V E R D         P A R A D í S

SECRET DE L'ERBA

" La terra congreèt d'èrba verda que faguèt sa grana caduna de sa mena. E Dieu
veguèt qu'aquò èra bòn.
"
Genèsi, I, 12.

Los primièrs passes dau recòrd caminan dins l'èrba rasa que vòu viure au grand solelh
e beure als sòmis banhats de la nuòch. L'èrba èra nòstra companha. Viviam sempre
mesclats a sa frescor, amics de la vida umila que rescònd. Las matas fernissentas, las
arrapàvem a plen ponhat tot rebalant sus l'aira de davant mon ostau. N'aviam las mans
verdas e nòstre pas n'aviá l'amar perfum. Per nòstre uòlh pacient s'enauçava au mistèri
d'una seuva, quand seguissiam entre sos fius lindes lo trabalh de las formigas afogadas
que rebalavan arderosas de faisses que las escrachavan vint còps.

Erem los mèstres de l'èrba e lo morre amanhagat per ela fasiam bufar d'un teune alen
de brofoniás e de tempèris que desvariavan un temps aquela paura republica de
bestiòlas. Descabestràvem los elements e i negàvem son trauc amb una gorgolina de
tèrra que nos avián bailat per desgaunhar la rossinhòu en bufant dins l'aiga. Om se
làguia lèu de refaire lo rossinhòu ; nos servissiam de la gorgolina de tèrra per carrejar
l'aiga que servís sempre, tant per pastar l'argela coma per abeurar quauque vièlha
figuièira sauvatja a mitat seca, qu'un bòn parelh de jorns prenguèrem d'una amistat que
i èra pas de segur acostumada. Era mau plaçada, la paura, nascuda entre las pèiras
secas d'una muralha, ras d'aquela èrba qu'èra nòstre univèrs.

A temps de prima, amb un cotèl capusàvem sas brancas nòvas, fasiam sautar sa rusca
tendra que rajolava de lach, d'un lach que teniá son mistèri, e verenós, pareis, un pauc
poison perqué fai conflar las boquetas coma las d'un sabaud. Fasiam secar la rusca per
n'engimbrar de siblets. L'estiu quand la figuièira aviá tirat de la ròca pro de saba per
conflar sa mièja dotzena de figas, las acampàvem encar verdas e duras e ficadas a la
poncha d'un baston, nos las trasiam de luònh per lo morre.

La nuòch, après lo sopar, tornàvem rebalar dins l'èrba. Alongats sus l'esquina
sentissiam als botelhs, a las mans e au copet la mofla frescor que tirava dau cèl estelat.
Negàvem nòstres uòlhs de la fonzor dau firmament e dau lum doç que tremolava
doçament e cercàvem a devinhar las bolièiras d'aquel mond estrange que se rescondiá
dau solelh. La luna trasiá d'ombras sur lo camin de Sant Jaume, d'aubres segur, coma
se'n tròba au lòng de tot camin. Podiam pas pensar d'aquel camin servissiá pas a
quicòm. Traversava lo cèl tot drech coma un que sap ont vai e quand la negra
montanha l'arrestava, nòstre pantais lo seguissiá ben luònh, en d'estranges país, tot au
lòng de son clarum de luna.
Tot respirava e los grilhs cantavan esconduts dins l'ombra de l'èrba ont nòstre pantais
los vesiá - e quand ausissiam son còr tremolant acompanhar lo silenci de la nuòch,
sabiam ben que, tau lo mond davant sa pòrta, los grilhs assetats davant son trauc
prenián lo fresc en mirant las estèlas.
Lo trauc dau grilh, jos un fiu d'èrba se dobrís. Davala doçament dins la tèrra. Sabiam
lo biais que cau per los aver. Amb una palha fina tafuràvem au fons dau trauc,
esconduts dins l'èrba, en naut de la pòrta. Lo grilh montava amb prudéncia e vesent pas
digús davant sa pòrta sortissiá. Una man lèsta bombissiá e lo paure grilhet èra lèu
engabiat.

