinhau de la Serrana
Per metre man au grand borrolament

Es pas sans que non trefoligue
De còps ni mai que trementigue
En ausissent las èrsas se sarrar
Adonc d'un còp d'uòlh trach de caire,
Viu e lusent coma l'esclaire,
Gacha ailamont d'onte lèu issarà

La Dòna. O ! Mar, se t'entreprene
Sembla que ditz, avant de prene
Dins son còp d'òcha escampat d'en galís.
Maugrat lo gaud de se desténer,
Un còp dins son sòm, pòt pas téner
Un lòng sospir. Tot en amont fernís,

Tanlèu, la parada marina
Recula e dins la lutz clarina,
Que part dau ròdo' ont es escobilhat,
Onte l'astre dau vèspre nada,
Apareis la Magistra Fada,
Que ven, l'ardida, au Somalh se quihar.

Es d'aquí que d'una guinhada
Rodilha tota sa terrada.
D'un vist subtièr devinha ont es lo mau
Es d'aquí que de la batèsta
De la vòtz, dau cap, de la gèsta
Dòna lo signe a son terrible esclau.

La contèsta dau magistrau

Tre que lo ruste escavassaire,
Ausiguèt ressontir dins l'aire
Los crits d'apèl, s'adrecha tot d'un còp
Per el es un convit de fèsta
Mès a lòga de donar tèsta
Coma un fenat amodèra son còp

Tal la bovina d'en Sauvatge,
A prima aubeta, en ivernatge
Quand los gardians alandan lo cledàs,
En premièr lo tropèl bolèga,
Mès maugrat la grand petelèga
Qu'a de landar, fumeja e resta au pas

Pasmens urlant la vedelalha
Salís, seguit de la vacalha
E puòi los taurs delargan coetejant
Fièrs bateires de rèire garda
Que conoissent arrèst ni garda
Aplanant tot en son brusent avant

Autant après una passada
Qu'a retengut son alenada,
Lo bofairàs gomís sos foletons,
Còla bondisseira e ratièira,
Qu'en serpentejant d'en Costièira
Davala, ardit, movent sos virolhons.

Mès tanlèu agandida en plana
La còla, alegreta, s'engana,
D'unes, còp sec, sus plaça, son tancats,
E tòmban ; d'autres fan la giba,
En amoderant son abriva
D'autres, enfin, en aut son rebocats.

Dins aquel temps la prima aubeta
Se leva gaia e belugueta,
Mès en vesent aquel preparatís,
La paura tota vergonhosa,
D'una veleta roginosa,
Cobrís sa fàcia, e, plorant, passa lis.

Lo sorelh, son brausent aimaire,
Que totjorn l'acotís, pecaire
Sans jamai podre enluòc la capitar,
Tanlèu que dau pinacle brista
Lo corroç qu'en aiçaval ista,
Tot esmogut, alarga per pietat

Sos rais los pus vius dins l'espèra
Que van trafegar jusqu'a tèrra,
Desmarmalhant la sinistra escuror,
Mès, vans esfòrç, pena perduda,
La baucadassa es tant fonzuda
Que los dardais bleugissents de claror,

Son damoçats a la passada,
Coma la viva calivada
Dins lo cendràs : bèu país car vesiat
Ditz, en s'embarrant dins son pargue
Onte que guinche, onte que targue,
Tot me ven còntra e me cau renonciar

A t'aparar de la batèsta,
Lo d'aut es fòrt, la mar ten tèsta
Coma lo mètge en temps de guèrra ai pus
Qu'a laissar far las maliciadas,
E puòi en mas escandilhadas,
Donar solaç als paures demoguts.

Tanlèu, una provençalassa,
Plan-plan emb son òrra testassa
Lo cabucèla, e l'escur avencís
Aquela premièira lusida
Es pas ben jorn, ni nuòch falida,
E lo d'aut, mai, se barra e s'ennegrís.

Pasmens la tèrra es assetada
Se sent pas pus la tremolada
Que totareta espaordissiá tant
L'animaudalha que la trèva
Mès, e maugrat 'quò, la calor grèva
Apodessant lo temps malaut, lo vam

De la mar que creis d'a mesura
Que sent resistir, dins l'autura
L'empilonar, siau, òrre, espetaclós.
Tot aquò trai mala pensada
Als animaus ; per tropelada,
De mena en mena, arrambats pauc a pauc ;

A lòga d'a bèl èime córrer
Coma puòi, a l'abric d'un morre
O d'un rocàs o d'un fonzut valon
Van se cabir, muts e tristasses.
Mès los peluts, dels michants classes,
Sai que, volguent s'assegurar d'a fons,

A la cima dels trucs escalan,
Gaiton als quatre vents, davalan
En se sonant, e van s'encafornar,
En barrant la destrecha intrada,
D'una rocassa rebalada,
A la braça, o'mb de bòu amolonat.

Enfin, tot çò qu'en tèrra a vida,
Jusqu'a l'erbolha, a la sentida
Dau trebolum que vai lèu espetar.
Un ferniment de branca en branca
Corrís : lo fuolham s'espalanca,
E lo lusèrp, per sòu, clena amatat.

De foletons una autra tièira
Davala, mès de la premièira
Lo mèma sòrt esprova ailai de bas
Ai ! que la mar deu èstre fòrta
Per remochinar de la sòrta,
Los primadièrs dau fièr magistralàs

Alagan e brofoniá

 

La mar es fòrta, emmaliciada,
De la tèrra desmarmalhada
Coma per temps aviá sai qu'agusat
D'enaigar tota l'espandida,
Ara que la vei mai sarcida,
Que resistís e, qu'emb lo daut tesat,

Caudrà lèu avedre bagarra.
Dau despièch, la fòla desmarra
Tot son amplum e d'un vam enfuocat
De vèrs lo fèrme se rebilha
Orla ! espofís e barbarilha,
Coma un mastís de ràbia mossegat.

Subre la plaja se rondèla,
La bosiga a plena maissèla,
Chapla l'escuòlh, l'emmaissa, lo gomís ,
Dels puògs, fai croissir l'enrocada
S'entrauca fins a la bolnada,
Per los baumums qu'a sos flancs se dobrís

E, rassegant, dins las cafornas,
Esclafís de bramadas sornas,
E de tusts grèus, e tot plens de ressons,
Diriatz, qu'alin, de jota tèrra,
Espetan petards e tonèrra,
O qu'un volcan landa sos flameirons,

Au luònh, lo tràngol sus l'ondada
Escala, e l'òrra cavalcada,
Cambarelant caval e cavalièr,
Acrinats de mochons, de gruma,
Qu'en l'aire lusís, giscla e fuma,
Van s'espofir còntra lo ròc batièr.

