SECCION
DE LENGA D’OC
DEL
PEN-CLUB
INTERNACIONAL
Los escrivans, la lenga
e la nòrma : diversitats dins un « ambient d’unitat ».
Dobrir
aqueste talhièr nos semblava important, amòr a la constatacion que l'occitan
que s'escriu correspond rarament a aquel que s'ensenha nimai
a aquel dels diccionaris o dels lexics. Los obratges pedagogics prepausan
una lenga d'usatge sus la basa de consideracions linguisticas, mentre los
escrivans desvolopan lor lenga d'escritura a partir de l'occitan qu'an recebut
dins lor practica de la lenga orala (per natura dialectala) e/o de lors lecturas.
Aital
la lenga literària dels escrivans d'ara es pas unificada. De linguistas (Teulat,
Taupiac, Barta, Sauzet) an prepausat un occitan "referencial", "normalizat",
"normat", "mejan", "general", etc... mas aquela
lenga es estada causida per quasiment ges d'escrivan. D'unes l'an utilizat tot còp
per de pretzfachs ancillaris de comunicacion o d'escritura tecnica mas pas per
la creacion literària. JF Brun sona aquel occitan "occitan minimal" e
lo considèra coma una mena de pus pichon denominator comun mai que coma una
referéncia. Un torn de taula fai veire clar que totes los escrivans
representats aicí son estacats a la nocion d'unicitat de la lenga d'òc, mas
que per manejar una lenga viva que carregèsse d'emocion e de pensada lor cal
prene per basa l'occitan qu'an recebut per oral e per escrich, e qu'es
dialectal. Pasmens los escambis entre escrivans de regions diferentas e de
parlars diferents abotisson a espandir d'unes biais de dire e d'escriure, e ges
d'escrivan d'ara a pas la pretencion d'escriure lo parlar estrech d'un endrech
dins una forma dialectalament pura. Lo fonccionament de la literatura d'Òc abotís
a la mesa en plaça d'una "atmosfèra d'unitat" (coma o escriguèron
Castan e Manciet) qu'es pas de ges de biais una unitat estricta. R. Jumèu
prepausa d'aplicar aquí la nocion de "paratge", que significa bona
entenduda entre d'egals que se respectan, per descriure aquela "atmosfèra
d'unitat" dins un contèxt pluridialectal.
Ara,
ni que la lenga literària fonccionèsse jot una forma dialectala, non unificada,
se vei qu'evoluís cap a de mai en mai de vocabulari comun d'un biais organic
que seguís pas exactament las especificacions teoricas dels linguistas. Los
escrivans presents son totes mai favorables a aquel fonccionament actual qu'a l'adopcion
estricta d'un otís unificat creat sus la basa de consideracions teoricas.
Reconoissèm l'interés d'una lenga mejana prepausada per los linguistas mas ne
recomandam pas l'impausicion coma lenga d'usatge preferencial als escrivans. S'aquela
causida se faguèsse d'un biais abrupte, riscariá fòrça d'aturar la font de
la creacion.
Reconoissèm
pasmens dins la discutida que l'ensenhament d'ara basat sus una lenga mai
unificada e la disparicion quasi totala de la practica orala espontanèa en
mitan rural fan que las generacions que van seguir utilizaràn segurament una
lenga mai unificada, mai basada sus l'occitan unificat teoric. L'adaptacion en
occitan normalizat de "Joan l'an pres" de l'abat Favre o de "Verd
Paradis" de Max Roqueta, que fòrça de nautres an vista amb una sentida de
malaisança, es tanben l'escasença de far dintrar una rica lenga literària
plena de chuc de vida e d'expressivitat dins aquel usatge que saique benlèu s'espandirà.
Se
pausa la question de la nòrma, question levada per Joan-Claudi Foret dins una
letra qu'avèm legit. Joan Claudi ditz aiçò:
"-
L'escrivan occitan e la nòrma. Cada escrivan occitan se causís sa nòrma,
dialectala o supradialectala, grafica o morfologica. Es una evidéncia de
rapelar, e mai se dins las autras lengas la question se pausa pas gaire, essent
aquerida l'unanimitat dins la l'acceptacion d'una nòrma. Lo PEN a donc
lo dever de rapelar doas causas :
1)
libertat de cada autor dins la causida de sa nòrma ;
2)
necessitat d'una nòrma, es a dire d'una lenga normalizada. Per qu'aquela
libertat de causir sa nòrma aja un sens, cal qu'una nòrma existisca. Lo plaser
de la transgression implica l'existéncia de règlas o de leis. Cal donc que lo
PEN apèla de sos vòts un progrès dins la normalizacion grafica e gramaticala
de l'occitan, dins sas diferentas varietats, coma aquò se fa dins totas las
autras lengas. Si que non, los autors occitans riscan plan d'escriure dins un
patés sens forma ni contorn, movedís e labil, ont l'escart conscient per rapòrt
a una nòrma serà remplaçat per de fautas d'ortografia, per d'incoëréncias
insconscientas e involontàrias. Lo recors
a de formas iperdialectalas (se tala es la causida de l'autor) prendrà
alara tot son sens e tot son chuc. Aquela normalizacion se pòt far jos l'egida
per exemple d'una acadèmia o de tota autra instància de preconizacion,
reconeguda per l'ensem del domeni e dels actors culturals, comprenent escrivans,
lingüistas e ensenhaires."