E dins sa gàbia ont vesiá mai de cèl que per lo trauc de son ostau, lo paure el deviá
cantar, sus la pèira fresca d'una fenèstra, per breçar d'un sòmi de luna lo sòm de son
mèstre crudèl.

Es dins l'èrba qu'avèm ausit los còntes de Prien. Trabalhava lo jorn sus lo camin e lo
vèspre se veniá pausar sus l'aira au mitan dels enfants entre que los faucilhs negres a
volada montavan dins lo cèl amb de lòngs crits d'alegria.

El, assetat sus lo rotlèu, fumava una vièlha pipa en tèrra e sos uòlhs blaus seguissián,
darrièr lo cèl, sabe pas quin sòmi de jovença. Darrièr lo cèl, i aviá un bòsc, luònh, ben
luònh amb de pins d'una granda auçada. E las palombas de l'auton i prenián la retirada
a l'ora blonda dau clarebrun. Aquel bòsc ont aviá caçat èra plen de mistèri per
nosautres, coma s'èra un bòsc encantat, amb de votz dins los arbres e de rais de lum
dins los clars a l'entorn de quauque bèstia meravelhosa.

Tota paraula d'aquel òme nos encantava.

E demoràvem muts escampilhats a l'entorn de son rotlèu a seguir tota la musica de
sòmi que debanava lo vièlh emmascaire. Se parlava de la filha dau rei, qu'èra la mai
bèla e qu'èra retenguda dins sa cambra per una estranja malautiá e sauvada per Joan de
l'Orsa que trapava son mau: un sabaud qu'èra rescondut jos son coissin Se parlava de la
bèstia de sèt tèstas e d'un castèl qu'èra jos la tèrra, ont lo mèstre de l'ostau, qu'èra
benlèu lo diable, fasiá sautar d'uòus dins una padena d'aur. Mas Joan de l'Orsa èra
sempre sauvat e se'n anava amb son baston de bois sus un camin tant estelat e tan bèu
coma lo camin de Sant Jaume.

I aviá tanben un aucèl d'aur qu'anonciava sempre a Joan çò que volián sos enemics e
que traversava lo cònte coma las palombas de l'auton travèrsan lo cèl de mon país.
Ont èra la fònt de tot aquel encantament? Los uòlhs d'aiga au travèrs dau fum blau de
sa pipa semblavan lo tirar dau blau dau cèl. Mas lo vièlh sabiá tant plan lo secrèt de
l'èrba.

***

Anàvem tanben sus l'aferratge ont s'espandissiá la bugada sus las pèiras d'una
muralheta e sus los bartasses d'agrunèla, que cigalejavan de la blancor dels lençòus. De
l'aferratge se vesián blavas e lindas las Cevenas d'ont veniá l'alen garrut e fresc dau
vent terrau. Las Cevenas èran la paret blava qu'escondiá tot un país desconogut
entrevist dins las paraulas dels pastres que i anavan pasturgar l'estiu e dins l'èime
estrange e grèu dels vendemiaires que ne davalavan en setembre amb de cauças de
velós, de grands capelasses negres e que rebalavan dins son camin un perfum mesclat
de pastura, de lach e de grand vent.
Còntes de caça, d'espèra au lop, noms sauvatges, tot compausava a aquel país non sabe
quina lutz de legenda. Dau manit es la patria, lo país qu'a pas jamai vist.