De sos fondàs, coma d'una ola
D'enfèrn, sordís de cuol-de-pola,
Gorgolhants, drechs e nauts coma de monts,
Seguits d'enòrmas cadeladas,
Qu'emb sas crinièiras alifadas,
Las prendriatz per d'alegres garanhons,

Quand la manada a pres sentida
Dau lop, e fug espaordida,
Afranquissent olivastre e ronzàs.
Tant que lo cap de mar s'adralha
Au fèrme o contra la rocalha,
Lèu sos cadèls barrutlan desbolzats,

Embé la clamadissa rauca
D'un singlar que lo fèrre trauca.
Mès quand engulha, en emplen, lo flumàs,
Los dos acorrents acapitan,
L'un sus l'autre se percipitan,
Coma d'arets, furons, desterminats.

Mès la lucha es pas de durada,
Sus l'òire doç, l'èrsa salada,
Lèu escalabra, ensèms se rebocant,
A pèrda de vista s'en córron
D'aquí que sus tèrra s'amorren,
Fòra dau jaç dau flume repofant.

Zo ! D'aquí ! per aquela gaunha,
L'enfla-mòla intra, carabaunha,
Mossega doga, envèrsa ribeiròu ,
Dejà, la granda embocadura,
S'es amplejada d'a mesura
E de grau qu'èra, es ara un estanhòu.

Un pauc pus luònh dins la planassa,
Lo flume entrapachat s'espaça.
D'un braç de mar, juscas als esquinaus,
A pres la vasta estampadura.
Ondeja, molina, tafura,
bacèla, borja, enaiga lo baissau.

E la mar totjorn tiraneja,
Per aquí se vei qu'a l'enveja
D'acipar mai son empèri d'antan.
E i avendrà se res la tanca :
Zo ! d'aquí ! per gorg e calanca
Raca a plen grau, siás la mèstra dau plan.

Cobrís tes, motas ; mórfia còla,
Brandilha pena, montanhòla,
Puòi la Serrana : anem ! e de bòn pas
Esperes pas que leca-fanga
T'acipe e puòi, zo ! vringa-vranga
T'escampe coma un pudent levatàs.

Anem ! Mès ai ! de qué ieu vese
Aquò's ben el ! òc ! pòs m'en créser
Ton enemic, lo fèr amacibran.
Veses pas la polsa qu'escala,
Amont, es el qu'a grand còp d'ala
La revoluma : escota, ause son bram

Veja lo coma çai davala,
Embé lo prus d'una cavala,
Que cor devèrs ont sent son cavalòt.
Auses pas lo bruch de rocalha,
Qu'ensús dels apens desmarmalha
E fai rodar fins qu'age trobat'n plòt.

E dau brancum que n'escabassa,
E de l'aubram qu'arranca, estraça,
Entendes pas los espets, lo çaganh
Lo vejaquí ! d'un còp de tèsta
Dorda una cadelada, arrèsta
Còp sec son frau, aquesta s'acabrant

Coma un taur ponhit dins lo morre,
Maugrat lo tust, repren son córrer,
Quand còp-sus-còp, un autre aflac de vent,
Seguit d'una grand rampelada
La prenon de plec, enversada,
Vai rebondir de tras, espotissent.

Las ondadas que la seguisson :
Aquestas, dau ressaut, s'eiriçan,
Las vejaquí presas per l'alagan,
E la brofoniá terrassièira ;
Una sus l'autra en cavalièira
Mòntan, tòmban, entre elas s'embrancant,

Dins un immense coa-lèva.
Mès lèu la polsa que panlèva
La brofoniá, cobrís tèrra, ciel, mar,
D'un brumàs que trèbla la vista
De l'ora-en lai res se devista ;
Mès dau borbolh que galina la carn,

Sordís de bronzins ensordaires
Un mescladís de vents troçaires
De còps de mar als espets de canon
De sibladas d'aiga foitada
De barrunlaments de calada;
De tusts de ròcs rodelant dins los fons !

Quanta tavèrna ! ò ! nom de mila
Aquò's pas tot, lèu a la fila
Çai vai venir las maliciadas ai !
Just una en amont se desraba
Cochada per la folestrada
De còntra còr, plan plan, dralha en aiçai,

Acrocant a chaca montanha,
Sas lòngas arpas d'estriganha,
Susorlejant nèu, grèla e vilaniá,
La roncada que la sostilha,
Maugrat sos òsses, la rebilha,
En plena mar, d'autras venon parièr,

E zo ! d'aquí ! las viroladas,
Los còps de temps, las reguitnadas,
Grava e sablon dins l'aire pallevats,
De brisum d'aubre' e de ramilha,
La pols dels motàs que desquilha,
Fins als calhaus dels sèrres bosigats.

Enfin per mesura comola,
L'immense e negràs pè de pola,
Qu'espandissiá d'en aval fins amont,
Sas cinc onglassas verinosas,
Sarra sas arpas nervilhosas,
A beles paucs en un solet mochon.

E dau mitan de la pautada,
Comença una viravòutada,
Que se renfòrça e grossís a cha-pauc,
D'un embutàs a pres la fòrma,
Dins son embocadura enòrma
Engolís nívo' e vapors d'amondaut;
E puòi, dins la destrecha gòrga,

En s'envisant, tot se i engòrga
E ven sus tèrra en fòga desbondar
Vira que viraràs, mascassa !
Torcís ta mostrosa carcassa,
E fai-t-enlai ont poiràs t'abondar.

Vai ! entrement tot çò qu'envòuta,
La mostrosassa viravòuta
Es desrabat, cossit, pastat, mogut,
Coma la mòuta que degòla
De l'entremuèja jot la mòla
D'un molin d'aura emb d'òsses engranat.

E quand rodant per garrigolha,
a tibat sa vasta panolha,
De nebla, sistre e vapors e poison
La gola au ciel, la coa a tèrra,
Gisclant l'ulhauç e lo tonèra
A travèrs bòsc dralha sos carrairons.