La
discutida qu'avèm nuància aquela proposicion que ne reconois l'interés. De nòrmas
en lenga nòstra de fach n'i a doas que fonccionan, la nòrma alibertina e la nòrma
mistralenca. D'un ponch de vista estrictament d'escritura que deu èsser aquel
del PEN-club, totas las doas an plena e entièira legitimitat de lengas literàrias,
an donat totas doas una literatura rica qu'es l'onor de nòstra lenga. Caduna a
de justificacions teoricas mas s'es impausada largament per de rasons mai que
mai istoricas e particularas que n'an ara establit l'usatge. Aquelas doas normas
pòdon fonccionar d'un biais estricte estent que de diccionaris ne definisson
los bòns usatges ortografics. A prova : se’n fai de dictadas. Pòdon
tanben, per pegar melhor a la fonologia, èstre adaptadas amb soplesa, çò que
s'es fach per de parlars un pauc
particulars o per transcriure de tèxtes ancians sens los escarraunhar. Dins una
amira de dignitat de nòstra lenga d'escritura, sacrificam totes mai o mens de
nuàncias de prononciacions a l'usatge comun. Robèrt Lafont, aplicant al provençal
la nòrma d'Alibèrt, parlava de "grafisme suport". Per exemple
escriure "amb" per "amé, emé, embé, endé, etc....". De
notar qu'aquela nocion es pas admesa per d'unes e que Taupiac o Teulat defendian
tanben l'idèa d'una prononciacion normalizada que fariá de la grafia occitana
una grafia fonetica. Aquela concepcion rendriá impossible lo fonccionament
actual de la lenga literària en "atmosfèra d'unitat pluridialectala",
e obligariá de facto d'adoptar l'occitan referencial, renonciant a la
dialectalitat jot pena d'espetament en multituds de varietats escrichas
iperlocalizadas, çò que degun de nautres volonta pas...
Tocant
la nòrma alibertina, se fai una tièira de remarcas. Primièr, aquesta a
conegut dempuèi trenta ans de fluctuacions que l'an renduda flotejanta, e
exprimissèm totes lo vòt que los linguistas evitèsson de cambiar tròp sovent
sas preconizacions, çò qu'abotís una situacion de confusion marrida. Existís
pasmens per la màger part de las varietats dialectalas de nòstra lenga una
escritura "rasonablament" normalizada. Los darrièrs diccionaris del
lengadocian (Laus, Rapin, Lagarda, Cantalausa, "Tot en OC")
divergisson quasiment pas, si que non sus de ponchs de detalh. Lo provençau, lo
gascon, lo nòrd-occitan, an tanben de diccionaris normatius.
Lo
problèma dels neologismes correspondent a
la vida modèrna es joslinhat. Sovent l'escrivan ne farga de son sicap
quand cèrca un mot qu'existís pas, e adonc de multiplas solucions se meton en
plaça: exemple telefonet/portable/cellular/pega-aurelha/telefonilh, etc... Cal
espandir las preconizacions de las instàncias competentas, que son pas totjorn
conegudas de totes, amòr a uniformizar las causidas. Lo PEN i poiriá
contribuir en collaboracion amb aquelas instàncias, en rediguent als escrivans
aquelas preconizacions.
Se
parla dels lexics en linha sus internet, e per exemple se joslinha l'interés
del trabalh de nòstre amic e sòci P. Testà per lo provençau. A la rebors, lo
sit fòrça utilizat per los debutants de Arvei Cassinhac trebola totes los
escrivans e especialistas de la lenga d'òc, estent que met en circulacion de
molonadas de mots inventats desconeguts e de construccion fòrça discutabla. Ne
desconselham cap e tot l'usatge als qu'estudian la lenga. O alara caudriá que
l'autor lo revisèsse en lo porgant de tot aquel vocabulari inventat e
totalament fantasairós.