L'aferratge èra la tèrra dels grilhs. E caçant los grilhs rebalàvem entre las mauvas
alongadas qu'enauçavan tot l'estiu sas flors umilas jos lo cèl. De còps las grands nos las
fasián acampar, las doças mauvas, e de saber aquel poder còntra lo mau, nos bailava
l'idèa que fasiam quauque ren de grand. Conoisse pas de flor que siá tant umila coma la
mauva. Entre las èrbas, e coma elas, mena una vida de patz, sens levar d'espigas còntra
degun. Mas ne sabiam que per pas res, au que passa a costat, ponhisson lo botelh e fan
venir lo sang. Las conoissiam, las aigalosas, de flors jaunas, seguras d'elas, e que de la
tèrra a l'aur de son espelison ponchan de tot vam sas lanças afustadas. Conoissiam los
cardons per l'amanhagadís de sa flor sedosa e que, secats per l'estiu, desrabats pel vent
d'auton, se'n van rebalar per los camins amb un planhum de fuòlha mòrta.
Es aquí qu'un vèspre d'abriu entre l'èrba que verdejava, e tota una vida nòva ont lo
clarebrun trasiá son aur, veguèrem passar dins l'èr e tombar d'un vòu pesuc, coma
embriagas, de bestioletas endauradas- e qu'embaumavan l'aura d'un perfum grèu e doç.
Rescondián a mitat, en tocant lo sòu, d'alas teunas e lindas, jos una còca dura, e mitat
estabosidas demoravan aquí jos la man. Ne ploviá de pertot, e vengudas, semblava, dau
ponent tustavan tot de son vòu las. Tot aquò nos faguèt grand lagui. N'aviam pas jamai
vist e sabiam pas de qu'èra. N'acampèrem de plens màntols e tot corrent, las porgèrem
au vilatge. E los vièlhs que bevián l'èr fresc d'aquel jorn finissent ne prenguèron dins
sas mans e bolegant la tèsta, nos diguèron qu'èran las mangarossas.

E saupèrem antau que la prima èra venguda.

Era lo temps de s'espandir per los camps jos lo cèl linde; tressalissián au mendre alen,
avián de rebats d'aiga e semblavan mirar lo blau de l'èr. En naut dins lo lum clar, de
nívols gigantas, coma de montanhas de nèu, amolonavan d'imatges esbleugissents de
pantais, e fasián mai fonzut l'espaci. E nosautres dins los blats, dins la civada que nos
veniá fins au ventre caçàvem los parpalhons que sautavan e bombissián leugièrs dins
l'èr blau. L'espiga nòva èra tendra e doça a la dent. E de marchar dins aquela mar
erbatgiva, aquò nos bailava la fòrça embriagada dels cavaus marins.

Ras dau valat tremolava la bauca, èrba lònga, sauvatja e garruda, que, tan sarrada coma
lo blat, demanda pas au solelh e a la tèrra que de viure sa vida umila dins son canton.
La trepilhàvem, la caucàvem, e volcats sus sa tèrra trencàvem de la boca sos fiusses
amars. Pasmens èra sempre coma una flatinga. Los blats avián de verdas espigas ja
grevas e clinadas, e balançadas a l'agrat de l'èr. Granadas e sarradas las avián vistas
crosadas amb un jove gavèl portant fuòlha e rasim verd, las avián vistas a l'onor
clavadas au lençòu de nèu qu'espandissián per carrièiras per Fèsta-Dieu, quand dins lo
fum de l'encensièr tremolava l'aur dau cibòri. Las Flors jaunas de la ginèsta volavan a
l'entorn dau prèire e la garriga entièira se sarrava a l'entorn dels autars. E lo vèspre, au
lindau de marbre de la glèisa, escobant d'un revèrs de man las flors passidas de la fèsta,
dins un carrat fach amb de greda, jogàvem, agromolits, au carrelet. Jogàvem tanben au
cotelet; quand miègjorn escanava tot de son fuòc fasiam de còps a las peiretas. A las
fònts vesinas anàvem abeurar d'un bon còp d'aiga fresca de gargantas assecadas de
crits. Lo freg dau marbre èra bòn als botelhs e quand una vièlha sortissiá de la glèisa,
nos veniá per la pòrta un perfum fresc d'ombra, d'aiga santa e d'encesièr. Una bèla flor
se congreava entre las espigas dau blat, violeta e grassa amb de campanetas
amolonadas a la cima, e i disiam "lo capelan ", per sa color de setmana santa. I aviá
tanben entre la bauca, una èrba espigada e barbuda coma l'òrdi e qu'aimàvem plan
per sa fòrça misteriosa. Quand la metiam lòng dau ponhet entre la pèl e la camisa, aviá
lèu fach d'agandir fins a l'espatla. Aquela èrba viventa e volontària aviá tota nòstra
amistat. Nos teniá companha a l'escòla e nos ajudava a passar de pensada lo veire blau
de la fenèstra per nos espandir dins los camps.