Sus la solièira es agandida;
Dau temps sus la mar amalida
La sema a fach, enfin, coma quicòm,
Descendre un pauquet de relambi,
Sola, la mar totjorn engambi,
Desmara tot çò qu'en son fons rescònd

De movement, de vam, de fòrça,
Talament que la viratòrça
Rèsta un moment aplantada au solís,
E, benlèu, seriá travirada,
Sans la rufèga estreminada,
Que d'en pus fòrt repren e la bandís,

Au darnièr'sfòrç, tras la montilha,
E la tromba qu'alin rebilha
Suça, abarreja en un solet ordòu
Los nívols qu'embruman los aires
Embé sos tròns e sos esclaires
Emb l'amarum que borja a grand revòu.

E tota aquela mari-mèla
Que dau pus naut dau cièl rondèla,
Jusqu'au fins fons dels tomples de la mar,
Que totes los vents acotisson,
Coma de chinasses qu'aquisson
Los lobatièrs sus un lop lèvacarn.

Dralha, ailalin, sa via tòrta ,
E tot en s'enfugent empòrta,
Dins sos revòus alagan brofoniá
Tot çò qu'en mar, en l'aire, en tèrra,
I a de malícia e de colèra
Quitant detràs, coma per mascariá
Temps seren, bonàcia calhada.

La levada dau temps

Enfin, a la lònga, laiada
De tant d'esfòrç, la natura a représ
Sa cara doceta e risenta ;
Mès tala qu'ara se presenta
N'a pas pus res de çò qu'èra autras fes.

Es pas pus de tot conoissabla
Lo fluvi arasat per la sabla,
Dòrs lo levant s'es cavat tres corrents,
Quitant aiçai per sovenença
Quauques estanhs d'instenta estença
Ont van trevar los mostres palusencs.

La mar amaisada e somesa,
Emb son doç marejòu careça,
Las auças que la mar a'mpilonat
De lòng de sa riba gibosa ;
Ritz emb la montanha auturosa,
Dur retenal de son gòuf escanat.

Lo volcan damoçat, mut, se quilha
Susprés, morgat que la montilha
Retengue alai son amiga d'antan,
La que, maugrat quauques auvaris,
Tot riguent, lecava sos barris.
Ont en temps siaud vesiá lusir l'autan.

Sus tèrra ! ai ! quanta chapladissa
Lo bòsc que l'aura a pres en tissa
Es bosigat, virat jota dessús.
D'aubres tant gròsses que de torres
Son getats sus lo sòu, de morres
Escavassats, d'autres dau fuolham nus,

De totes los caires fan giba,
Sai que per forviar son abriva,
D'autres, enfin a mitat'spalancats,
De las brancassas que penjolan,
De degots de saba regolan :
Diriatz de plors dels paures matrassats.

Dau celèste e de las auturas
L'aigassa a fach d'escavaduras
Còntra dels jaces terrassats,
Per de rocalhas rebaladas,
De colinas enbodenadas
O per los socs dels aubres desrabats.

Ont bocejavan de costièiras
De gorgs, de clars o de molièiras,
Dau sorelhet rebaton lo trelús,
Lo sorelhet, ton bèl aimaire
Que te fai ò ! mon car terraire
Tan bèu, tan san, coma enluòc n'i a [pas] pus.

Dessé qu'alin, dins l'espandida,
La tronada fug amalida,
En rondinant de luònh en luònh,
Coma la fèra sauvatgina,
Que la chorma, de sa jacina
A drevelhat de subre-saut.

Dessé que lo sorelh dardalha
Sus l'escur qu'emb de flambas raia,
Que tèrra e mar a plen peitral,
Pompan sas brausentas rajadas,
E que dins l'aire, a grand'ondadas,
Los parpotèls son en varalh.

Dessé que tot se requinquilha,
Erbolha, aubram, grelhon, ramilha
Tant au bòsc coma per l'armàs
L'alen d'aquela bèla jorna
Als abrigats, dins la caforna
Vai reviudar los assostats.

Adonc tota l'animaudalha,
A travèrs camps, corrís, s'estralha,
Bramant de jòia e de bonur
Festejant cadun a sa mòda,
Lo sorelh qu'ailamondaut ròda,
A travèrs la capa d'asur.

 

La festa

 

L'aubre de macabèu alanda
Sa brancadura linja e canda
Bèu temps amai s'endurarà
Cambadas, jòia, amor e caça
La vida enfin a pres la plaça
De l'esfrai que ten tot chorrat.

Los baumèls an fach sa sortida,
Mès la còlada estabosida,
A lòga de faire d'esclam
Davant parièira bassacada,
Es aquí muda, estomacada,
De festejar n'a pas lo vam.

Arriva un gimèl e la fola
A sa vista se reviscola,
Es de remarca aquel, ma fe,
Despart la carura e l'auçada,
Una serpnassa aprivadada.
Se mòu au torn de son copet.

Ensemble escalan la costièira,
E dominant bòsc e rausièra,
Lúrnhan dòr l'ennaut e l'enbàs
Se mòstran embé de quieladas,
Estralhs, chaples, embosenadas,
Dralhas e carraus bosigats.

Tot d'un còp, de totes los caires,
Esclafís de crits ensordaires,
Dels sieus çai venon dòrs aiçai
Aquestes, emb de crits, de gèstas,
Als arribants ié fan de fèstas,
E ne'n ven, ne'n ven que non sai.

D'aquí tota la molonada,
Camina, muda, afeccionada,
Dòrs un estèrle e naut planàs
Onte se vei a bèles ròdols,
D'aclapassas de ròcs, de còdols
Dolmèns e menirs atieirats.

 

La Ceremoniá

 

Adonc lo gigant que comanda
S'arrèsta, sos braces alanda,
E se virant cap au levant,
Sus la rocalha s'aginola.
En mema tems tota la fola
Bombís tres còps en s'amorrant.

Lo baile mai, dòrs la Serana,
Ont de la bèla sobeirana,
Trelusissenta de clartat,
Poncheja lo cap de divessa,
Baile e frapa, emb granda alegressa,
Se prostèrnan d'aquel costat.

Tres còps los frònts sus lo sòu dórdan,
Tres còps de quiladas qu'ensórdon
E, puòi, tot d'un còp, s'auborant,
Dòrs l'auriscle que l'aura ca ça,
Brandisson lo ponh de menaça,
Emb agairada e grand bocan.

Aquí la dança qu'acomença,
La dança de la desliurença
Quicòm d'estrange, d'esfraiós.
Que de sauts ! que d'escarlimpadas
Viravòuts e farandoladas !
Quante bosin, a! malurós

De regets, de clamors, [e] de cambadas,
De bracejaments, d'apautadas,
De virolets, d'idoladas, de brams,
De siblaments de la serpnassa,
Qu'au suc dau mage s'esquialassa,
Fissant embé d'uòlhs lancejants.