Se pausa puèi la
question de la causida o non d'un vocabulari "granat" o "idiomatic",
çò que Taupiac sona "lo fantasma de la distanciacion lexicala",
valent a dire la tissa de causir de paraulas sistematicament e per principi
diferentas de las del francés. De cops que i a aquò abotís a d'"ipercorreccions"
que son de fautas de lenga (ex: situir per situar, agricòl per agricòla,
etc...) mas devèm reconóisser que l'exemple es ancian e que nòstres escrivans
an agut dempuèi totjorn la tissa d'afavorir l'usatge de mots idiomatics, causa
logica d'abòrdi que causir l'òc coma lenga d'escritura procedís d'una enveja
d'escriure diferentament de çò que fariam en francés. Godolin, Mistral,
Langlada, Perbòsc, Max Roqueta, Robèrt Lafont, JY Casanòva... an utilizat o
utilizan un lengatge ric en paraulas idiomaticas. D'unes coma Pèire Pessamessa
nos dison qu'es d'invencion de letrats que falsifican la lenga e que se cal
referir a l'usatge oral espontanèu del mitan del sègle XX (ara esvalit). Los
escrivans recampats a z'Ais reconoisson qu'es important de pas partir dins l'artifici
descabestrat, mas que cal tanben tenir compte de la lenga escricha e que los tèxtes
de Mistral, de Max Roqueta, de Lafont, e autres autors màgers, bailan l'exemple
d'una lenga literària, de verai
elaborada per d'escrivans, mas qu'a la legitimitat de son existéncia e de son
eficacitat coma otís de literatura e de pensada, e representa adonc una
varietat de la lenga d'òc legitima, e que pòt èstre imitada. Reconeissèm
tanben que i a d'excèsses e que de còps que i a la cèrca d'un mot pas conegut
rendrà lo tèxt inintelligible. L'important seriá d'en primièr, mai que mai
en pròsa, que la lenga fonccionèsse, siá de bòn comprene. Per exemple lo mot
"ruscós" pòt pas èsser balhat coma l'equivalent exacte de
"exigent". Correspondisson pas al meteis "nivèl de lengatge",
"ruscós" es metaforic e familiar e serà pas immediatament
intelligible. Aquo's a l'escrivan de sentir ont es la justa mesura entre l'excès
d'idiomatisme (que trai a l’incompreneson) e la lenga minimala que carreja pas
gaire de vida amb ela.
Se
tracha tanben dels "nivèls de lengatge" de nòstra lenga. De segur de
nivèls de lengatge l'occitan n'aviá tota una tièira quora èra lenga parlada
de tota la populacion, e es pas totjorn aisit de decriptar ara s'un mot d'òc es
"familiar" o argotic o s'es d'una lenga distinguida. Los repèrs an
cambiat. La diglossia impausa lo fàcia a fàcia entre lo francés amb sos nivèls
de lengatge e tota una varietat
d'occitans mai o mens francizats. La lenga literària - o reconquistada e
parlada per d'intellectuals - ven s'ajustar a costat d'aqueles nivèls sens s'integrar
dins aquela logica, es en defòra de la mecanica de la diglossia, ne desromp lo
fonccionament. Sos nivèls de lengatge son pas perfiechament identificables.
Se'n destria al mens dos: i a l'occitan que parlan los occitanistas (escrivans
compreses), barrejadís de lenga populara e de lenga sabenta, e la lenga literària,
que son de segur dos nivèls desparièrs de lenga. Aicesta darrièira aguent la
particularitat d'èsser la forma mai elaborada, mai performanta per exprimir de
concèptes o per descriure lo mond (amai lo rebastir en imaginacion!), e es per
aquò que lo PEN club ne vòl justificar e promòure l'usança e vòl tanben n'espepissar
lo fonccionament.
Fin
finala, nos sèm estonats un pauc de l'acòrdi general ont sèm totes demorats
dins aquela discutida, que lo consensus s'i es fach tant aisidament. Aqueste
consensus representa per definicion pas que çò que pensan los escrivans
presents, e seriá interessant d'aver l'avejaire d'unes que i èran pas, e que
pensèsson diferentament. E tanben d'un linguista partidari de la lenga
unificada, estent que ges d'eles èra pas aicí, e qu'avèm afortit un biais de
veire qu'es probable fòrça diferent del sieu.
Acamp de
Montpelhièr, 2008
Acamp de Tolosa,
2009
Acamp de z'Ais, 2010
PEN-CLUB
DE LENGA D’OC :
PER
DUBRIR LO TALH
: dicha inaugurala de Rotland Pecout per l'acamp de Decembre 2008.
Rendut
compte dels acamps
Rendut
compte dels taulièrs