Las rasas espessas ont la redòrta liga d'un a l'autre l'olme e lo fraisse nos bailavan lo
secrèt de sas ombras. I cercàvem la nisada dau rossinhòu qu'emperlejava la nuòch de sa
pura musica, aiga linda que canta e se cala e fai mai fonzuda la nuòch e sa tenèbra sens
esfrai.

Lo lum de la luna es sol tan clarent, coma aquel cant. Sos silencis mesclavan lo mond a
son planhum e la votz dau mond èra serena e doça coma lo recòrd d'un benfach. Nos
calàvem per l'ausir, esconduts dins l'ombra d'una mata, sens alen e las pèiras èran
blancas per los camins.

Lo vèspre aimàvem rebalar lòng dau camin. Amaisava sa blancor e quitava pausar au
fiu de l'èrba sa polsa amistosa. Los camins son rics de ventura. En fòra dels païses ont
menan, rebalant au lòng dels sèrres o davalant entre las combas enfosquidas, sos
entorns pòdon téner mai de causas que lo marge d'un libre. La prima i semena sos
lunets, aigatge de verd e mòl clarum, flamba que sembla sortir de la tèrra e que recòrda
aquel lum estrange qu'aluca la nuòch als uòlhs de la sauvatgina.

Nòstre pas ressonava au lòng de las parets caudas e se calava a la sortida dau vilatge, e
quand los faucilhs avián rintrat dins son trauc jos los teulats, èrem nosautres
qu'esperlongàvem sos crits. Tota pèira dau camin nos èra una ventura. Tota figuièira
sauvatja nos èra ostau, carri o vaissèl. Son folhum nos rescondia la rèsta dau mond.
Nos demorava pas que lo cèl estelat, e nos sentissiam lèu au mitan de las estèlas. I aviá
pas pus de tèrra, e sol dins l'espaci sens fin, lo cant dels grilhs, musica celèsta, sostava
lo silenci.

Lòng coma una perla d'aiga au fiu de l'èrba, lo crit d'un chòt fasiá tornar nòstre
sòmi a la fonzor fresca de la tèrra e sola la blancor dau camin bailava carrièira a nòstre
vam. Davalàvem de l'arbre e las ranetas verdas sautavan dins la polsa clara, elas
qu'avián passat lo jorn a l'ombra d'una fuòlha de figuièira. Crosàvem tanben de sabauds
grèus e ventruts, dau pas lent, que bufavan en plegant e conflant de lònga la pèl mofla
de sa gargamèla. Avián d'uòlhs lindes, cerclats d'aur, fonzuts e purs coma l'aiga
tenebrosa d'un potz. N'avèm fach sofrir mai d'un, d'una man crudèla, que quitèrem
sagnós au mitan dau camin amb una boca que badava a la nuòch e d'uòlhs qu'aurián
begut tota la pietat dau mond.

Anàvem d'un pas grèu a l'aiga dau lac, miralh ont s'alongava la luna, cèrcle d'un
autre cèl ben mai fonzut, ont tresanavan longament las estèlas. La nuòch, un pòble de
rainetas, de sabauds e de granolhas se i acampava e menava varalh dins lo clarum
tremolant de la luna. Au clarebrun, las sèrps d'aiga i secutavan las granolhas que
badavan au solelh. Las arrapavan per detràs e las engolavan a bèles paucs, vivas e
cridantas, fins a la boca passada diins la terribla garganta, lor crit se calava per sempre.
De la fonzor de l'aiga ont l'èrba s'alònga vesiam de còps montar lèu sus l'aiga i prene
una bocada d'èr, e davalar tornarmai s'escondre, de bèstias en forma de lasèrt, mas amb
una boca larga, de patas espessas e sa granda coa que batiá l'aiga molament. De còps,
se vesián pas res, demoravan aquí sens bolegar en mitan de l'aiga. Las blandas, bèstias
terriblas disián los vièlhs:

Se la serp voliá,
se la blanda podiá,
davalarián lo mai fòrt cavalièr.