 

Lo sacrifice

 

Onte vai aquela baugina ?
A bandit la còla e camina
E corrís, fòl, destimborlat
Bracejant e branlant la tèsta,
Perqué donc a quitat la fèsta ?
Subre un rocàs ven d'escalar.

Vai ti faire una predicada ?
Non pas, car vran ! d'aquela auçada
Se trai d'un vam au fons dau vau
E lo que l'abisme recaça,
Morís per requitar sa raça,
E n'amaisar l'esprit dau mau.

La dança autanlèu es tancada,
ié córron, a bèla braçada,
L'empòrtan, en ceremoniá,
Onte los martires s'entarran

Au ròdo' onte los dòlmens sarran,
Los mòrts de fe de galhardiá.

Avant ! dins la tèrra rausada,
Los òmes cavan 'na talhada
Chaca costat margan de plòts
D'autres, enfin, d'una lausassa
Carrejada, en pes, a la braça,
Ne'n cabucèlan lo sant cròs.

La vòta es pas aquí finida
Un còp aquesta òbra complida
Un escachon armat de paus
S'escampilhan a la sornuda
Dins lo bòsc van far la batuda
Los autres emb lo majorau

Lo man.hir

 

Van d'un sèrre, onte la natura
A talhat, d'un costat, l'autura
Coma un paret, puòi d'aut en bas
Dins lo granit badan d'asclassas
De talhs subre totas las faças,
Diriatz de man d'òme traçats.

Margan de fustas dins la vena,
Agrejan e sans fòrça pena,
Un blòt es lèu dessagrilhat
Un blòt nautàs coma una torre
Tòmba en polsejant ; que lo morre
Dau sabron n'es destrantalhat.

Ardit ! Ardit ! de mans, de braces
De calas, de tòrols d'aubrasses
ò ! iça ! de cantèl, de plan
D'onças, de mans, escroquichadas
òu ! d'espatlas endavaladas
Abotatz ! l'enòrme peçan,

Coma quicòm sans tirar lònga,
Sus los tòrols enfin s'alònga,
S'ausís un sospir de solaç.
Puòi, un bot, emb de rusca nosan
Dau temps que per davant lo mólzon
En s'ajonhent, fèrme, detràs,

Per costat, n'i a que lo mantenon,
A chaca esfòrç, tant s'endevenon.
A chaca ai ! fan tant d'alanç,
Que dins pauc, la rusta rocassa,
Es gandida just a la plaça,
Ont van l'adrechar d'ara estant.

Anem ! pas de mòla ni plèti
Cau que s'adreche sus son sèti,
An ! zo ! de braces ! de ponchets
Daut ! daut ! e cadun se despèra:
ò iça ! la tèsta pèrd tèrra
Sostra - e pas d'esprís-esprés !

Tornar son a còta malhada
ò selha ! es a mièja auçada,
Zo ! de calas, ponchets, pilons,
Ai ! ai ! las sostas s'entemènan
Las ruscas tòrças se destrènan
Lo baile, orlant, sarra los ponhs.

Cent òmes, que digue, cent vidas
Coma autant de cariatides
Jot lo blòt córron s'arc-botar
Quau dau suc, d'esquina, d'espatla
Quau d'asseton : vai ben, res branla,
De carn e d'òsses es tancat

Las còrdas, mai, se retorcisson,
E las quilhas s'assujetisson
S'es pres alen ; au darnièr còp
ò ! iça là ! benedicieta
Lo peçan ròtla sus sa sieta
Trantalha un pauc lo mostrós blòt,

Diriatz au premièr còp que tomba
Mai pauc-a-pauc mòla e s'aplomba,
Un crit de jòia espectaclós,
Fai tressautar bòsc e graussièira
Una de mai sus la grand tièira
Semblan dire d'un èr gloriós

Oi ! saguetz fièrs d'aquèla esclapa
Es un tòc dins la granda estapa,
Que dralhan los paures umans,
Per el las raças avenentas
Saupràn las causas surprenentas
Que s'es vist i a mil e mil ans.

Siatz una paja d'escritura.
Siatz un simbèl d'arquitectura
Cromlècs, menirs, dolmèns, clapàs.
Oi ! dels bèus arts siatz l'espelida,
L'obelisque, la piramida,
Vos seguiràn de tras en tras.

E mosolèu e catedrala,
Palais, colonas trionfalas,
Caps d'òbra, au jorn-d'uòi dels crestians,
Maugrat la copa desparièira
Vos deuràn l'idèa premièira
Fièrs, e poderoses gigants !

Per pas faire mentir ma dicha,
Au torn de la grand Pèira-Ficha,
Tornarmai se son acampats ;
Los que son ras d'ela s'apautan,
D'autres sus sas esquinas sautan,
Drechs, frònt au ròc aponcheirats

Sarrats espatla còntra espatla,
Muralha umana que res branla,
E puòi, sus l'estatja de carn
Per ne'n faire los faiçonatges,
Escalan d'autres personatges
Los primadièrs dins lo grand art!

Emb de còdols coma la tèsta,
Bacèlan bocinhòla, areta ;
Aponchan un bricon lo cap,
Ventran l'en mitan e la baissa
En se sarrant dau sòu se biaissa ;
Enfin ne'n fan de tot sicap.

De luònh la fòrma redonenca
De luònh, creacion premieirenca,
Dont son tirats d'amont d'alai,
Los astres que luso' e sorelhan
Las plantas que sus tèrra grelhan
Tot çò que viu, se mòu e pais.

 

Lo fuòc sagrat

 

Mès dau temps que los esculptaires
Bomban per amoçar los caires,
Aplanar los ròdols ronhós,
Lo femelam, adonc se sarra
En doble reng, flamba a la cara,
Marcha solèmne e majestós

La qu'es en tèsta, l'abadessa,
Pòrta au còl, per tota belesa,
Un torn de cauquilhon de mar,
De las doas mans sarra, ufanosa,
Una branca perosinosa,
Qu'un tròn a'spalancat dau marc.

Un còp ras de la pèira freja,
Que jot lo martelar flambeja,
Clena la brancassa en abans
La cima en mièg de las belugas
D'en pus fòrt los còps de maçugas
Bomban sus lo frejau dindant.

Ai ! ai! bondieu ! la pegolada
Peteja en gisclant de fumada,
Jòia ! lo flambèu es abrat,
E dins l'aire blau que tremòla,
De las clamadas de la còla,
Fregina e lutz lo fuòc sagrat.

Puòi femelam e primadièira,
Flambèu en man, de la costièira
Davalan en serpatejant,
Au fons dau vau que res ajorna,

Aquí badalha una caforna
Que d'i intrar res n'a pas lo vam.


La demorança de la fada

 

De la fada aquò's la demòra,
Quand de las Cevenas en fòra
çai ven trevar lo país bas,
Degús sap pas son arribada,
Coma ne'n sòrt, coma es intrada,
Se sap quand i es, adonc dau pas,

Tot empachocat de rabóstia
Se vei un quicòmet que brilha
Blanquejant coma lo lumet
Qu'en amont abra la luseta,
Coma la sieu la lusoreta
Dardalha e mòla a momenet.

Aquela clartat viva e mòla,
Es lo treslús de l'aureòla,
Que cencha son frònt, rebutat
Per lo cristal e candeletas
Que plan-plan a bèlas pausetas,
La tèrra òbra de son sicap.

D'aquel moment la bauma escura
Ditz que la diva creatura,
Esta per ara enquicòm mai,
De fèt, l'an vista, au luònh dau causse
Lampar coma un vespral ulhauçe
Darrièr dardalh d'un jorn de mai.

Alòr la primadièira sola
S'avança, per sòu s'aginola
Lo flambèu dins lo ròc ponhís,
Au ras d'aquèla gola muda,
Puòi la codrilhada esmoguda
Dins las aforèsts s'avalís.

Lo rebostèri

Dins l'entremièja los caçaires
S'agandisson non sans desaire
N'i a' gut de blassats e de mòrts !
De que ié fai ! la caça es bòna ?
Puòi es la vòta de la dòna
A deman, laguis e maucòr !

Per ara vengue de mangilha !
Amai n'arriba, de cacilha:
D'orses, de lions desrencats,
Cèrvis la garra brigolada,
Crocòdils pres a la badada
Mastodontes amaçolats.

Lo que pòt pas portar rebala,
Pròche la pèira trionfala
Se n'es acampat'n gròs molon
Sa vista lèu-lèu desrevelha
La fam ; d'onglas, de dents s'espelha
Au grand rebònis ! La rason

E lo pauc d'èime qu'an s'escrafa;
Tota l'idèia es a la bafra
L'òme a fach plaça a l'animau.
Jamai un vòl de gropatasses,
De vautors o de chinarasses
A la curada, au cadarau

La nuòch sus un camp de batalha,
N'an tant morfiat de carnifalha
Coma aqueles alobadits,
Embé las mans, a plena maissa
Estripan nèrvis, carna, graissa
Lo dets, totes ensagnosits .

 

Païsatge

 

Au morre la sangarinada;
Forfolhan fins a la bolzada.
O ! qu'avalisca ò ! qu'aquò's laid
Embé vòstre òrre goluditge,
Fasètz venir lo regolitge
O! mostroses N'i a pas pro ? mai ?

Abotatz ! Per qu'aquò finigue,
Cau que l'ossalha se rosigue,
Tendons e croncidèla, enfin,
Emboiricats fins a la gola,
Fauta de carn o de mesola,
Lo rebònis aguèt'na fin.

L'òme e la bèstia an fach sa passa,
Ara qu'an de tot a la lassa,
Afalenats, tibant l'artelh
Subre la grava ensagnosida,
Los còrs peluts fan la dormida
Ben a la raja dau sorelh.

Lo sorelh de sa cintra a pres la davalada
Sus la plana brausida, emb sos rais de galís,
Esperlònga, plan plan, l'ombra desparaulada
Dau vertuós aubram, que de la valonada
Escalabra los puògs, los envòuta e cobrís.

Traitosas aforèsts onte la sauvatgina,
Sadolada de carn s'amaga tot lo jorn;
D'ont la nuòch ne'n sortís orlanta de famina,
Que per s'apasturgar, car res mai l'interessa,
Res que la grand mangilha, e, per escàs, l'amor.

Boscàs espetaclós ; aubram d'estampadura
Mostra, estrange brancum sans mèu, sans flors
Erbatges sans perfum : la sauvatja natura
N'a pas'ncara enfantat las floses, la parura
Ni l'aucèl, ni l'abelh ni lo fruch agostós.

Sus los pins, sus los ifs a lòga d'aucelina
Las ratapenadassa' agriponan sos cròcs
De branca en branca andant, la charnèga monina
A la cèrca d'un fruch que n'a res que la mina,
Tal que gala, pinhon, dàto'amar e tot clòsc.

De la cadola, alin, que raseja las pradas,
Ont trevan crocòdils, erbassièrs pè forcat,
Ne'n ven, a bèlas fes de planhums, de beladas,
De siblaments de sèrp au luòc de bresilhadas,
Tot grèu, ruste e sauvatge e per estomacar.

Lo sorelh de sa cintra acaba l'enregada
Escampant sus los trucs, los darnièrs lamps de fuòcs,
L'ombra s'escuresís per comba e valonada,
Quand los aubres dau bòsc an la testa enflambada
Coma se l'incendilha abrasava los puògs !

Mèma quand lo tremont l'engulís dins sa maissa
Sos lamps van lancejar coma los d'un volcan
Sus los nívols clarins, rebutant dins la baissa
De trelusents dardais retrasent a'na raissa,
A un revèrs maienc qu'esposca dins los camps.

Es l'ora qu'a passets los erbassièrs caminan
Devers lo rescondon, entre lo feuse-aubre
La consòuda e bolets e palmièrs que bofinan
Adereng lo fuolham ; puòi de còps reversinan
La tèsta, en agachant devèrs lo monument

D'a-m-onte, totescàs, ausissián la clamada
D'onte n'es davalat de caçaires ferons
Qu'an fach chaple de tot ce que cor, trepa e niuda
Pas paur ! pas paur ! amont l'òme fai la chaumada
E l'ora a pas sonat dels orses, dels lions.

De lhauces vesperals devèrs lo larg flambejan
Signe d'una nuòch canda e calor per deman
Quand tot d'un còp dels puògs, qu'alin ara negrejan
Fusa una grand lusor que los uòlhs ne'n neblejan
Un lòng bram de suspresa esclafís per l'escamp.

 

La venguda de la fada

Es la dralha que fai a travèrs l'espandida,
La fada encantarèla en largant dau Somalh
Devèrs ençai d'ont es d'un virar d'uòlh gandida
Sans tocar sòu e dins son airala escorrida
Escampilha detràs beluga', ulhauç, dardalhs.