Cal pas beure d'una fònt ont i a una blanda. Son verin perdona pas jamai. Qué de
pantais avèm pas fach tot mirant la bestioleta pausada dins l'aiga coma se dormissiá !
Aquel camin dau lac èra tanben aquel ont avèm crocat mai d'un còp de paurets als
uòlhs de cèl banhat, amb una saca dins l'esquina, e que de vilatge en vilatge espacejan
una vida que recòrda Sant Francés, lo paure d'Assís. Siam pas segurs sus aquel flòc de
blanca tèrra, a l'ora ont lo cèl es plen d'irondas, de l'aver pas rescontrat, Aviá dins
l'uòlh quicòm de bòn coma la cèl de nuòch e lo talhon de pan que li bailàvem, ne trasiá
la mitat a son chin. La doça boqueta èra sempre lèsta per la preguièira e sabiá tanben
las paraulas que dobrisson lo còr de las bèstias. Son camin èra davant el, sempre
davant el, e las nuòchs de l'estiu èran doças per lo sòm d'aquel òme. Las nuòchs d'estiu
an lo perfum de la peretas de Sant Joan; rebala au lòng de las rasas e s'arrèsta dins los
valats ont l'èrba s'asseca e madura son gran. Las vinhas son embriagadas de saba e de
verdor e los gavèls mesclats se ligan tendrament dins lo sol temps d'una nuòch arderosa
e brèva. Tan brèva que lo rossinhòu se làguia pas de cantar. Mas la nuòch santa, la
nuòch esperada, aquela ont tot au mond sembla esperar quicòm de novèl, es de segur la
nuòch de Sant Joan. Sembla que lo jorn tanben vòu esperar sembla que vòu pas finir e
lo ponent es d'un clarum de remembrança. Es la nuòch ont s'alucan los fuòcs, ont
crema la genèsta passida de Fèsta Dieu e los gavèls de l'an passat e las belugas, dins un
bruch petejant montan en garba dins l'escurina. Es lo temps de las passejadas sens fin,
e quand es amaisat lo brasàs, los sauts dels enfants s'esperlòngan ben tard, entre que
s'entend de pertot lo parlar dels òmes e lo cant linde e pur dels aucèls.

Lo sòm èra bòn quand tornàvem d'aquela nuòch d'encantament ont lo fuòc dau brasàs
los crits nos bolegavan lo repaus e poblavan de sòmis e d'esperits un mond ont las
ombras èran tròp claras. Los sèrres avián mai d'auçada e rescondián mai de mistèri jos
aquel cèl de junh ont sola lusissiá l'estèla dels tropèls.

Teniá un clarum banhat estranjament blau, mas aviá lo tremolum de la blanca estèla
dau matin que fòrça temps abans lo jorn remirère apiejat a la parabanda, l'alen copat
regde per la frescor de l'èr tan vèrge de la nuòch. Pas un sòmi, pas un sol i podiá pas
viure e dins mon còr d'enfant me sentissiái tot nus. Dels sòmis dau jorn passat demòra
pas qu'un pauquet d'amargança au canton de la boca -e dins l'uòlh lo pes dau cèl etèrne.