En cadièira dau prècha, ardidament se quilha
Espincha de tot caire, escota, tot es siau
L'òme es totjorn jagut ont a fach repetilha.
Lo ferum, de la caça, a pas dralhat la via
E jota lo cobèrt s'es cabit lo bestiau.

 

La fada e los quatre majoraus

Adonc de tot son naut la fada gloriosa
Se tesa, emb aquò puòi als quatre vents dau cèl
Alarga la man dèstra ; e la man poderosa
Es obeïda, car lèu de l'espaçada blosa
Sordís quatre malhòus per respòndre a l'apèl.

Un ven d'en país d'aut: un bèu grelh de joinessa
Blondin coma l'espiga e brausent d'estrambòrd.
Per respòndre au sinhau encamba emb ardidessa
Dos grands flumes e tant qu'eles en pressa
La viòla en man, canta l'amor que ponh son còr.

L'autre ven dau ponent, a 'scalabrat l'autura
L'autura espectaclosa ont jai d'etèrnas nèus
Dels servitors de Dieu a fe, vestit, figura
E per çò de l'esprit es d'una estampadura,
Parièira as puògs gigants, dels gigants Pirenèus.

Lo que ven dau miegjorn quita castèl e bòria,
A-n'onte los planhents atròban nòble còr,
Onte, temps a venir, vendrà sèire la glòria,
Car, a son temps destorbe, escriu la grand istòria
De la raça latina embé sa ploma d'òr.

Dins l'auba lo quatren dòrs l'aupilha s'aubora
Tot coronat de nèrta e de rams e de flors,
E tot en s'enauçant sa cara s'encolora
De rais esbleugissents que res ne dessanflora
Car gisclan dau fogau etèrne e luminós.

E los fièrs Majoraus dins l'aubeta rossèla,
Fusan coma lo nívo' acotit per lo vent:
Son agandits au còp pròche de la piucèla
Se dònan la braçada e jot chaca parpèla
Una larma de jòia espira tot d'un temps.

Emb sa cara risenta, adonc la genta fada
Se clena, emb aquò fai salut, jòia e solaç
Als quatre primadièrs de nòstra raça astrada :
" En vesent mon sinhau avètz quitat parada,
Per venir m'atrobar sans agachar detràs.

Gramecís ! ben vesiats, de vòstra aimabla prèissa,
Òi ! gramecís ! per ieu e per 1'umanitat,
Car despuòi tant de temps que dins l'escura breça,
Desmaucorada per lo vèle que se dreiça,
Entre ela e l'avenir, entre ela e lo passat.

E ben, dau ridelàs atissós que l'alassa
Per vautres vau sarrar los plecses negrejants "
E coma ditz aquò, vese enlusir l'espaça,
E los caps de jovent agachan dòrs la plaça
Ont jason los sadols ai ! Bondieu ! los gigants !

 

Los gigants

Mai, ela : òi ! los gigants susprés au pè de l'òbra
Los terribles gigants, vòstres desavancièrs,
Que dempuòi de mila ans, l'escuritat recòbra
Mès, gràcia a mon poder lo mistèri se sòbra,
E vos los mòstre tals qu'èran als temps premièrs.

Còsta emb(é) lo goril, vivent la mèma vida
Ferum e carnassièr coma el per son manjar
Malur e venjadís mema tèsta aganida.
Mès aqueste, au fins fons de sa tuca estequida,
S'atròba un pichòt moc que lo mena a somjar.

E de l'escur croton que lo lunet ajorna,
Sordís, a bèlas fes, un lamp d'entendement,
Es vrai qu'a son instint de bèstia lèu retorna
Mè'es lo sol qu'en familha estatja a la caforna
Lo sol que ritz, que plora e gacha au firmament.

Es lo sol atanben que de la bèstia ruda,
Quita la prima fòrma a bèles pauquetons
Son còrps demenuís, sa cara se tremuda,
Son biais, amai son gost ; sa lenga presque muda
Breteja un paraulís, mai vai, fai lo rebors.

Dau que mai ié revèrta entre l'animaudalha
Aquel d'aquí tal èra, es, e totjorn serà,
D'aquí que de la tèrra ont tot se degavalha,
Age disparescut, mème, fins a sa dralha,
Car n'es pus que matièra e tot s'estraçarà.

Mès l'autre, es quicòm mai, çò qu'a dedins la testa,
Dau temps e de la mòrt a desvirat lo talh.
Lo lum ara es flambèu, dins son creis res l'arrèsta
Sus tèrra cobrís tot ; a son costat tot prèsta
Gràcia en el l'òme es mèstre e coma el immortal.

 

Istòria dels gigants

Esprit de l'òme ! anem gigant ! rei de la tèrra
De ta govèrna pren las arenas daut ! daut
As ton plen d'enemics que te fan rusta guèrra
Desempuòi l'insecton, a la bestiassa fèra.
Totes los elements, e lo freg e lo caud.

E d'aquela ora enlai, la guèrra es declarada
Tot çò qu'a pas sofrit la jonta e lo colar
Tot çò qu'a pas portat fruch, espiga daurada,
Es desrabat, caçat de contrada en contrada,
D'aquí que n'a fach fin, emb aquò sans molar.

A la tèrra se'n pren per acipar la jaça
Dau Cifèr, creator, lo rei dels elements
Trafiga entre los ròcs l'enòrma calascassa
Vei los jota-terrencs e l'abisme e l'asclassa
Ont lo fuòc a getat gas e metaus rosents.

Acipa lo sicrèt dau diamant, vei la vena
Que devala tot drech de vèrs lo fuòc central,
D'onte, de còps que i a, la mar jota-terrena
Percipita sos creis sus lo brasàs que rena
Escopís e repoja e mes tot en baralh.

E la tèrra fernís e lo fuòc recaliva.
Vei gomir lo volcan mai vei ges de Cifèr,
Escala a flor de tèrra, en Pirenèu s'abriva,
Grimpa lo Canigó mès tre qu'au suc arriba
Lòga d'adusà'u cèl coma n'aviá l'espèr

S'atròba cort e cort e sus l'auta montanha
Tabla de ne i ajónhe'una autra e benlèu mai
Se cau : a l'òbra ! e zo ! sans molura, ni canha.
Malur malur ! lo fuòc dau celèstre lo ganha.
E los monts Pirenèus creman de l'ora en lai,

 

L'arribada d'Ercules

D'aquí qu'a las doas mars l'incendi se damoça
Dins aquela entremièja un bateire estrangièr
Desbarca emb son armada e coma un lop s'acorsa
Sus lo pòble gigant, de lònga, dins la polsa
Lo sang embé lo sang a rajat de metièr

E la lucha contunha, ardenta, acarnassida
Quand, per malur, en Crau, onte son acampats
L'enemic los suspren, adonc, pas de causida
Perdre la libertat, l'onor o ben la vida,
Per traitressa, los pròs morisson aclapats.

Mès lo çagatum rèsta e quand la codrilhada
que çai ven dau mistèri e fug dins lo tremont
e que coma los flèus o coma la tronada
vai sans causa de res jot la sorna butada
d'un quicòm que degun sap pas'ncara lo fons.

Adonc mai que jamai la grand raça regrèlha
e pòt ben ne'n venir de Cimbres, de Teutons,
amai tot lo ferum que la tèrra congrèa
auràn bèu a bofar sus l'ardenta calelha
lo lum escracharà totes los mecheirons.

Òi, Gramecís a tus, nòbla raça latina
lo flambèu de l'idèa a partir dau fins fons
d'aquesta tèrra enjusca ont l'òme s'imagina
qu'es lo tròne estelat e podéncia divina
pertot flambejarà, qu'es luònh aquel croton,

aquel espés cervèl ont coma una velheta
coma un moc per escàs ajornava lo suc
quanta creissença a fach, dempuòi a l'ora d'ara
òi, mès jusca a la tòca autant ne'n rèsta encara
a vautres bèus amics a cimelar lo truc.

 

La vision de la fada

Mès de qu'es que ié pren ? La bèla profetessa
S'arrèsta, extasiada e los uòlhs alucats
Targa amont, en amont, veiriá-ti la divessa,
Tras l'abisme, lo luòc d'eternala alegressa
Apromés au crestian que morís sans pecats.

Chut ! vai parlar. De fes d'una vòtz afectada
Rusta, s'entrecopant e bracejant los mòts
Que van a bèlas fes coma una folastrada
D'autres còps, plan planet coma se sa pensada,
Penequeja e puòi, zo, desbonda sus los pòts,

Oi ! ditz : l'escalaràn la nautassa montanha
A trobar lo secrèt de la vida, e la mòrt
De mistèris n'i a pus, pus de mau ni maganha
Sap los sèt sens, conois los fluides, maja escanha
Qu'encencha, mòu e fai d'aqueste mond un còrps.

S'ajonhissent ensèms emb las autras planetas
Totas au grand sistèma e puòi lo tot au tot
L'esprit subtièr, l'esprit dels reires, beluguetas
Non vesentas a l'uòlh, tant que son menudetas
Parpalhejan dins l'aire e l'immensa claror.

E son cervèl madur, uòi se n'abeura a romple
Anem ! daut ! daut ! escala ! apren ton vesinat...
L'aire embé sos corrents e de vapors regonfle
Es trespassat, per ara es ton pus grand triomfe...
Entre los vius lugars que pòblan l'enplanat

Dins los carraus perduts que dralhan las cometas
S'acorsant de l'escur, per baisar lo sorelh
Rabinan en passant, caps, neblosas facietas,
Cabeladura d'òr, e fugent, beluguetas,
Per de siècles portant l'esclat qu'an pres a-n-el.

Dins aquel void immens ont los glòbos se mòvon
Onte sans còmpte òm vei fusar d'estelonèls
Polsums de mondes mòrts que dins l'espaça plòvon
Dins aquela espandida es aquí que s'atròban
E varalhan sans fin d'immortals anjonèls.

Arcànjols, serafims, esprits dels benuroses
Qu'an conservat la fòrma e lo gaubi dau còrps
Bèu darnièrs abitants dels esfèras polsoses...
Tal vosautres, aprèp de siècles tant nombroses
Qu'òm pòt pas calcular, auretz subit son sòrt,

La tèrra qu'abitatz, l'ombra dau còrps e l'anma
Fugiràn per totjorn l'enòrme cadavràs
Per saupre onte cadun per la pensada eissama
A-n'onte l'ideal e tota la sant-clama
Dels pantais que s'es fach saràn realisats

S'agandiràn ! vos dise ! encara quauque espèra
E l'escur tabernacle a perdu son secrèt
Tanca t'aquí ! minhòta : es l'estela polèra
La que de son regard fissòna nòstra tèrra
L'envòia dins la dralha e la ten en respèt

Mès la tèrra es pas sola a sentir sa fissada
Sans ela los tres buòus se bestirarián lèu
Maugrat Peperelet maugrat son agulhada
Rebalarián lo carri en fòra la rodada.
Lo tropelet testard fugiriá la pargada
E dins l'immens apais s'avaliriá benlèu

Quau retendriá lo brau quand pres de petelèga,
Bombiriá sus la cabra o quand lo fièr lion,
S'acorsant a son torn auriá quitat la rega
E que de son sicap la batèsta fai lega
E la Vièrja, e l'Aret. Quante forbic amont

Gramecís a l'estèla autorn dau Zodiaque
En rengueta tot cort jot son regard magic,
Dau pus fòrt au pus flac, pas un que fonhe o flaque,
Pas'n que cèrque a fugir au camin de Sant Jaque.
Vira que viraràn lo fluide magnetic,

Que dins lo viravòut d'esperel se congrèa
Es coma lo liam que ten l'èga au rodet
Cauca que caucaràs l'ega s'escarrabilha
Sens que siágue besonh dau ponchon, de la bilha
N'i a pron que dau gardian sentigue lo poder.

E los ans, meses, jorns, celestiala polsilha
S'auboran de l'airau e fusan per alin
Dins lo sorne infinit, ò ! la bela granilha
Que lo trepilh escònd que lo temps escobilha
Rèbas, tempèstas, guèrra, asard, ur, flèu, destin.

Tot aquò se magença aquí, puòi, zo ! s'espaça,
A tusta bòrnha, gara au que sap pas legir
Dins lo grand libre d'òr, sus la tèsta recaça
Tot lo gran escondut ; mès non, la maja raça
A destoscat l'estèc que fai lo mau fugir.