***

Mas a la fèsta dau solelh s'esparpalhava lèu lo mond. Era l'ora dau campèstre ont canta
lo gal, ont l'èrba sentís montar dins lo cèl lo grand lum qu'escana tot de son pes
arderós. Entre las vinhas aclapadas de silenci, que plegavan ja sas joves fuòlhas, entre
las rasas ont se calavan los aucèls i aviá un canton de frescor e d'ombras, ont l'uòlh
cosent dau fuòc de l'èr s'amaisava coma una set ras d'una fònt. Era l'òrt vièlh de la
fonteta, abandonat i a fòrça temps per mon grand e qu'entre sas parets mièjas
engrunadas èra lo reiaume dels lausièrs, dels olmes, de la vinha sauvatja, dau sambuc e
dau pòble umil de las èrbas, dels ronzasses e de la redòrta. Un potz entre los rams
dobrissiá sa boca de nuòch, e son aiga fosca èra amara coma la fuòlha dau ram. Aquel
potz nos remandava nòstre imatge e nòstra votz dins un fresc perfum d'èrba de Nòstra-
Dama. Amb un vièlh ferrat rovilhat posàvem de son aiga gelada que nos refrescava los
braces. Puòi amorrats sus lo ferrat, lo nas dins l'aiga, beviam a plena boca, coma los
muòus, aquela aiga que nos glaçava la peitrina.
Lo sòu èra de mossa fina e semenada de fuòlhas secas dau grand ram e qu'embaumava.
Lo silenci èra grèu e frèsc, lo luòc secrèt e suau. Alongats, sus l'esquina, nòstres uòlhs
se perdián dins la rama enfosquida dels arbres de rusca lisa ont s'assecutavan d'aucèls
muts. De fuòlha en fuòlha una figa madura tombava dins la patz de l'ora blonda. Una
mostèla fernissenta corrissiá sus la cima de la paret, flairant d'un nas banhat lo silenci,
e son uòlh èra negre e lusent coma una grana de sambuc. Mas l'òrt semblava fach per
aculhir lo clarebrun. Lo clarebrun qu'ensorna las combas, qu'amaisa tota plaga dau
solelh e que rend sa votz a las fònts rescondudas dins los bòscs, trasiá son aur entre los
rams e los esclairava de pantais. La rusca lisa veniá ròsa coma de carn jove e tot aquò
fasiá coma un lum de malanconiá. Un jorn, quand soi estat mai grand, ai legit dins un
libre la legenda gregala de Dafnè. E los rams dau vièlh òrt s'enaucèron dins mon esperit
coma per saludar l'ombra antica que i esperavan. 

Ras dau jardin passava un vièlh camin de carretas qu'escalava lo sèrre per agandir au vilatge. E ras dau camin a quatre passes de la pòrta, cavada dins una vièlha muralha, i aviá una fonteta aturada, la vièlha fònt ont venián antan las filhas dau vilatge posar l'aiga vèspre e matin, amb d'orjòus de tèrra roja. L'aiga d'aquela fònt i a fòrça temps s'es enanada; es coma una vertat perduda. E los grands auritges la fan reparéisser, de còps, amb son alegria de passat temps. L'aiga dels aujòls es sempre bòna.

A l'amar perfum dels lausièrs, mon vièlh òrt mesclava aquel de la citronèla. I florissiá
en matas grèvas, ont estivava la cagaraula pensativa. Penjada per l'ivèrn a quauque
fusta, embaumava la cambra dau palhièr, amanhagada cada vèspre per un rai de solelh
vengut dau fènestron, I aviá de tot dins aquela cambra solitària: de libres de medecina
d'un vièlh mètge de la familha, d'istòria, de botanica e sobretot de caça. I rebalava de
pistolets de pèira, rovilhats e qu'èra defendut de tocar; una pèl de singlar penjava d'una
fusta amb de peusses negres e rufes; e d'abilhatges d'antan n'i aviá de plenas caissas.
De fusilhs de pèira, lòngs amb son piston per los borrar, me disián de racòntes de caça
e de trionf.

Mas los libres ont secavan de flors de i a mai de cinquanta ans, m'an cantat la mai bèla
ventura. Aquela cambra jos teulat i veniái sempre amb una crenta nòva coma s'anava se
levar davant ieu tot aquel passat au sòm daurat de clarebrun.

M'ensovene de la vièlha bíblia en francés dau Mèstre de Sacy - " et l'esprit de Dieu
était porté sur les eaux
" - Aquela poesia poderosa esvalissiá mon còr e me negava dins
son ocean. L'aur dau jorn finissent la colorava de serena resplendor. E l'òlga de las
plantas secadas èra mai doça e mai pura que l'encés. Me cercavan pertot per lo sopar. E
ieu, sens veire passar l'ora, sus lo jaune papièr clinant lo frònt, amb la fin dau jorn,
seguissiái Moïses dins lo desèrt.