A ! ne'n veirem ben mai abans d'èstre a la tòca.
Avèm passat lo carri, emb son preciós carreg;
Rasejat los tres reis que se'n van tòca a tòca,
En quista dau grand tot, çò que tant nos pertòca,
Aquò qu'acotissem e d'anma e de coret

La dralha dau Cifèr, la grand dralha lachada,
Ont regolina, a flòc d'escalugants polsius,
Que chaca gran brandit, chaca atòma auborada
Es un monde vivent, emb fòga estrempassada.
Son luònh per ailaval palles coma de lums,

Los astres treslusents qu'esclairan nòstra tèrra.
Zo ! totjorn escalem dins los mondes novèls
E sorelhs sus sorelhs, esfèras sus esfèras
Tot aquò s'afranquís. Zo ! totjorn ! ben espèra
Mai vai, mai se fan clars los celèstes tropèls.

Un aiçai, un enlai la finicion se sarra ;
Aquí lo bèu darnièr que cabana debàs
Debàs, debàs ; plan plan l'escuretat se sarra.
Un magre raionet [que] parpalheja encara
Es avalit... pas res d'amont, d'aval, de tras.

De qu'es aquò ? La mar aicí 'n aquela autura ?
La mar, vista de nuòch dau suquet d'un bancau ?
Mès non, la mar per tant que la nuòch siágue escura
Se vei mòure quicòm, un quicòm que tafura
Aicí res que la nuòch, l'estar, l'etèrne siau.

Pasmens dins aquel tomple ont sembla que res muda
Se sent que i a quicòm dins aquel res de res
[A la lònga òm devista dins la sornuda]
Quicòm coma una ondada e mostrosa e pesuda
Que borja dins lo void, e'mb son esquich tramuda
Las sasons e congrèa auratges, trombas, fregs,

Mès de qu'es aquela òrra e fonzuda sornuda
Fin finala de qu'es tot aquel res de res
Es lo freg eternal, es la nuòch trista e muda
Es lo caòs, la mòrt, e causa inconeguda
Es Dieu lo Paire, òcben, Dieu lo paire susprés.

Dins lo fons dels fins fons de l'escur tabernacle
D'onte tot ven, ont res tòrna ni carn ni 'sprit
O raça de mon còr l'as fach lo grand miracle
As subrat dau passat l'espectaclós basacle
En prepondant lo raive e deschifrant l'escrich

Escandalha entrement lo neant e l'abime
Se'n vai venir lo filh, lo cifèr creator
Lo sublime insurjat que sans sens e sans èime
Embé lo Paire lucha e gràcia en aquel crime
L'univèrs es creat, mès l'exterminator

A bel èime parièr damoça lutz e vida
Crea que crearàs, tua que tuaràs
E zo totjorn sans gaug, sans arrèst ni causida
Aicí l'inmudadís, alai, vam, escorrida
Movement, calor, fòrça afonsa, mai veiràs

 

Lucifèr

Ailalin dins la nuòch que pertot emmantèla
Un pontichet menut e totescàs lusent
Coma un vist d'uòlh de lop que la fam mortavela
L'as vist? e ben de qu'es ? un brigonet d'estèla ?
Lo lum de la luseta un vèspre de printemps ?

O ben l'esclar foscàs d'una luòncha neblosa
Vejaquí que se sarra e grossís a cha pauc
Ai, coma fusa e lampa una alenada aurosa
La devança e degòla, en degolant nos crosa
O grand Dragàs, es tus que ponhes dins lo siau ?

Las banas en avant, la coassa anelada
Lo còrp espectaclós d'escatas tot cobèrt
D'arpassas de dragon, d'uòlhs de ratapenada
Largant au luònh d'ardents a chaca còp d'alada
Vastas coma un mièg'sfèra estracinant l'etèr

Fai sordre e regisclar coma d'un fuòc de jòia
De belugas a flòc, vola que volaràs
L'escur es avencit, l'abisme ara es en ròia
La vida gràcia a tus espeta en sa belòria
Anem, vòla e degòla ò poderós Dragàs !

E dins l'escur s'enfonza ; una revolumada
De pèrlas de diamant l'envòuta e lo seguís,
Tras el, lo belugat, la polsa congreada
Per lo flagelament e la desagregada
Se mòu, rondèla a boldre, au drech o dau galís.

E tot en barrutlant, en astres se tremuda
En mondes, sorelhs de l'andilhon lusent
Gisclan, degòlan, van dins l'etèrna sornuda
Escampar la clartat, la vida inconeguda
Que jai dins ta natura, ò miraclós surgent !

Mès un còp luònh dau grífo'etèrne que lo polsa
cadun de la matièira espròva lèu lo sòrt
beluguet e creissent la mitat de sa corsa
l'autra mitat plan plan maina e puòi se damorça
jota l'esquich frejàs e lo bof de la mòrt.

ò mòrt, Paire Eternal, caòs, neient, mistèri
ara siás descelat destruci d'univèrs
ton tròne de conglaç, ton tenebrós empèri
n'an pas ges de poder qu'au pas dau cementèri
l'endeçai, l'endelai son dau Filh, lo Cifèr.

De la divessa aquí la paraula s'arrèsta
puòi dòrs los majoraus badants, estomagats,
aclina en soriguent lo regard e la tèsta
emb aquò fai: "Minhòts, ara ma joncha es lèsta
me'n vau tornar ben lèu dins lo brilhant fondàs

dins lo gorg azurin ont vòstre còr barbèla
onte vos esperam emb mas sòrres de còr
mas pàrias en poder, Melusina, Esterèla
dins las limbas onte nos trufam de la mòrt,
a-n-onte lo printemps chaca an s'arrenovèla,

Onte res n'agandís d'aquesta paura tèrra
Que çò qu'es de l'esprit, lo grand, lo bèu, lo san.
Lo laid, lo grèu, lo mau, la matieirassa fèra
Tot çò que dins lo cròs, de nuòch, de jorn s'entèrra
Luònh de nautres bombís de neant en neant.

Entrement qu'aiçamont vengue trevar vòstra anma
Anatz dire pertot çò que uòi avètz vist
E se lo fòl torrent dau fons dau vau vos clama
Se la bovina au prat a vòstra vista brama
Se l'aucelet piuteja e l'abelhon brusís,

Eime de l'òme, tus qu'as vist l'estruci Paire
E lo filh, creator de tot çò qu'anda e viu
Ont es lo Sant Esprit ? - Coma un fronfron d'esclaire
Un quicòm respondrà alin dau fons de l'aire
" O volètz saupre ? e ben l'Esprit Sant aquò's ieu ! ".


Notas sus mas correccions e sus lo vocabulari de "La Fada Serranèla"

Retorn a l'ensenhador de la literatura montpelhieirenca d'òc
Retorn a l'ensenhador de la literatura dau sègle XIX
Retorn a la pagina d'Alexandres Langlada
Retorn a l'ensenhador generau