***

Setembre nos quitava las mans totas mostosas. Sus lo camin de las vinhas rebalàvem lo
vèspre, coma de tordres bandats. Las fuòlhas se rovilhavan ja e lo cant de las premsas
tindava la nuòch dins lo vilatge. Lo vin rajava de pertot e son perfum sauvatge vos
arrapava au nas. Era arderós coma una jove bèstia. Era lo mèstre d'aquel temps.
Ja las palombas traversavan lo cèl en vòu sarrat. Era lo temps ont los tropèls davalavan
de la montanha cargats de lassitge e d'èr fresc, ont s'entendiá tornarmai tindar los lents
dralhòus dins lo vespre las e grèu de la vendémia, quand passa de l'an lo primièr
fremin. E lo pas de las bèstias sul camin recòrda lo bruch de la plòja. Passan e
s'entòrnan a cada mata dau camin.

Venián au vilatge amb lo tropèl de las estèlas, a l'ora ont canta la cadena dau potz, a
l'ora ont barran los portaus. Venián amb sa lana cargada de frescor, a l'ombra e d'ivèrn,
alongadas dins los camins coma lo camin de Sant Jaume. Bailarián ara un planhum a la seuva muda e de comba en comba rebalant, serián lentas coma d'inchalhents recòrds balançats au ritme dau sòmi.

Un pastre seguís mai son tropèl que non lo mena. Se quita anar a la davalada d'una
comba e lo chin borrut d'uòlhs fidèus fai virar lo tropèl a l'entorm d'un pastre coma las
estèlas dins lo cèl.

Per ieu, pastres e fedas auràn sempre un perfum de nuòch: nuòch d'auton, nuòch
d'ivèrn. Un grand fuòc roginós dins l'ostau. Pòrta tancada, e defòra una nuòch de
cristau gelat, fosca amb un vent òrb a vos copar lo morre.

La pòrta que rogejava dau grand fuòc, sabiam que dubèrta seriam tombats dins lo cèl
negre. Fasiá bòn lo vespre a l'entorn dau fuòc, pòrta barrada a la libertat de la tenèbra,
Fasiá bòn, fasiá caud. Los chins agromolits a l'entorn dau fogau se rabinavan a seguir
sabe pas quina caça meravelhosa. De còps una jaupa montava dau sieu mond coma las
belugas dau brasàs. Tot èra suau. E tot au còp la pòrta se dobrissiá, tota granda sus lo
negre fonzut de la nùòch e lo pastre intrava dins sa granda capa, amb sa calelha rossa e
rebalant amb el l'esperit viu e lo perfum de l'èr celestiau. Aviam bèu tancar la pòrta
darrièr el, la nuòch èra rintrada dins l'ostau amb totas las paraulas de lutz que l'una a
l'autra se dison las estèlas. Un pastre vièlh es mai cargat de sornetas qu'un chin de
nièiras. An pas jamai legit que las fuòlhas dels arbres e tota sa musica es dins la
garganta d'un aucèl o dins la ramilha d'un arbre. E que de vespradas ras dau fuòc,
coides au genolh, los uòlhs dins la brasa a reculhir la lònga istòria dels vivents.
Sa calelha la nuòch anava per carrièiras. Davalava lo camin deus la jaça, una jaça ras
dau grand camin, lo que vai a la montanha. Sus la pòrta auçava sa calelha, e pas que de
levar lo braç fasiá s'esclairar dins l'ombra muda tot un cèl de verdas e tremolantas
estèlas. Uòlhs de las bèstias ajaçadas, uòlhs purs e que s'estonavan un brieu davant de
tornar au sòm escur. Son repaus èra una patz au còr dau pastre. Ara podiá tornar a son
canton, dins la palha, au costat de son aver.

Barrave la pòrta doçament e reveniái au cristau de la nuòch. Defòra sus lo camin que
s'alongava per anar dins la montanha i aviá un rond d'aiga fangosa e trepilhada tot lo
jorn. Ara la nuòch, dins lo paure mirau, mirava totas sas estèlas.

la pagina de Max Roqueta

escrivans de la fin dau sègle XX

Retorn a l'ensenhador de la literatura montpelhieirenca d'òc
Retorn a l'ensenhador generau

Retorn a l'index d'intrada

Cap a l'index alfabetic dels autors.

La cronologia 

 Cap au somari analitic de la literatura